Resultats de la cerca
Es mostren 29 resultats
Edoardo Mascheroni
Música
Director d’orquestra i compositor italià.
Estudià harmonia, contrapunt i fuga amb R Boucheron Debutà com a director d’orquestra el 1880, a Brescia, amb Macbeth i Un ballo in maschera , de G Verdi En pocs anys es consagrà com a director, i el 1885 fou elegit director de la Società Musicale Romana El 1886 portà a terme l’estrena italiana de Fidelio , de L van Beethoven Gràcies a la intervenció de Verdi i A Boito, fou principal director de la Scala de Milà del 1891 al 1894, i hi dirigí les estrenes de La Wally , d’A Catalani, i Falstaff , de Verdi Es retirà el 1925 Com a compositor cal destacar-ne dues òperes amb llibret de L Illica…
Edoardo Bassini
Medicina
Metge italià.
Estudià les amputacions del cec i el tractament quirúrgic de les ptosis renals Fou l’introductor d’una tècnica clàssica operació de Bassini de tractament de les hèrnies inguinals
Edoardo Mascheroni
Música
Compositor i director d’orquestra italià.
Estudià a Milà, i debutà com a director el 1870, a Brescia El 1893 dirigí l’estrena de Falstaff , de Verdi, a Milà Féu tournées per Europa i l’Amèrica del Sud En 1890-91 dirigí òperes al Liceu, de Barcelona, i el 1903 hi presentà la seva òpera Lorenza , que havia estrenat a Nàpols el 1901
Edoardo Sanguineti
Literatura italiana
Escriptor i crític italià.
Llicenciat en lletres el 1956 a la universitat de Torí, durant els anys d’estudiant formà part del grup de poetes d’avantguarda anomenats I Novissimi Ajudant de càtedra el 1957, el 1963 obtingué l’habilitació i el 1965 la càtedra de literatura italiana moderna i contemporanea a la mateixa universitat Des del 1974 fou catedràtic a la universitat de Gènova, on exercí la docència fins a la jubilació 2000 Com a creador literari, la seva obra estigué profundament marcada pel Gruppo 63 1963-69, del qual fou actiu membre i cofundador Aquest moviment, autoqualificat de ‘neoavantguardista’,…
Edoardo Grendi
Historiografia
Historiador italià.
Capdavanter de l’anomenada microhistòria, que tracta de conciliar etnologia i història, fou professor d’història moderna i contemporània de la Universitat de Gènova i membre de la direcció de la revista Quaderni Storici Estudiós de la història cultural i del territori, encetà una recerca històrica renovadora, sobretot a partir del 1976, en què a Itàlia s’intensificaren les discussions sobre la construcció de la investigació, els criteris de prova i els mètodes estilístics Publicà diversos articles i llibres, entre els quals destaquen Introduzione alla storia moderna della Repubblica di…
Giuseppe Edoardo Sansone
Lingüística i sociolingüística
Romanista italià.
Estudià a les universitats de Nàpols, Florència i Roma i es doctorà el 1948 per la Universitat de Gènova Professor a les universitats de Puerto Rico i Columbia, fou catedràtic a les universitats de Bari, Nàpols, Roma-La Sapienza i Roma III Publicà Gli insegnamenti di cortesia in lingua d’oc e d’oïl 1953 i les edicions crítiques del Reggimento e costumi di donna de F da Barberino 1957, del Lazarillo de Manzanares con otras cinco novelas 1974 i de Carriaggio di Nîmes 1969 Especialitzat en literatura catalana, reuní diversos treballs als Studi di filologia catalana 1963, Saggi iberici 1974 i…
,
Miguel Ángel Sandoval Cabrera
Música
Compositor, director i pianista guatemalenc.
Del 1912 al 1917 estudià piano amb Hersilia D de Tronchi i Humberto Paniagua a Guatemala Prosseguí els estudis de piano amb Edoardo Trucco i els de teoria i composició amb Vicente Mañas L’any 1919 es traslladà a Nova York, on residí fins a la mort El 1922 ingressà en l’Escola de Música Santini de la ciutat Exercí de director de l’emissora nacional de Guatemala, i també fou director i pianista La seva obra inclou composicions d’influència clàssica i de música popular Compongué obres instrumentals, música vocal, peces per a piano, música comercial, bandes sonores de pellícules i…
fortunyisme
© Corel
Pintura
Corrent pictòric d’abast europeu, desvetllat per l’èxit de la pintura de Marià Fortuny i Marsal, que transcorregué bàsicament al darrer terç del segle XIX.
Als Països Catalans fou una de les encarnacions més sòlides de l’art establert de l’època, i en són típics representants Joaquim Agrassot, Bernat Ferrandis, Ramon Tusquets, Tomàs Moragas, Josep Tapiró, Ramon Amado, Baldomer Galofre, Josep Llovera, Gabriel Puig i Roda i, en certa manera, Antoni Fabrés certes obres d’Antoni Gisbert, de Francesc Domingo, d’Antoni Muñoz i Degrain i d’Enric Serra també hi són assimilables Arrelà també amb força a la resta de la península Ibèrica, especialment en l’obra de José Jiménez Aranda i Eduardo Zamacois A França, on tingué un bon representant en Henri…
Gruppo N
Col·lectiu d’artistes italians.
Es fundà a l’hivern del 1959 a Pàdua, inicialment amb deu membres, que el 1960 es reduïren a Alberto Biasi, Ennio Chiggio, Giovanni Antonio Costa, Edoardo Landi i Manfredo Massironi Experimentaren amb la tecnologia i amb la reducció de la imatge Entre el 1959 i el 1960, Massironi, Landi i Biasi intervingueren en diverses exposicions collectives a la Galleria Azimuth de Milà L’any 1960 obriren la seva pròpia galeria, Studio N, a Pàdua, amb una mostra que incloïa els treballs dels membres del grup Posteriorment, presentaren exposicions de Burri, Fontana, Pollock, i també…
Giovanni Levi
Historiografia
Historiador italià.
Ha estat professor a les Universitat de Torí i Viterbo, i actualment és catedràtic d’història econòmica a la Universitat de Venècia, d’on és degà de la facultat de lletres i filosofia A la dècada dels anys seixanta, i arran de la crítica a la història social que s’havia escrit fins aleshores, fou un dels impulsors, al costat de Carlo Ginzburg, Edoardo Grendi i Franco Ramella, de l’anomenada microhistòria italiana Ha estat codirector de la revista Quaderni storici i director de la collecció “Microstorie” de l’Editorial Einaudi Ha publicat L’erità immateriale Carriera di un…