Resultats de la cerca

Es llicencià en lletres clàssiques a la Universitat de Pisa 1957, on estudià filologia comparativa amb TBolelli És catedràtic d’italià a Reading, Anglaterra, del 1975 ençà S'identifica especialment amb l’estructuralisme europeu, en la tradició que va de Saussure a AMartinet És autor de La linguistica strutturale 1966, The Italian Language Today amb ALLepschy, 1977, Saggi di linguistica italiana 1978, Intorno a Saussure 1979, Nuovi saggi di linguistica italiana 1989, Sulla linguistica moderna 1989 i La linguistica del Novecento 1992 També edità A History of Linguistics 1994-98

Fou professor de romanística a Friburg de Brisgòvia, Marburg i Innsbruck Treballà molt sobre els parlars pirinencs i especialment sobre l’aragonès, al qual dedicà una important monografia Der hocharagonesische Dialekt , 1935 i una nodrida sèrie d’articles S'interessà també pels parlars del Delfinat i Sardenya i, els anys d’Innsbruck, pel rètic Des del 1927 publicà l’important suplement bibliogràfic de la Zeitschrift für romanische Philologie El llibre Die romanischen Sprachen és el fruit de la seva labor de bibliògraf

Estudià romanística, història, política i filosofia a les universitats de Göttingen, Berlín Universitat Lliure, Montpeller i Tübingen Posteriorment fou lector d’alemany a la Universitat de Bordeus III 1971-73, professor a les universitats de Münster de Westfàlia 1974-86, Hannover i Wuppertal, i professor visitant a les universitats de París, Buenos Aires, Bahía Blanca i Niça Del 1986 al 2012 fou catedràtic de romanística a la Universitat de Viena posteriorment emèrit Ha estat també professor associat a la Universitat de Leipzig 2006 A l’occità, amb la problemàtica del qual se sent…

Professor de les universitats de Frankfurt i de Tübingen, on es graduà el 1952, obtingué el títol de docent habilitació el 1959, i posteriorment desenvolupà la carrera docent i acadèmica a la Universitat de Colònia com a professor de lingüística històrica S’especialitzà en lingüística indoeuropea Die venetischen Personennamen , ‘Els noms de persona vènets’, 1961 Trümmersprachen , ‘Llengües residuals’, 1980 i estudià les llengües preromàniques hispàniques Sprachräume und Sprachbewegungen im vorrömischen Hispanien ‘Zones i moviments lingüístics a la Hispània preromana’, 1962, Elementos de un…

Professor a la Universitat d’Amsterdam 1892 i de Leiden 1899-1926, publicà estudis sobre lingüística indoeuropea, sobre el basc Beiträge zu einer vergleichenden Lautlehre der baskischen Dialecte , ‘Contribucions a una fonètica comparada dels dialectes bascs’, 1903 De oudere lagen van de Baskische-Woordenschat , ‘Els estrats antics del lèxic basc’, 1942, i Gestaafde en vermeende affiniteiten van het Baskisch , ‘Afinitats segures i suposades del basc’, 1946 i sobre llengües americanes, com l’esquimal i l’algonquí

Féu estudis a Bonn, fou deixeble de Diez i Schleicher i professor a les universitats de Leipzig, Halle an der Saale i Graz Coneixedor de múltiples llengües, es preocupà per una gran diversitat de problemes origen del llenguatge, classificació de les llengües, substrat i aplicà mètodes varis descriptiu, històric, de la cultura material L’obra que el consagrà fou Der Vokalismus des Vulgärlateins ‘El vocalisme del llatí vulgar’, en tres volums, 1866-69 La resta de la seva dilatada obra, apareguda en articles de revista, comprèn estudis aguts sobre l’afinitat entre llengües, la lingua franca ,…

Professor de la Universitat de Heidelberg, treballà sobre les llengües preromàniques d’Itàlia Die Vorgriechischen Sprachen Siziliens ‘La llengua pregrega de Sicília’, 1958 i I nomi di luogo paleoliguri 1962, i molt especialment sobre les de la península Ibèrica Die Sprachen der vorkeltischen Indogermanen Hispaniens und das Keltiberische ‘La llengua dels indogermànics precèltics d’Hispània i el celtibèric’, 1959 i Die südlusitanischen Inschriften ‘Les inscripcions sudlusitanes’, 1961

Professor de filologia romànica a la Sorbona, és autor de nombrosos treballs de crítica textual i d’etimologia del francès i del provençal medievals Representant destacat dels neogramàtics, intervingué en polèmiques contra l’etimologia impressionista o de geografia lingüística Fou collaborador, amb Hatzfeld i Darmesteter, del Dictionnaire général de la langue française sd, però 1890-1900 Els seus Essais de philologie française 1887 i Nouveaux essais de philologie française 1904, així com els Mélanges d’étymologie française 1902 1927 són models de rigor científic i d’erudició…

Estudià a la Universitat d’Århus, on es doctorà el 1938 amb una tesi sobre les negacions en francès Fou professor de llengües i literatures romàniques a la Universitat de Copenhaguen des del 1943 i hi féu alguns cursos de català Autor de diversos estudis sobre problemes verbals en les llengües romàniques, com Le temps du verbe fini en français moderne 1952 i L’infinitivo impessoal e l’infinitivo pessoal en portugais 1952-53, alguna vegada ha fixat l’atenció sobre problemes de gramàtica catalana, principalment sobre els temps composts, com en la seva contribució a la Miscellània Nicolau d’…

Juntament amb K Brugmann, formulà el programa d’innovació —coneguda amb el nom d’"innovació dels neogramàtics"— dels estudis lingüístics 1878 i publicà la sèrie de Morphologische Untersuchungen 1878-1910 Anuncià la llei coneguda pel seu nom llei d’Osthoff , segons la qual tota vocal llarga s’abreuja davant una sonant r, l, m, n i també davant i, u com a segon element de diftong seguida de consonant