Resultats de la cerca

Vida i obra Membre de l’orde dels frares predicadors, desenvolupà la seva activitat a la Corona d’Aragó durant el regnat de Jaume II És autor de la versió llatina de la crònica de Jaume I, encarregada per Jaume II, a qui la lliurà, a València, el 1314, en un manuscrit en pergamí, historiat i caplletrat d’or És per això que la crònica de Jaume el Conqueridor ens ha pervingut en dos textos fonamentals, un de català, anomenat Llibre dels feits i un de llatí, signat pel dominicà Pere Marsili i dit Liber gestorum o també Liber gestarum , que és conservat en quatre manuscrits a la Biblioteca…

Adversari de la pretesa supremacia del papat, escriví, juntament amb Joan de Jandum, el cèlebre tractat Defensor pacis , dedicat a Lluís de Baviera i prohibit el 1327, on atribueix al poble l’origen del poder civil i del poder eclesiàstic i subordina l’Església a l’estat El seu pensament ha estat precursor del modern estat laic

Es publica Defensor Pacis, de Marsili de Pàdua i Jean de Jandun

Influït per l’escultura clàssica, treballà preferentment el marbre És autor de la portalada de la Libreria Piccolomini, a la catedral de Siena 1504, i de l’altar major de l’església de Fontegiusta 1509-17 i de l’altar Marsili a l’església de San Martino 1522, també a Siena

El Decret de Gracià s XII inclou ja el principi que el papa pot ésser jutjat per l’Església en cas d’heretgia Marsili de Pàdua i William Ockham s XIV establiren la base del conciliarisme, defensat brillantment per Konrad von Gelnhausen, Heinrich von Langenstein, Pierre d’Ailly i Gerson Aquesta doctrina, que triomfà amb el Cisma d’Occident, fou aplicada als concilis de Constança 1418 i Basilea 1447, i tingué adeptes fins al concili I del Vaticà 1869-70

Es formà a l’escola de Lorenzo del Pino i Giovanni da Legnano, a Bolonya, i es doctorà en dret a Florència 1385 Professor de dret canònic a Florència 1385-90 i a Pàdua 1390-1410, fou consultat per Bonifaci IX per tal d’acabar el cisma Nomenat bisbe de Florència 1410 per l’antipapa Joan XXIII i cardenal 1411, preparà el concili de Constança —del qual sostingué la validesa després de la fuga de Joan XXIII— i hi intervingué decididament Intentà d’aplicar en el camp eclesiàstic les idees de la sobirania popular de Marsili de Pàdua i de Guillem d’Occam Polemitzà amb Jan Hus

Canceller del regne de Sicília i bisbe de Frejús i Avinyó, fou elegit papa a Lió Eclesiàsticament endegà, amb una gran energia, el tresor papal, malmès pel seu antecessor, i creà un nou sistema financer Centralitzà l’administració curial i creà incomptables diòcesis Aquesta actitud centralitzadora suscità una sèrie d’oposicions barallat amb Lluís de Baviera, acabà excomunicant-lo, i aquest aconseguí la creació de l’antipapa Nicolau V i protegí Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam Condemnà els franciscans espirituals , que se li havien oposat i que el volien fer declarar heretge…

El seu sobrenom prové de la interpretació, que el feu famós, del paper de Siface, a Scipione affricano de F Cavalli, el 1671 a Roma L’any 1675 fou admès a la capella papal i el 1679 entrà al servei del duc Francesc II de Mòdena Fou contractat successivament per a actuar en diverses ciutats, entre les quals destaquen Venècia, Nàpols, Milà i Londres Participà en l’òpera Nerone de C Pallavicino Venècia, 1679 i interpretà el paper de Mitridate en el Pompeo d’Alessandro Scarlatti Nàpols, 1684 Lloat a la seva època pel seu excepcional talent, fou també durament criticat pel seu comportament…

Doctor en teologia, obtingué un benefici a la catedral de Palma i un altre a Llucmajor l’any 1732 succeí en el càrrec de paborde el seu oncle Guillem Terrassa Dedicà tota la vida a recollir dades històriques sobre Mallorca en els arxius de l’illa, sense gaire esperit crític, i en deixà escrits molts volums sobre capbrevació, els delmes, repartiment de les aigües, història religiosa, biografies de fills illustres, una Historia o crónica relación de Lluchmajor publicada en fascicles del 1932 al 1934 Copià i anotà la Historia del reino de Mallorca en la seva versió castellana de JBinimelis i…

El més antic text conegut el famós manuscrit d’Oxford copia una versió que pot ésser datada vers el 1100, de la qual existeixen altres versions i refoses fetes durant els s XII al XV, algunes en francoitalià i d’altres en traduccions romàniques, germàniques i escandinaves, més o menys rigoroses El text del manuscrit d’Oxford, de 3 998 decasíllabs assonantats i amb trets lingüístics anglonormands, és considerat el més genuí i el més bell Narra que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa, després de set anys de guerra a Espanya, fa uns tractes amb el rei àrab Marsili,…