Resultats de la cerca

Quan aquest límit existeix, hom diu que la funció f és derivable en a , i el límit és notat per f´ a , df/dx a o Df a , i hom l’anomena derivada de f en el punt a Hom diu que f és derivable en un cert domini S si ho és a cada punt de S Aleshores, la funció f´ x que assigna a cada punt a ∈ S la derivada de f en a és anomenada funció derivada de f o, simplement, derivada de f Si f´ x és, al seu torn, derivable en un cert domini T , hom pot definir-n'hi la derivada, que és la derivada segona de f, f´´ x Hom procedeix consecutivament per tal de definir les derivades d’ordre…

La transformació temàtica s’ha de distingir de la variació o del desenvolupament, ja que no es tracta d’una derivació secundària d’un tema principal, amb el qual s’establiria una dependència o subordinació lògica En aquest sentit, no hi ha una preeminència, més enllà de la cronològica, entre un tema i la seva transformació, tot i que es reconeix el vincle entre els dos Així, doncs, la transformació s’erigeix en una entitat autònoma, autosuficient i amb una personalitat pròpia, aquesta última eventualment subordinada a les necessitats programàtiques de l’…

Situat al sector nord-occidental del terme, més enllà de la Cerdera, al centre del pla de Raimat , des del 1910 regat pel canal d’Aragó i Catalunya i la seva derivació, el canal de Vallmanya les aigües sobrants són drenades, en aquest sector per la clamor de Raimat Era un antic lloc i castell castell de Raimat la senyoria d’origen islàmic del qual, al segle XII, després de la conquesta de Lleida, fou donada a Guerau de Jorba, juntament amb la d’Alcarràs, Vallmanya i Montagut Vers el 1370 tenia 64 focs La seva església, incorporada el 1168 a la prepositura de Sant Joan de Segrià…

Cal no confondre sufix amb desinència, malgrat que alguns parlin de sufixos flexionals o desinencials Les desinències indiquen els morfemes de gènere i de nombre en la flexió nominal, i els de temps, nombre i persona en la flexió verbal mentre que els sufixos donen lloc a la derivació de mots a partir de radicals d’altres Són molts, en català, els sufixos per a formar noms derivats, amb una significació comuna segons els grups diminutius et, eta, ell, ella, ill, illa, í, ina, ic, ó, ol, ola , augmentatius às, assa, arro, arra, ot, ota , noms de persona o d’oficis er, era, aire, à, ana,…

Un dels seus esquemes bàsics pot ser AbbaA La seva estructura musical és molt variable, en funció del nombre de versos i dels diferents acabaments de la secció b, i pot ser monòdic o polifònic Amb el nom francès de virelai i juntament amb el rondeau i la ballade , és una de les formes fixes característiques de la cançó profana de l' ars nova francesa del segle XIV, i és la que té una estructura més complexa, a mig camí de les altres dues Com en la ballade , el refrany és utilitzat com a tal, però alhora forma part de la cobla, de la qual és el darrer element melòdic, com passa en el rondeau…

La disminució, generalment quantitativa casa caseta, pot indicar uns altres matisos, com ara afecte mare marona, llàstima dona doneta, ironia home homenet Sovint un diminutiu perd el significat de disminució i esdevé independent semànticament forca forquilla

De vegades és absent i s’anomena zero d’altres, fins i tot sovint, és una vocal, que rep el nom de vocal temàtica am-a-ble, tem-i-ble