Resultats de la cerca
Es mostren 42 resultats
Pisticci
Ciutat
Ciutat de la província de Matera, a la Basilicata, Itàlia.
És una població pintoresca, amb carrers de petites cases blanques ben arrenglerades, amb façanes que segueixen els pendents dels aiguavessos de les teulades
conservació del sòls
Geologia
Conjunt de tècniques per a defensar els sòls de l’erosió, especialment l’antròpica.
L’alteració de l’equilibri natural de formació i destrucció dels sòls es deu fonamentalment a l’acció de l’home en treballar la terra, eliminar la vegetació, rompre amb l’arada la superfície del terreny i remoure-la periòdicament, afeblint així les barreres naturals que s’oposen a l’acció dels agents erosius L’eficàcia de l’erosió depèn dels factors geomorfològics, així com el conjunt de factors socials i econòmics que afecten la producció agrària excés de població, minifundisme, falta de capitalització, distribució i selecció inadequades dels conreus, que poden dur a una explotació…
aiguavés
Arquitectura
Part de la casa mallorquina típica que correspon a la declivitat de la teulada que la cobreix.
El més corrent és que una paret mestra transversal, on s’obre un arc, sostingui l’aresta de la teulada i divideixi la casa en dues parts dites aiguavés de davant i aiguavés de darrere El primer sol tenir uns 21 pams de profunditat el segon, normalment de les mateixes dimensions en les cases de dos aiguavessos, pot arribar, però a doblar-lo en aquest cas l’aiguavés doble es divideix en dos i es forma així l’anomenat aiguavés d’enmig , divisió que no afecta el pis superior A les cases més pobres la distribució pot ésser en un sol aiguavés
garrot
Construcció i obres públiques
Aresta del díedre que formen els aiguavessos d’una mansarda.
aresta
Geomorfologia
Línia divisòria dels aiguavessos d’una muntanya o d’una serralada.
vall de Guadalest
Vall de la Marina Baixa.
Travessa obliquament els plegaments subbètico - prebètics per l’articulació erosionada d’un gran anticlinal que en principi devia conjuntar la serra d’Aitana i la Serrella, els penyals eocènics de les quals constitueixen els dos aiguavessos de la vall, on afloren el Cretaci i el Miocè i fins i tot el Triàsic al congost que hom ha aprofitat per al modern pantà de Guadalest El conjunt tectònic integra una escata correguda vers el nord És drenada pel riu de Guadalest , afluent per la dreta de l’Algar, amb el qual es barreja prop de Callosa d’En Sarrià D’antiga arrel morisca 400…
crestallera
Construcció i obres públiques
Línia de teules posades sobre l’aresta, que formen els dos aiguavessos de la teulada.
aigües continentals
Geologia
En oposició a les aigües marines, aigües que, procedents de les precipitacions atmosfèriques, corren, queden acumulades a la superfície dels continents o es filtren i passen a ésser subterrànies.
Si es comparen amb la massa total de la hidrosfera, les aigües continentals representen una xifra poc important La quantitat d’aigua dolça, la major part de la qual és fixada en forma de glaç, representa a penes un 2% del total de la hidrosfera Això no obstant, el paper geològic de les aigües continentals és fonamental Hom ha avaluat la quantitat anual de pluja caiguda en 123,4 x 18 1 8 g, dels quals uns 27,4 x 10 1 8 g s’escorren superficialment i constitueixen l’agent fonamental de l’erosió Per infiltració a través dels terrenys permeables, una altra part de l’aigua caiguda passa a formar…
valls de Pego
Subcomarca de la Marina Alta, que ocupa les conques dels rius de Gallinera, Girona i de l’alt riu de Gorgos, que discorren entre les serres de la Safor, Segàrria, Laguar i Bèrnia.
Són unificades històricament per una intensa presència islàmica que culminà en les guerres i l’expulsió dels moriscs i, de retop, en una generalitzada repoblació mallorquina El terreny, molt esquerp, és en bona part inculte, però els aiguavessos abancalats són sembrats d’oliveres, figueres, cirerers i vinya A la part NW s’ha iniciat, per contaminació turística, el procés de parcellacions residencials Hom distingeix, amb criteris més aviat històrics, set o vuit valls La vall d’Alcalà s’allarga entre les serres de Gallinera i Gellibre al N i la d’Alcalà al S, i constituïa una…
serra de l’Albera
La serra de l’Albera, massís muntanyós del Pirineu Oriental, des del coll dels Frares
© Arxiu Fototeca.cat
Serra
Massís muntanyós del Pirineu oriental que forma part de la serralada que separa el Vallespir i el Rosselló de l’Alt Empordà, entre el coll del Pertús i el puig Neulós (o bé fins al coll de l’Estaca, al camí d’Espolla a Sureda).
Arriba cap al N fins al pic de Sant Cristau, on hi ha l’antic castell d’Albera pic anomenat mons Albera a l’edat mitjana, el qual ha donat nom a tot el massís, als dos pobles de Sant Joan i de Sant Martí d’Albera que formen el municipi de l’Albera i als de Vilanova d’Albera actualment anomenat Montesquiu i de la Roca d’Albera Els geògrafs i historiadors catalans, ja des del s XV, han aplicat aquest nom per a designar tota la serralada entre el coll de Lli al camí de la Vajol a les Illes i el mar a l’altura de Cervera de la Marenda, anomenada també Pirineu d’Empordà, ampliació que, abusivament…