Resultats de la cerca
Es mostren 42 resultats
discant
Música
Polifonia medieval que es caracteritza per la similitud de l’activitat melòdica de les veus.
Exemples 1 i 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XII, el terme llatí discantus , format a partir de la paraula diaphonia diafonia , designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus , a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari ex 1 En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota o melisma contra melisma, mentre que el…
discant
Música
Forma de polifonia apareguda a la fi del s XI.
En principi, oposat al moviment parallel de l'organum, recolza en l’ús rigorós del moviment contrari Originàriament, el discant era a dues veus la segona melodia era situada, nota contra nota, damunt el cant pla cantus planus , que, en passar al baix, prengué el nom de tenor o cantus firmus La melodia no tenia notació, sinó que era improvisada directament pel xantre Més tard, a la melodia donada foren afegides dues o tres melodies més triplum, quadruplum i calgué donar notació a aquestes composicions per tal d’evitar confusions Les teories més antigues del discant Regulae…
discant
Música
Part superior d’una polifonia, o sia la veu cantada en oposició a la veu principal, que generalment es trobava al baix.
còpula
Música
Al segle XII, resolució conclusiva consistent en la unió -sentit originari del terme llatí copula -, de les dues veus en un interval perfecte, ja sigui l’8a o l’uníson (ex.1).
Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma Exemple 2 - Pascha Nostrum © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’ organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó ex 2 Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques l’ antecedens i el consequens ex 2 Al final del segle XIII…
Johannes de Limburgia
Música
Compositor flamenc, potser originari de Limburg, Bèlgica.
Vida Al principi del segle XV era capellà de la collegiata de Sant Joan Evangelista, a Lieja, on el 1408 succeí a J Ciconia en les funcions de succentor , que exercí igualment a l’església de Sant Pau de la mateixa ciutat des del 1411 El 1436 és documentat a Vicenza com a instructor de joves clergues El mateix any fou nomenat canonge de Notre-Dame en Huy Totes les seves obres conegudes, el nombre de les quals no supera la cinquantena, apareixen copiades al manuscrit de Bolonya Liceo Musicale Q 15, i estan clarament influïdes per l’obra de G Dufay Es tracta d’una missa completa, una dotzena…
polifonia
Música
Música que combina diverses veus o parts vocals simultànies però independents.
El nom, a la Grècia antiga, significava un conjunt de veus o de parts instrumentals, sense jutjar la natura de llur relació En els seus inicis, la polifonia occidental era molt semblant a la practicada en les civilitzacions primitives que avui estudien els etnomusicòlegs En la seva forma culta i escrita, les primeres pràctiques musicals polifòniques daten del segle IX La primera forma musical és l' organum o diafonia En una segona etapa aparegué el discant, basat en el moviment contrari de les veus La innovació següent fou el motet, o combinació de melodies amb texts independents…
duplum
Música
Un dels noms per a la veu composta sobre el tenor en els organa i les clausulae del període de Notre-Dame.
El terme aparegué al segle XIII per a designar la vox organalis de l' organum florit, del discant i de la clausula Una tercera i una quarta veu afegides al tenor i al duplum s’anomenen triplum i quadruplum respectivament Quan el duplum té un text propi diferent del text del tenor aleshores s’anomena motetus , del francès mot , és a dir, paraula
John Dunstable
Música
Cantor i compositor anglès.
Fou membre de la capella del duc de Bedford i canonge de la catedral d’Hereford Conegué diverses escoles musicals europees, i fou influït especialment per l' ars nova francesa segons Tinctoris, la seva obra fusionà elements d’aquesta ars nova i del discant anglès Deixà dues misses isorítmiques, motets, etc El 1953 Manfred Bukofzer en publicà l’obra completa
bergamasca
Música
Qualsevol peça composta sobre la repetició obstinada d’un mateix baix o progressió harmònica, per exemple I-IV-V-I.
Tot i que el seu origen podria estar relacionat amb alguna dansa o cançó popular de Bèrgam, aquest procediment, característic també de la xacona i el ground , entre d’altres, fou emprat per la majoria de compositors dels segles XVI i XVII En alguns casos, s’hi associava un discant, tan característic com el baix, si no més, i el qual sovint arribava a suplantar