Resultats de la cerca

Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sotsdirector És autor d’una Teoría completa de la música escrita conjuntament amb Lluís Millet, de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo , i d’un Método graduado de solfeo , de cinc llibres conjuntament amb Lambert i Zamacois Compongué també música escènica La nina adormida al bosc , música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles , Flor Natural de la…

Ornament característic dels instruments de teclat i de corda pinçada -especialment de l’arpa, d’on deriva el seu nom-, s’indica generalment amb una línia ondulada vertical a l’esquerra de l’acord, on, a més, s’explicita el sentit ascendent o descendent La velocitat d’execució varia segons el tempo i el caràcter del passatge Normalment s’ha de fer coincidir la primera nota de l’ornament amb el moment en què comença l’acord En els instruments de corda, a més, s’anomena arpegiat la manera de tocar un acord fent rebotar l’arc passant d’una corda a l’altra a cada rebot

El 1942 arribà a Barcelona Concursà en torneigs locals i estatals amb la Societat del Camp de l’Arpa El 1950, el president de la Federació Catalana de Coloms Esportius FCCE demanà la collaboració de les societats per a establir un bon servei d’inspecció, i es feu inspector local i estatal Fou nomenat cap dels inspectors de la FCCE, però continuà competint i també fomentà la columbicultura arreu Creà noves societats com l’Amistat i la Sagrerense, a Barcelona i El Fomento, a Piera, juntament amb Josep Bellver Escrigué articles a Palomos Deportivos , la revista de la federació espanyola Rebé la…

La música tradicional té aspectes molt originals Les melodies empren indistintament l’escala pentatònica o els modes grecs i els majors i menors occidentals Els cants dels bards s’han conservat fins al segle XX L’instrument nacional és l’arpa hom en conserva exemplars molt antics També és popular la union pipe , modalitat de cornamusa Les danses més típiques són el planxty i el reel De la música medieval resta el testimoni del teòric Joan Escot Eriúgena segle IX, que esmenta música a veus i organum , i el de Giraldus Cambrensis, que esmenta polifonia practicada d’una manera…

Marxista convençut, el 1953 es traslladà a la República Democràtica Alemanya, però allí fou primer exclòs del Partit Socialista Unificat i, posteriorment, expulsat del país 1976 per criticar el règim comunista Dels seus discs i texts cal esmentar Zu Gast bei Wolfgang Neuss ‘Hoste a casa de Wolfgang Neuss’, 1965, Chausseestrasse 131 i Die Drahtharfe ‘L’arpa de filferro’, 1965 Un viatge a l’Alemanya Federal 1964 li inspirà el poema Deutschland Ein Wintermärchen ‘Alemanya, un conte d’hivern’, 1972, a imitació de l’obra homònima de HHeine Altres obres poètiques, cançons, etc, són…

Fou mestre de capella del monestir de Las Descalzas Reales de Madrid i monjo trinitari El 1681 obtingué la plaça de mestre de capella de la catedral de Santiago de Compostella, on romangué fins el 1710, en què deixà el càrrec per malaltia La majoria de les seves composicions són policorals, per a un nombre superior a cinc veus, i una part important estan dedicades a l’apòstol sant Jaume La utilització d’instruments poc habituals a l’època feu que fos considerat un compositor avançat al seu temps, encara que les harmonies fossin conservadores Els instruments substitueixen de vegades alguna…

Formà part de la capella reial de Felip II de Castella des del 1546 com a músic de tecla Acompanyà el rei en diversos viatges per Europa Tan sols es coneix una peça atribuïda a Juan de Cabezón i que fou recollida pel seu nebot, Hernando de Cabezón, en l’edició de les obres del pare d’aquest, Obras de música para tecla, arpa y vihuela de Antonio de Cabezón Madrid, 1578 Es tracta d’un glosado a cinc veus sobre la cançó Pues a mí, desconsolado Alguna altra peça anònima del recull podria ser igualment obra d’aquest autor Antonio de Cabezón el nomenà hereu en el seu testament del 1564

Inicià els seus estudis al Conservatori Manuel de Falla de Buenos Aires amb María Esther Moro, i després els perfeccionà amb Edward Witsenburg al Sweelinck Conservatorium d’Amsterdam Fou solista en concerts oferts a Amèrica del Sud i Europa Espanya, França i Holanda Posteriorment actuà amb l’Orquestra de cambra del Teatre Lliure, l’Orquestra Simfònica d’Euskadi, la National Arts Centre d’Ottawa Canadà i la Ciutat de Granada Ha realitzat una important tasca docent amb la Jove Orquestra Nacional d’Espanya i amb la Jove Orquestra Simfònica de Catalunya Des del 1987 és solista d’arpa…

Estudià filosofia i lletres i medicina, i fou metge de la seva vila natal Publicà Ecos del alma 1890, Armonías marianas 1883, La tradición y la vida de los pueblos i El genio de la ciencia 1888, reflex de la seva profunda fe religiosa És autor d’alguns drames La estrella de la Rábida , La Pilarica i de l’assaig La novela moderna , contra la novella naturalista Obtingué la flor natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat 1895, per L’arpa llemosina , i deixà alguns sainets inèdits Bibliografia Ferrer, E 1981 “Contribució a l’estudi de la ideologia de la Renaixença Joan Baptista…

En poesia ha publicat Retalls de foc premi Amadeu Oller, 1983, Amb ungles lleus li esquinça 1988, El vent de les andanes 1994, premi Caterina Albert i Paradís 1993,  La cala del desig premi Miquel de Palol 1995 i  La pell del pensament 2004, una evocació de la infantesa i de la Catalunya central dels anys seixanta En prosa, ha conreat la narrativa infantil i juvenil amb les obres L’arpa de les mil cordes 1994, premi Ciutat d’Olot de contes infantils 1993, La bruixa que no sabia riure 1997, El secret de la persiana 1997, Ulldevellut 2000, JF Delgado premi Josep M Folch i Torres…