Resultats de la cerca

És autor d’una cèlebre qasīda en hebreu 1045 dedicada al visir Šemuel ibn Nagrella

Succeí el seu pare, Domingo Cerdán 1389, com a justícia d’Aragó El 1409 negà a Jaume II d’Urgell la possessió del càrrec de lloctinent general, allegant els contrafurs comesos per aquest durant l’interregne fou un dels seus adversaris més destacats El 1411, extralimitant-se en les seves funcions, convocà, juntament amb el governador d’Aragó, el parlament d’Alcanyís, on es reuniren els partidaris de Ferran de Trastàmara, i per delegació d’aquell, el 1412, ambdós personatges confeccionaren la llista dels compromissaris de Casp, llista que els altres regnes acceptaren per por de la guerra civil…

Genealogista Fill i hereu de Felip Galceran de Castre-Pinós de So, vescomte d’Évol Vescomte d’Évol, primer comte de Guimerà 1599, senyor de les baronies de la Roca, Fréscano, Vicieu i Albero de los Moros S'intitulà duc de Vilafermosa i de Luna, ducats que pledejava Fou majordom del rei Autor de Tablas demostrativas de los antiguos y modernos condes de Ribagorza i Sumario genealógico de la casa de Pinós, conegut com a Nobiliari del comte de Guimerà

Ingressà al Futbol Club Barcelona 1951-56 després d’haver jugat a l’Atlètic Saragossa i a l’Osca Interior esquerre, formà part de la mítica davantera de les Cinc Copes, al costat de Basora, César, Kubala i Manchón Disputà 96 partits i marcà 51 gols Guanyà dues Lligues 1952, 1953, dues Copes del Generalísimo 1952, 1953 i una Copa Llatina 1952 La temporada 1952-53 jugà en tots el partits de Lliga i fou el segon màxim golejador del torneig amb 22 gols, només superat per Zarra A mitjan temporada 1955-56 fou cedit al Lleida, juntament amb els seus companys Basora i Gonzalvo III, però…

Membre dels Banū Qasī durant l’enfrontament de la família amb Muḥammad I de Còrdova, s’alià amb aquest i derrotà el seu oncle Ismā'īl ibn Mus Conquerí Saragossa vers el 882 però, en no poder afrontar les envestides tugibites, vengué la plaça a l’emir vers el 885, del qual fet el seu cunyat Ramon, comte de Pallars, fou l’intermediari Noves baralles familiars i un acord del nou emir ‘Abd Allāh el convertiren en senyor de Lleida, plaça que s’hagué de disputar amb Muḥammad al-Tawīl i que cedí a Llop ibn Muḥammad ibn Llop Pel seu compte s’emparà de Toledo 897 i intentà de recuperar…

Compongué una música estèticament conservadora i destinada als serveis litúrgics Mostrà, a més, un gran interès per l’ensenyament musical, cosa que el portà a publicar la Teoría del solfeo 1907 i el Tratado de música para escuelas normales 1911 També dedicà part del seu temps a l’estudi de la música popular aragonesa i escriví Colección de cantos populares de la provincia de Teruel 1928 i La jota, origen, forma musical y ejecución 1934, dos estudis que encara són un referent molt important entre els estudiosos del folklore aragonès

Es formà a Saragossa, on fou deixeble de Conrado del Campo Fundà l’Orquestra de Cambra de Saragossa, i exercí de professor al conservatori de la ciutat És autor de l’obra Historia de la música religiosa en España , publicada el 1942

A Baiona tractà, sense èxit, d’assolir el retorn de FerranVII 1808 Capità general d’Aragó, legitimà el moviment popular antifrancès mitjançant la convocatòria de les corts aragoneses Assumí la defensa de Saragossa, que fou assetjada dues vegades pels francesos 1808-09 Deportat a Vincennes fins el 1813, tornà a la península Ibèrica amb FerranVII Dos cops senador per Saragossa, el 1836 en fou nomenat duc

Fill de Joan de Borja i Enríquez, tercer duc borgià de Gandia Canonge de Toledo, fou consultor del Sant Ofici, membre del consell suprem de la inquisició i president del consell de l’arxiduc-cardenal Albert d’Àustria 1594-98

Escriví una autobiografia i tres tractats espirituals, publicats el 1675