Resultats de la cerca
Es mostren 1663 resultats
Festa del Pedal del GEiEG
Ciclisme
Trobada de ciclisme no competitiu organitzada anualment per la secció de ciclisme del Grup Excursionista i Esportiu de Girona (GEiEG).
Organitzat per primera vegada el 1942, no se celebrà entre el 1959 i el 1978, ni tampoc en alguns anys concrets, com el 1993, el 1994 o el 2011 Inicialment recorria diverses poblacions gironines, com Banyoles, Amer, Caldes de Malavella, Anglès o Santa Coloma de Farners, i reuní fins a 4000 participants Es popularitzaren guardons a les bicicletes millor engalanades i més originals Des del 1997 el recorregut es realitza per la rodalia del nucli urbà de Girona i coincideix amb la pujada al coll dels Àngels
estàtues de Riace
Nom amb què són conegudes dues estàtues gregues de bronze recuperades de la mar per uns pescadors de la localitat italiana de Riace, a la mar Jònica, el 1972.
Les dues peces, d’estil àtic, representen dos homes drets, de grandària lleugerament superior a la natural 2,05 m i 1,97 m, i són considerades dos dels millors originals grecs d’època clàssica que han arribat a l’actualitat Una de les estàtues s’ha datat vers el 460 aC i l’altra el 430 aC És probable que aquestes peces formessin part del carregament d’un dels nombrosos navilis que transportaven a Roma obres d’art gregues als s II i I aC
Lluís Castaldo i París
Arts decoratives
Ceramista.
Format a Mallorca Escola d’Arts i Oficis, 1955 i a Barcelona Escola de Belles Arts, 1956, i Escola Massana, 1960 Deixeble de Josep Llorens i Artigas Autor d’atuells de gres, de forma i coloració originals, i de murals aplicats a obres arquitectòniques a Mallorca, entre els quals destaquen el plafó de ceràmica del parc de Sa Quarentena 1970 i el mural sobre una obra de Miró 1983 La seva obra, inspirada en la tradició popular, és representada a nombrosos museus i colleccions
Michele Verino
Filosofia
Humanista italià.
Fill del també humanista i poeta Ugolino Verino És autor d’uns Disticha moralia , que tingueren una gran difusió com a llibre de lectura llatina a les escoles L’humanista basc radicat a Barcelona Martí Ivarra en féu uns comentaris i hi afegí uns epigrames originals d’ell l’obra fou publicada a Barcelona el 1512 i fou objecte de nombroses edicions Ivarra considerà Verino eivissenc, i el bibliògraf JMBover el considerà menorquí, així com el seu pare Ugolino, per l’analogia amb el llinatge illenc Verí
editorial Claret
Editorial
Editorial fundada a Barcelona el 1926 per la congregació religiosa de missioners claretians, primer amb el nom de Tipografía Claret, com a sucursal de l’Editorial Corazón de María, de Madrid, i, a partir del 1940, com a editorial independent, amb el nom de Gráficas Claret, nom que canvià, el 1966, per l’actual.
Dedicada a la difusió de la cultura religiosa, ha conreat també els temes culturals, especialment a través de la collecció “Pompeu Fabra”, de divulgació de la gramàtica catalana La gran majoria dels llibres són editats en català —originals o traduccions—, agrupats en les colleccions “Els daus”, “El bri”, “Horitzons”, etc Cal destacar l’edició popular del Nou Testament 1980 Una secció important és la d’audiovisuals, publicats en català i castellà i alguns en francès, que obtenen un gran èxit en el camp catequètic i pedagògic
Fontes Hispaniae Antiquae
Mitologia
Sèrie on són recollits tots els texts d’autors antics grecs i llatins que tracten de la península Ibèrica, publicada per la Universitat de Barcelona sota la direcció d’Adolf Schulten i de Pere Bosch i Gimpera en la primera fase i de Schulten i de Lluís Pericot en la segona.
Conté els texts originals, un comentari històric i la traducció al castellà, presentats per ordre cronològic El volum primer fou publicat el 1922 reeditat el 1955, i l’onzè, dedicat a les fonts de l’època visigòtica i bizantina, el 1947 No n'han aparegut el setè i el dotzè ASchulten dugué el pes de l’obra, trià els texts i escriví tots els comentaris, que sovint reflecteixen els seus punts de vista personals, llevat dels volums vuitè i onzè, obra de Robert Grosse
Antoni d’Espona i de Nuix
Antoni d’Espona i de Nuix
© Fototeca.cat
Literatura
Comunicació
Història del dret
Advocat, publicista i literat.
Formà part de l’Esbart i el Cercle Literari, de Vic 1871, i fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Vigatana 1882 i del Museu Arqueològic de Vic 1889, del qual fou el primer conservador El 1909 actuà com a mantenidor dels jocs florals de Barcelona, i publicà un recull de poesies el 1912 Traduí en vers català i conservant les tercines originals la Divina Comèdia , de Dant, i també Os Lusiadas , de Camões, i Jerusalem alliberada , de Tasso, que no han estat publicades
Fina Masgrau i Plana
Literatura catalana
Narradora.
Dedicada activament a la literatura infantil i juvenil, tant en l’organització de cursos i seminaris com en la creació d’obres originals, la seva primera publicació aparegué el 1983 Gegants Des d’aleshores ha mantingut una prolífica activitat, amb títols com Sopa de lletres 1984, El país de la no-memòria 1988, Xino-xano 1992 o la sèrie de Marieta Marieta es disfressa 1990, Marieta i el telèfon 1990, premi Crítica Serra d’Or 1991, Marieta conductora 1996 o Marieta inventora 1998, entre moltes d’altres
Diatessaron
Música
Conjunt vocal i instrumental català que es presentà com a conjunt especialitzat el 1978.
Els seus membres Lluís Casso, Mireia Hernàndez, Jordi Argelaga i Clara Hernàndez han dedicat la seva tasca a la difusió i l’estudi de la música dels segles XVII i XVIII, i puntualment han centrat l’activitat a l’entorn d’autors catalans Han treballat especialment l’art de la improvisació i l’ornamentació, amb instruments originals, i sovint hi han incorporat especialistes convidats Han realitzat diversos enregistraments i actuat als principals festivals de música, tant nacionals com de l’estranger, on han obtingut el reconeixement del públic i la crítica
air de cour
Música
Literalment ’cançó de cort', terme usat a França entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII per a designar la cançó profana cantada a la cort.
De caràcter simple i lleuger, solia ser escrita per a una sola veu amb acompanyament de llaüt, o per a quatre o cinc veus sense acompanyament El text rebia un tractament sillàbic i homofònic Durant la primera meitat del segle XVII fou el tipus de composició vocal més difosa a França La seva popularitat s’estengué més enllà de París i França i se’n publicaren reculls a Alemanya, Anglaterra i Holanda, sia en les versions originals en francès, o en traduccions o adaptacions a les respectives llengües
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina