Resultats de la cerca
Es mostren 24 resultats
epífisi
Anatomia animal
Òrgan de funció controvertida situat a la cara dorsal de la segona porció de l’encèfal o diencèfal dels vertebrats.
En els ciclòstoms, l’epífisi o glàndula pineal adquireix el caràcter d’un ull, sobretot quan és en estat larval En determinats grups de rèptils, com els rincocèfals i d’altres ja extingits, l’epífisi té una connexió evident amb el tercer ull o ull pineal, de caràcter estrictament fotoreceptor, puix que no copsa imatges En els ocells, l’epífisi adquireix un caràcter endocrí La funció de l’epífisi en els mamífers de reproducció estacional consisteix a sincronitzar la seva activitat sexual amb el fotoperíode La informació lluminosa és rebuda per la retina i transmesa a l’epífisi, la qual…
epífisi
Anatomia animal
Cadascuna de les extremitats dels ossos llargs que s’uneix a la part mitjana o diàfisi per un cartílag que ulteriorment s’ossifica.
epífisi tibial
Entomologia
Expansió en forma d’esperó que tenen alguns insectes en llurs tíbies anteriors.
Abraham Colles
Medicina
Metge, anatomista i cirurgià, professor de la Universitat de Dublín i membre destacat de l’escola de medicina irlandesa, de la qual fou cap, juntament amb Cheyne.
Autor d’estudis importants sobre el contagi de la sífilis i l’abordatge quirúrgic de les artèries, hom ha donat el seu nom a les fractures de l’epífisi inferior del radi fractura de Colles
osteocondritis
Patologia humana
Grup de processos patològics causats probablement per una necrosi asèptica de les epífisis dels ossos o de qualsevol altre nucli d’ossificació durant el període de creixement d’un individu.
Són, per tant, trastorns juvenils, que guareixen espontàniament i que poden deixar seqüeles o no Les osteocondritis més importants són malaltia de Legg-Calvé-Perthes , o necrosi asèptica de l’epífisi superior del fèmur, que produeix dolor i coixesa malaltia de Köhler I , o escafoïditis tarsiana, amb afectació del nucli de l’escafoide del peu malaltia de Köhler II , o osteocondritis del cap del segon metatarsià, amb desaparició del coll d’aquest os i deformitat del seu cap malaltia de Scheuermann , o epifisitis de les vèrtebres, que produeix una cifosi excessiva en els adolescents afectats…
Anatomia del sistema endocrí
Anatomia humana
El sistema endocrí es compon de diversos òrgans situats en diferents zones del cos que, llevat de les excepcions, no tenen continuïtat o connexió anatòmica directa entre si, per bé que formen, en conjunt, una unitat funcional Tant en la seva situació corporal com en les característiques anatòmiques, cadascun dels òrgans que componen el sistema endocrí presenta determinades particularitats que el diferencien marcadament de la resta Tanmateix, però, tenen algunes similituds especials des del punt de vista histològic, és a dir, pel que fa a la composició dels seus teixits, ja que gairebé tots…
endocrinologia
Medicina
Estudi de la morfologia normal i patològica de les glàndules de secreció interna i de les propietats químiques i els mecanismes d’acció de les hormones.
El seu origen és tan antic com la humanitat, però fins a la darreria del s XIX hom no l’acceptà com a ciència Anatòmicament, la majoria de les glàndules endocrines ja foren conegudes pels grecs i els llatins Les darreres a ésser descobertes foren les suprarenals 1563 i les paratiroides 1879, però la funció de totes era encara desconeguda Hom no arribà a entrellucar l’especialització d’aquests òrgans fins a Berthold 1849 al cap de pocs anys, Claude Bernard formulà 1855 clarament el concepte de secrecions internes definint-les com a productes específics de certs òrgans que, difonent-se per tot…
metàfisi
Biologia
Zona de creixement, entre l’epífisi i la diàfisi, durant el desenvolupament d’un os.
encèfal

Tall sagital de l’encèfal
© Fototeca.cat
Anatomia animal
Part del sistema nerviós central continguda en el crani i que comprèn el cervell, el cerebel i el bulb raquidi.
L’encèfal comença essent una senzilla vesícula, més inflada que la medulla espinal Molt aviat hi apareixen a sobre dues estrangulacions que determinen la formació de les tres vesícules primàries prosencèfal, mesencèfal i romboencèfal , que acaben donant lloc, en el decurs del desenvolupament embriològic, a les cinc regions típiques de l’encèfal dels cordats El prosencèfal, tornant a estrangular-se, forma el telencèfal o hemisferis cerebrals a la regió més anterior, i el diencèfal amb l’epitàlem, tàlem, hipotàlem i apèndix a la posterior El mesencèfal no es divideix, però origina els lòbuls…