Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
estabilient
Dret català
Propietari d’un bé immoble donat en emfiteusi que resta després de la seva constitució com a propietari o senyor directe, segons la teoria del domini dividit, o com a titular d’un dret real de gaudiment sobre aquest bé, propietat ara de l’emfiteuta, segons una teoria més moderna.
L’estabilient és anomenat també censalista o senyor directe
emfiteusi
Dret civil
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (emfiteuta) el domini útil d’una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe.
A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l’emfiteuta o senyor útil generalment, a l’acte d’establiment, l’emfiteuta paga una quantitat d'entrada Aquesta institució ja era d’ús a Grècia, pel cap baix des del s V aC, on la concessió era sempre perpètua A la Roma republicana existí també aquest tipus d’establiment, qualificat com a arrendament a llarg termini, especialment aplicat als nous territoris conquerits hom entenia que el domini era del poble romà, però els terrenys eren lliurats als soldats victoriosos o als anteriors posseïdors amb l’obligació de pagar un…
entrada
Dret
Pacte agregat a l’emfiteusi en virtut del qual l’estabilient pot percebre de l’emfiteuta una quantitat en el moment d’establir-se la finca.
En el dret tradicional català l’entrada acostumava a ésser una quantitat o lliurament d’alguna cosa, a vegades d’una valor merament simbòlica però en les emfiteusis modernes l’entrada representa sovint una quantitat important, cosa que ha portat els juristes catalans a l’afirmació que en aquest cas l’emfiteusi restava desnaturalitzada, car es convertia, de fet, en un contracte mixt d’emfiteusi i de compravenda En cas de redempció de l’emfiteusi, l’entrada es dedueix de la valor de la finca en determinar la quantitat a pagar
establiment
Dret
Concessió d’un immoble en emfiteusi en la qual el senyor o estabilient es desprèn del domini útil, que cedeix a l’emfiteuta, i es reserva el domini directe.
La propietat rústica i l'accés a l'explotació de la terra al segle XIX
Làmina extreta de la Historia General de la Agricultura, de L Fignier, J Seix Editor, Barcelona, 1890 aprox A la primeria del segle XIX una part important del sòl de Catalunya era en poder de “mans mortes” —la noblesa, l’Església, els municipis i les comunitats rurals— i constituïa una propietat inalienable Existia també una propietat —alodial o bé sotmesa a certs gravàmens dominicals— que pertanyia a la pagesia i a la burgesia i menestralia urbanes Sobre la propietat de “mans mortes” van incidir durant el segle XIX les lleis desvinculadores i desamortizadores que van disposar la lliure…