Resultats de la cerca

Rebé la seva primera formació musical del seu pare, François-Vincent Pasdeloup, violinista i director de l’Orquestra de l’Òpera Còmica El 1829 ingressà al Conservatori de París, on guanyà el primer premi de piano 1833 Esdevingué professor de solfeig del conservatori el 1841, i de piano i de cant coral posteriorment El 1851 fundà la Société des Jeunes Artistes du Conservatoire A partir de llavors es dedicà intensament a la direcció d’orquestra, centrant-se especialment en el repertori simfònic alemany i en les obres dels nous compositors francesos L’any 1861 creà els Concerts…

Compaginà els estudis de dret amb els de música al Conservatori de París, on fou alumne de L Boëllmann, H Büsser i G Caussade El 1913 guanyà el Premi de Roma de composició amb la cantata Faust et Hélène Durant l’època en què estigué al capdavant del Conservatori de Versalles 1931-41 en dirigí la reforma pedagògica, i durant l’ocupació nazi fundà l’Orchestre des Cadets i un cor infantil per tal d’impedir la deportació dels alumnes a Alemanya El control cartesià que marcà la seva música no impedí, però, l’expressió dels sentiments, i les seves composicions revelen un esperit…

Estudià literatura a la Sorbona i música privadament L’any 1958 fou nomenat vicepresident de la Societat Internacional per a la Música Contemporània i posteriorment exercí de crític en "Le Monde" i "Le Figaro littéraire", com també en revistes estrangeres, entre les quals "Melos" i "Musical America" Així mateix, a partir del 1958 organitzà els concerts Musique d’aujourd’hui al Théâtre National Populaire de París Redactor de monografies acadèmiques d’estil enciclopèdic R Strauss , 1949 J Brahms , 1955 F Liszt , 1960 H Wolf , 1967 La musique allemande , 1967 Webern , 1969, fou un…

Nascut en una família de músics, inicià la seva educació musical de molt jove Al Conservatori de París obtingué el primer premi de percussió Posteriorment reorientà la seva carrera cap a la direcció orquestral i el 1963 es traslladà als Estats Units, on fou deixeble d’E Leinsdorf, P Monteux i L Stokowski De retorn a Europa, fou nomenat director del Teatre de Metz i, el 1968, del Capitoli de Tolosa, del qual fou director general entre el 1973 i el 1982 Convidat a dirigir altres teatres de França i d’altres països, hi combinà l’òpera i el repertori simfònic Des del 1987 és el…

Fou un alumne brillant del Conservatori de París, on aconseguí els primers premis de música de cambra amb Jacques Février, piano amb Aline van Barentzen, música de cambra professional amb Joseph Calvet, acompanyament de piano amb Henriette Puig-Roget i contrapunt amb Simone Plé Caussade Des del 1969 és professor d’aquest centre S’ha dedicat especialment a la música de cambra, però també ha destacat com a acompanyant de primeres figures del cant És convidat assíduament pels festivals de Dubrovnik, Kuhmo, Moscou, Nàpols i Newport, entre d’altres, i ha participat en els de Prada i…

S'inicià a París amb Rde Cotte i el seu pare, escultor, amb el qual i Le Blond anà a Peterburg el 1716 La tsarina Elisabet Petrovna el nomenà arquitecte de cort i el 1741 li confià la transformació arquitectònica i urbanística de la ciutat La dugué a terme amb models occidentals, sobretot italians i francesos d’inspiració renaixentista i manierista Solia fer els exteriors a escala colossal i els policromava vivament, i decorava els interiors amb profusió i gust rococó La seva obra millor és a Peterburg el Palau d’Estiu 1741-44, destruït a la Segona Guerra Mundial i posteriorment…

Fill de miniaturistes Deixeble de David 1785-90, estudià a Itàlia 1792, on conegué Napoleó, que el nomenà seleccionador de les obres artístiques que s’enduria al Louvre Novament a França 1800, Napoleó li encarregà Els empestats a Jafa Louvre, premiat al Saló del 1804 Pintà nombroses escenes bèlliques napoleòniques i, a la cúpula del Panteó de París, l’apoteosi de Bonaparte, que en canviar les circumstàncies polítiques esdevingué la de la monarquia borbònica No aconseguí d’ingressar a l’Institut de França fins el 1816, que succeí el seu mestre, aleshores exiliat Fou cobert d’…

Investigador del Centre National de la Recherche Scientifique des del 1977, l’any 2000 fou nomenat director de la Maison René Ginouvès/Maison de l’Archéologie et d’Ethnologie El seu treball de recerca s’ha centrat en l’estudi de la cultura ibèrica i en les ceràmiques gregues trobades a la península Ibèrica Ha dirigit treballs d’excavació a Sagunt, als poblats de la Fonteta i la Picola i a la necròpoli de Cabezo Lucero També ha estat comissari de l’exposició ‘Els Ibers’ París, Barcelona, Bonn, 1997-98 Entre les seves publicacions cal destacar Les Grecs et la Péninsule Ibérique du…

Debutà en tasques d’organizació artística el 1977, en el teatre d’Aubervillier Niça, i el 1988 fou nomenat director general del Théâtre du Châtelet de París, càrrec que exercí fins el 1998 i que li permeté guanyar una enorme reputació internacional gràcies a la seva eclèctica i ambiciosa programació Entre el 1996 i el 1997 assumí durant un breu període de temps la direcció artística del Teatro Real de Madrid, que abandonà poc abans de la reobertura del teatre El 1998 es féu càrrec del festival d’Ais de Provença, el qual aconseguí revitalitzar i modernitzar La seva trajectòria…

Graduat al Centre de Formation des Journalistes CFJ de París, és membre del grup d’experimentació narrativa d’avantguarda Oulipo des del 1992, i president des del 2019 Ha treballat com a editor a l’editorial Le Castor Astral De la seva obra narrativa destaquen Sonates de bar 1991, Le voleur de nostalgie 1992, Les amnésiques n’ont rient vécu d’inoubliable 1998, Quelques mousquetaires 1998, La disparition de Perek 1998, Joconde jusqu’à cent et plus si affinités 1998, Inukshuk, l’homme debout 1999, Joconde sur votre indulgence 2002, Cités de mémoire 2002, Encyclopaedia inutilis 2002…