La propietat rústica i l'accés a l'explotació de la terra al segle XIX

Làmina extreta de la Historia General de la Agricultura, de L. Fignier, J. Seix Editor, Barcelona, 1890 aprox.

A la primeria del segle XIX una part important del sòl de Catalunya era en poder de “mans mortes” —la noblesa, l’Església, els municipis i les comunitats rurals— i constituïa una propietat inalienable. Existia també una propietat —alodial o bé sotmesa a certs gravàmens dominicals— que pertanyia a la pagesia i a la burgesia i menestralia urbanes. Sobre la propietat de “mans mortes” van incidir durant el segle XIX les lleis desvinculadores i desamortizadores que van disposar la lliure compra-venda de les terres i la privatització de l’antiga propietat corporativa. La noblesa, gran propietària en el seu conjunt i amb drets dominicals sobre bona part del país, va ser afectada per l’abolició del règim senyorial i per les lleis desvinculadores. L’Església va ser sotmesa a una sèrie de mesures legislatives que gairebé van anorrear el seu poder econòmic. Els municipis gaudien, també, d’un extens patrimoni territorial, el qual, però, va arribar al segle XIX ja fortament erosionat per la intervenció fiscal de la corona, la usurpació senyorial i la privatització de les terres efectuada més o menys fraudulentament. Els béns comunals —explotats directament per una comunitat de veïns— van sofrir el mateix deteriorament, al qual cal afegir la conversió en “béns de propis” per la mateixa institució municipal que hauria hagut de salvaguardar-los. D’altra banda, al marge de tota legislació específica, la tradicional propietat “pagesa”, basada en l’explotació familiar del mas, esdevindrà, pel lliure joc de les forces econòmiques, una propietat “burgesa” o “capitalista” com a resultat de la intensificació dels conreus, de la creixent comercialització dels excedents i de l’absentisme dels propietaris. Aquests factors, alguns dels quals són anteriors al segle XIX, faran perdre l’antiga homogeneïtat social a la societat rural, i la diversificaran amb l’aparició de parcers, ràbassaires, arrendataris i masovers al costat —o enfront— dels vells propietaris.

Per a conèixer l’abast i les conseqüències de tots aquests fenòmens cal examinar la dissolució del règim senyorial, la desvinculació de patrimonis, la desamortització eclesiàstica i civil i les relacions de producció configurades per la contractació agrària i la seva evolució al llarg del segle XIX

L’abolició del règim senyorial i les lleis desvinculadores

Tornant de la vila, dibuix de J. Vayreda (“La llumanera de Nova York”, 1878).

Al principi del segle XIX, el mapa político-administratiu de Catalunya era un mapa encara eminentment “feudal”. El cens del 1797 constata l’existència de set-centes quaranta-dues jurisdiccions municipals a mans de senyors laics, tres-centes dinou pertanyents a eclesiàstics i només quatre-centes quatre que depenien directament del rei. En nou dels tretze corregiments de Catalunya les jurisdiccions senyorials eren en nombre superior a les de reialenc. Els corregiments amb més predomini senyorial —laic o eclesiàstic— eren els de Lleida, Talarn, Tortosa i Tarragona, en cap dels quals el reialenc no superava la proporció de l’li per cent. Els ducs de Medinaceli que per successius maridatges i herències havien acumulat, entre d’altres, els títols i pertinences lligats a la casa ducal de Cardona, a la marquesal d’Aitona i a les comtals d’Empúries i de Prades, eren senyors de cent-vuit llocs dintre de Catalunya. Quan, l’any 1811, va ser discutida a Cadis l’abolició de les senyories jurisdiccionals, hom va atribuir a la noblesa laica el 45 per cent de la superfície del Principat, als senyors eclesiàstics el 27 per cent i el restant 28 per cent a la jurisdicció reial. És ben palesa, doncs, la importància del règim senyorial a Catalunya, així com la significació de la noblesa com a perceptora d’uns drets jurisdiccionals i d’unes rendes agràries basades en el domini eminent de les terres sotmeses a la seva jurisdicció.

La noblesa catalana va viure durant els primers decennis del segle un procés d’empobriment que la va portar a vendre el seu patrimoni o a endeutar-se amb la creació de censals que la hipotecaven i gravaven.

La renda senyorial de la terra anava generalment acompanyada de la propietat pura i simple d’extensions de territori —originades, potser, en l’antiga reserva senyorial— el domini útil de les quals mai no va ser cedit als vassalls o pobladors del terme. Sobre el domini jurisdiccional, sobre els drets emfitèutics i sobre la propietat de les terres que el senyor s’havia reservat, van incidir durant el segle XIX les lleis abolicionistes del règim senyorial i les lleis desvinculadores de patrimonis. Tot i que aquestes últimes van afectar sectors de propietaris no nobles, ja que la vinculació de patrimonis mitjançant els fideïcomisos a Catalunya no era exclusiva de la noblesa, el màxim protagonista de la desvinculació va ser l’estament nobiliari. I com que la percepció de drets senyorials constituïa una part substancial dels seus ingressos, capaç d’afectar l’estabilitat de la noblesa com a classe terratinent, caldrà examinar paral·lelament ambdues qüestions.

En contrast amb el que es va esdevenir durant la segona meitat del segle XVIII, en què les rendes senyorials van augmentar substanciosament al compàs de l’expansió agrícola i del creixement econòmic, quan s’inicià el segle XIX les possibilitats econòmiques de la noblesa es tornaren més magres, com ho demostra l’accelerada minva de l’import dels arrendaments de drets senyorials. Malgrat que les tabes, o plecs de condicions, ofertes en subhasta als arrendataris fossin sensiblement iguals a les del segle anterior (o fins i tot millorades per la inclusió de béns comunals novament incorporats a la senyoria o de vells drets ja caiguts en desús) les rendes davallaren gairebé ininterrompudament des de la primeria del segle. Per exemple, els ducs de Medinaceli que el 1800 cobraven, a Catalunya, pels arrendaments de drets senyorials la suma de 141.961 lliures, el 1819 en cobraren 109.966, i 74.952 l’any 1826. La davallada encara va ser més accentuada entre aquest darrer any i el 1837, en què fou definitivament abolit el règim senyorial; la causa d’aquest descens no és atribuïble a una baixa paral·lela dels preus agrícoles, ja que al començament dels anys trenta els preus van iniciar una tendència alcista, sinó a la resistència dels pagesos a pagar els drets senyorials i, en especial, el delme que, sovint, representava la meitat de la suma d’aquests drets.

La pubilla catalana, dibuix de P. Talarn (“La Ilustració Catalana”, 1882).

Com a classe, doncs, i atenent als ingressos que li eren propis i específics, la noblesa catalana va viure durant els primers decennis del segle un procés d’empobriment que la va portar a vendre aquelles parts del seu patrimoni que eren de lliure disposició de l’actual posseïdor, a demanar l’oportuna autorització reial per a vendre’n de vinculades, i a endeutar-se amb la creació de censals que hipotecaven i gravaven el seu patrimoni. No és estrany, doncs, que, malgrat els designis antinobiliaris de la política desvinculadora, la noblesa rebés amb complaença la desvinculació de patrimonis promulgada en les successives etapes liberals.

Les mesures desvinculadores sorgides de les corts de Cadis no van tenir una aplicació efectiva, però sí les del Trienni Constitucional. La llei de l’li d’octubre del 1829 va abolir les vinculacions de qualsevol tipus, i autoritzà els qui n’eren posseïdors a vendre la meitat del patrimoni vinculat; la segona meitat havia de restar totalment a disposició del futur hereu. La llei va tenir vigència en una època de crisi i d’inestabilitat política, però tots els indicis són que la noblesa s’hi va acollir i que entre el 1820 i el 1823 van ser venudes un gran nombre de finques grans i petites, adquirides les primeres per comerciants urbans —com en el cas de la desamortització— i les segones per pagesos modestos, possiblement conreadors de les parcel·les que acabaven de comprar.

La Restauració absolutista va intentar de deturar aquest procés, no solament per la derogació general de tot allò que hom havia legislat durant el Trienni, sinó per la publicació de la reial cèdula de l’li de març del 1824, que concedia als antics propietaris la facultat de recuperar el patrimoni alienat reintegrant —en diversos terminis, si així ho preferien— els diners a qui l’havia comprat. Tanmateix, les necessitats pecuniàries de la noblesa li van impedir de beneficiar-se de la llei absolutista, i és constatable —almenys pel que fa als nobles residents a Barcelona, entre els quals hi havia els primers terratinents de Catalunya— que no solament no reclamaren la restitució dels béns alienats, sinó que fins al restabliment de la llei desvinculadora, l’any 1836; els nobles van continuar sol·licitant del rei permisos per a vendre patrimonis vinculats.

En plena vigència, doncs, del règim senyorial, els senyors es veien abocats a vendre per subvenir llurs necessitats. Quan, després de successives promulgacions i derogacions, la dissolució del règim senyorial fou, l’any 1837, un fet irreversible, la noblesa catalana ès va enfrontar amb una situació encara més crítica. La naturalesa emfitèutica dels seus dominis va impedir la conversió de les antigues jurisdiccions en propietat particular, mutació que esdevingué habitual en molts indrets de la monarquia espanyola i que a Catalunya més d’un noble també va intentar. Valgui, com exemple, la pretensió de la Casa de Medinaceli de cobrar dels habitants de la Pobla de Claramunt les mateixes prestacions que els barons d’Òdena percebien en aquell terme des de temps immemorial; el plet, iniciat el 1867 no acabà fins l’any 1898 amb la sentència del Tribunal Suprem contrària a les pretensions senyorials.

Els drets pròpiament jurisdiccionals i les rendes produïdes pels monopolis senyorials, van deixar de ser percebudes. Quedava, però, el delme, tribut d’origen eclesiàstic, en el cobrament del qual participava fortament la noblesa, i que els governs liberals no van suprimir totalment fins el 1841, però tot deixant sense resoldre la qüestió d’indemnitzar els partícips laics. L’arranjament definitiu —i avantatjós per als nobles— va venir cinc anys després, quan, per conservadorisme social i per tal d’eliminar les vel·leïtats carlistes que encara mantenia la noblesa, un govern del partit moderat va disposar que els delmers laics rebessin una indemnització calculada sobre la capitalització al 3 per cent de la renda percebuda en concepte de delme durant el decenni 1827-1836 i pagadora amb títols del Deute Consolidat, amb un interès també del 3 per cent. Si, com ha estat dit, la desvinculació representava la transformació de la propietat feudal en propietat capitalista de la terra, s’hi pot afegir que, mitjançant la indemnització pel delme, l’antiga renda feudal es va convertir —seguint el signe dels temps— en capital mobiliari. La posterior puixança financera d’alguns llinatges nobiliaris pot molt bé tenir aquest origen.

No és possible de donar una informació quantificada de l’abast d’aquests fenòmens, però sembla clar que la importància de l’antiga propietat nobiliària va disminuir notablement a Catalunya, tant en termes absoluts, com a resultat de les vendes efectuades a l’empara de la desvinculació, com en termes relatius, per l’augment de la propietat burgesa gràcies a la desamortizació. El tema serà reprès més endavant, en tractar dels canvis en la destribució de la propietat territorial observats durant el segle XIX

La desamortització eclesiàstica de Godoy a Mendizàbal

La preocupació per evitar el procés d’amortització eclesiàstica, que anava absorbint grans porcions de territori, era un fet constant. Hom podria citar diversos privilegis municipals de l’Edat Mitjana en virtut dels quals era prohibida l’adquisició d’immobles urbans i de finques rústiques als ordes religiosos. Durant els segles XVI i XVII, però, la decadència de les ciutats i l’esperit de la contrareforma van afavorir la implantació de noves cases religioses dins els nuclis urbans i l’augment de les propietats rústiques de l’Església.

Amb l’adveniment de la dinastia borbònica, el reformisme econòmic i el regalisme imperants foren una barrera per al creixement territorial de l’Església. Ja el Concordat del 1737 va retallar l’antiga immunitat fiscal en disposar que els béns de l’Església adquirits de nou quedaven perpètuament subjectes a tots els impostos i tributs reials que pagaven els laics. L’any 1763 va ser formalment prohibida a l’Església l’adquisició de noves propietats “encara que vinguin vestides de la major pietat i necessitat”. L’incompliment d’aquesta ordre va motivar la publicació de la reial cèdula del 1795 que obligava les institucions eclesiàstiques a pagar un 15 per cent del valor de tots els béns que adquirissin.

Aquestes disposicions poden ser considerades el precedent del gran procés desamortitzador que va cobrir gairebé tot el segle XIX, a través d’etapes successives. La primera fou la desamortització empresa per Godoy; la segona, la del Trienni Constitucional; la tercera, la de Mendizàbal, segons la llei de Béns Nacionals del 1837; la quarta, la de Pasqual Madoz; i la cinquena, la realitzada ja d’acord amb la Santa Seu a partir del 1860.

Com en altres etapes, el mòbil de la desamortització ordenada per Godoy foren les dificultats financeres de la monarquia. La guerra contra França havia produït una proliferació de vales reales que s’havien depreciat enormement. Per amortitzar el Deute Públic, el govern espanyol va obtenir de la Santa Seu una sèrie de concessions que van culminar en la reial cèdula del 1798, que disposava la venda de tots els béns immobles pertanyents a hospitals, hospicis, cases de misericòrdia, de reclusió i d’expòsits; confraries, memòries, obres pies, i patronats. L’import d’aquestes vendes, efectuades en pública subhasta, s’havia de destinar a l’amortització del Deute Públic i al pagament a les institucions religioses afectades d’un interès del 3 per cent, corresponent al valor de les finques que l’Estat els obligava a vendre. Cap dels dos compromisos no fou complert per l’Administració: el producte de les vendes va ser destinat a altres necessitats de la Tresoreria, i les corporacions religioses no van percebre ni un ral d’aquells interessos. Un frare carmelita de Barcelona podia escriure, amb raó, que no valia la pena d’adquirir noves propietats ja que el rei les podia arrabassar i vendre quan li plaïa.

Dues disposicions més comprèn la política desamortitzadora de Godoy: la del 1805, en virtut de la qual l’Estat podia posar en venda tota mena de béns eclesiàstics fins a la suma de 215 milions de rals, i la del 1807, en què la Santa Seu autoritzava l’alienació d’una setena part de la riquesa rústica de l’Església, llevat d’aquells predis assignats a la còngrua de les esglésies parroquials. En tots dos casos el rei prometia als interessats la compensació amb una renda del 3 per cent sobre el valor dels béns que resultessin desamortitzats.

S’ignora l’abast efectiu de totes aquestes mesures. La resistència —almenys passiva— del clergat a sotmetre-s’hi, la mentalitat dels possibles compradors i les dificultats tècniques que l’operació comportava —formació d’inventaris, taxació dels béns— van motivar, probablement, que fos mínim el volum de propietats transferides. Malgrat tot, l’experiència de Godoy constitueix l’assaig general del gran procés desamortitzador.

La guerra napoleònica va interrompre l’aplicació dels decrets desamortitzadors del ministre de Carles IV, la qual cosa, però, no va significar pas per a l’Església el retorn a la tranquil·la possessió dels seus béns. L’any 1809 el govern intrús va declarar suprimits tots els ordes religiosos, dissoltes llurs comunitats i aplicables tots llurs béns a l’erari públic. D’altra banda, les vicissituds de la guerra dispersaren també moltes comunitats. Aquesta situació va donar peu al decret de les corts de Cadis del 1812, que ordenava el segrest “provisional” de tots els béns pertanyents a establiments eclesiàstics desocupats o dissolts com a resultat de la insurrecció popular o de les providències del govern afrancesat. Quan retornà Ferran VII, fou suspesa tota mesura desamortitzadora fins a l’adveniment de la segona etapa constitucional.

La primera disposició desamortitzadora del Trienni va ser la del 9 d’agost del 1820 que, sense introduir cap novetat respecte a la legislació anterior, es proposava d’activar-ne l’aplicació. Més endavant, PI d’octubre del mateix any, les corts van aprovar el decret sobre Reforma de Regulars, que ordenava la supressió de tots els ordes monacals —els més importants com a terratinents— militars, hospitalaris i, també, dels convents de mendicants que no comptessin amb un mínim de religiosos. Llurs béns quedaven convertits en “béns nacionals”, administrats pel Crèdit Públic i posats en venda; Púnica forma de pagament acceptada era mitjançant vales reales o altres crèdits contra l’Estat. Iniciada la subhasta, les vendes es van veure dificultades per la inestabilitat política d’aquells anys. Les licitacions foren poc concorregudes, bé sigui pels efectes de la propaganda clerical, o pel risc personal i econòmic que podien comportar. Les taxacions, malgrat l’esforç estadístic realitzat, resultaven incorrectes o estrafetes pel frau i l’agiotatge. Si el preu de venda aconseguia triplicar la taxa, el pagament en papers del Deute Públic, depreciats fins a un 33 per cent o més respecte al valor nominal, reduïa enormement el cost real de cada transacció. Els compradors, preceptivament tenidors de crèdits contra l’Estat, quedaven reduïts a la burgesia urbana, alts funcionaris i persones benestants de professió liberal, és a dir, “los ricassos de Barcelona, Cadis o Madrid”, segons el coetani dominicà P. Bou. A Barcelona, la major part dels compradors, i els més importants, eren comerciants, que si bé van mostrar preferència per les finques urbanes —de manera que en temps de Mendizàbal en quedaven ja molt poques per vendre— van adquirir també porcions extenses dels patrimonis rústics de Poblet, Scala Dei, Santes Creus, Sant Cugat del Vallès i Sant Jeroni de la Murtra.

Amb la política desamortitzadora el govern no es proposava millorar la sort dels camperols, sinó que pretenia utilitzar els “béns nacionals” com a garantia hipotecària, primer, i com a fons d’amortització, després, d’una política d’emprèstits que havia de fer possible que es fomentés el creixement econòmic sense afeixugar els contribuents amb noves càrregues fiscals. Ara bé, l’exclusivisme burgès i ciutadà en els beneficis de la desamortització no va deixar de tenir conseqüències. A la frustració que podien sentir alguns pagesos benestants en veure’s, de fet, exclosos de les compres pel sistema de pagament, cal afegir-hi l’esperit de revolta de més amplis sectors rurals quan van comprovar el rigor amb què el Crèdit Públic i els nous compradors duien l’administració de les terres fins aleshores eclesiàstiques, exigint amb amenaces el pagament de rendes endarrerides o elevant els preus dels arrendaments. Els sentiments que aquestes conductes van congriar contribueixen a explicar l’adhesió dels pagesos a la causa absolutista i l’aversió a tota mesura que provingués dels liberals.

La vigència de les lleis desamortitzadores del Trienni va ser tan efímera com el mateix règim constitucional. L’any 1823, restaurat l’absolutisme, els compradors de béns eclesiàstics foren obligats a retornar-los a l’Església i castigats a no rebre cap indemnització. L’operació desamortitzadora quedava ajornada fins al definitiu adveniment del règim liberal, que entre les primeres disposicions dictades va decretar la immediata restitució de les finques eclesiàstiques als compradors del Trienni.

Etiqueta d’una empresa tèxtil catalana, amb clara referència agrícola ("La Labradora"). En plena guerra carlina va començar l’etapa de desamortització eclesiàstica de més volum. Es van vendre gairebé les tres quartes parts dels béns de l’Església posats en subhasta. Les finques rústiques d’origen monacal eren les preferides, ja que eren terres aglevades que constituïen mitjanes o grans unitats d’explotació. Els grans beneficiaris van ser els membres de la burgesia urbana que es dedicaven al comerç.

En plena guerra carlina —que va augmentar encara més la quantia del Deute Públic i va portar les finances de l’Estat a una situació desesperada— va començar l’etapa de desamortització eclesiàstica més característica i de més volum. Les lleis de Mendizàbal del 1836 i del 1837, ampliades en diversos aspectes per la del regent Espartero del 1841, van disposar la incautació de tots els béns de les comunitats religioses —amb l’excepció d’unes poques dedicades a l’ensenyament o a les atencions hospitalàries— i la de bona part dels del clergat secular. Segons dades del 1834 existien a Catalunya dos-cents divuit convents amb set mil quatre-cents noranta-sis religiosos. Les finques rústiques i urbanes que posseïa l’Església a Catalunya i que eren susceptibles de venda foren taxades en 121.960.570 rals, el 62,3 per cent dels quals pertanyia al clergat regular i el 37,7 per cent restant al secular. Els inventaris confeccionats ad hoc van mostrar l’existència, al Principat, d’una quarantena de convents amb més de 100 hectàrees de terreny; quatre amb propietats que oscil·laven entre les 1.000 i les 5.000, i dos amb més de 5.000 hectàrees. El total de finques rústiques posades en venda va ser de sis mil cinc-centes setanta-quatre, i se’n fixà la taxa en 91.609.760 rals.

Immediatament va començar la subhasta d’aquesta massa de béns. Les lleis preveien amb detall tot el mecanisme de la compra-venda. Es podia efectuar la compra pagant amb diners o amb títols del Deute Públic, i es disposava d’un llarg termini —en alguns casos vint anys— per a pagar-la. Com que el paper d’Estat continuava enormement depreciat en el mercat lliure i l’Administració l’acceptava amb el 60 per cent del seu valor nominal, els especuladors que disposaven de títols van poder pujar fortament sobre el valor de taxació, i així adquiriren terres i edificis a un preu real molt inferior al que figurava en l’escriptura de venda. Per aquest mecanisme, els pagesos —molts dels quals no sabien en aquella època què volia dir Deute Públic i, pel fet de viure en una economia de base autàrquica, no disposaven tampoc de grans sumes de diner efectiu— van ser novament eliminats de les subhastes.

Tanmateix, el vell mite que afirma que només uns quants aprofitats es van decidir a comprar, i que la majoria de la gent tenia escrúpols de consciència envers la compra d’aquelles terres, és desmentit per la mateixa documentació oficial i coetània. L’any 1845, un any després de la suspensió de les vendes del clergat secular i més aviat frenades les del regular des de l’accés al poder del partit moderat, quasi dues terceres parts dels béns posats en subhasta en tot l’àmbit de la monarquia havien estat venudes, i els preus assolits en les licitacions havien doblat amb escreix els de taxació. El nivell de vendes i de sobrepreus obtingut a Catalunya fou encara superior al de les esmentades mitjanes espanyoles: en el conjunt del Principat es van vendre gairebé les tres quartes parts dels béns posats en subhasta, amb un màxim del 81,3 per cent a la província de Barcelona i un mínim del 62,7 per cent a la de Lleida; la cotització mitjana va ser, a Catalunya, de 259,9 punts sobre els cent de la taxació, amb 310 de màxima a Barcelona i 199,6 de mínima a la província de Lleida.

La informació continguda en el Diccionario de Madoz encara permet més precisions sobre la desamortització de Mendizàbal, que cal exposar. En primer lloc, la marcada preferència dels compradors per les finques rústiques d’origen monacal, malgrat que llur sobrepreu fos, en general, més elevat que el de les finques urbanes de qualsevol procedència. En efecte, de les mil sis-centes finques rústiques procedents del clergat regular en foren venudes, fins el 1845, mil tres-centes vuitanta-tres, que representen el 92 per cent del valor amb què aquelles havien estat taxades. En canvi, de les quatre mil nou-centes setanta-quatre finques rústiques del clergat secular només mil quatre-centes vuitanta-tres van ser objecte de compra-venda i llur valor sobre la taxació total no va sobrepassar el 43 per cent. La cotització d’uns i altres béns fou també sensiblement diferent: així, mentre els béns rústics de regulars van assolir a la província de Barcelona una cotització mitjana de 361 punts, els del clergat secular no superaren la mitjana de 128. La major apetència de finques rústiques monacals pot ser atribuïble a la mateixa naturalesa d’aquestes finques que, en general, eren terres aglevades que constituïen unitats d’explotació mitjanes o grans, i, en canvi, les terres de l’Església secular presentaven una profusa dispersió parcel·laria. També pogué influir la interrupció de les vendes de béns del clergat secular entre l’agost del 1840 i el setembre del 1841, així com un estat de consciència més reticent a l’hora d’adquirir finques que eren de propietat parroquial i, per tant, lligades a un servei pastoral que, per raons òbvies, la gent apreciava més que el de les riques comunitats religioses.

La distribució de la riquesa desamortitzada no era igual a tot Catalunya. No disposant de monografies que incloguin totes les comarques, cal acudir a les xifres provincials donades per Pascual Madoz. Durant l’etapa de 1836-1845, la província de Barcelona va absorbir el 48,6 per cent de tot el que es va vendre a Catalunya, seguida de la de Girona amb el 27,9 per cent i les de Tarragona i Lleida amb el 14,9 i el 14,6 respectivament. El major pes de les vendes realitzades a les comarques barcelonines no és atribuïble a la importància de les finques urbanes, ja que en l’etapa esmentada no van arribar a valer la quarta part de tot el que s’havia subhastat ni van assolir sobrepreus tan alts com les finques rústiques.

Ha estat dit i repetit que la desamortització de Mendizàbal no fou, ni volgué ser en la intenció dels legisladors, una reforma agrària de caràcter igualitari i redistribuïdor de l’antiga propietat eclesiàstica entre pagesos modestos i jornalers. La desamortització —com diu Josep Fontana— no és més que una peça d’un programa complex que facilità la metamorfosi de la propietat, i que no es pot comprendre adequadament si no és en una consideració conjunta, unint-lo a la desvinculació de patrimonis, l’abolició del règim senyorial, la supressió dels delmes, l’eliminació de servituds col·lectives, l’apropiació de l’aigua, etc. La desamortització va ser també un expedient financer —no massa reeixit— de cara a salvar el crèdit Públic, i un instrument —que funcionà amb més èxit— de captació política de les classes benestants. Com durant el Trienni, els grans beneficiaris van ser principalment els membres de la burgesia urbana que es dedicaven al comerç. La plana major de la burgesia barcelonina —els Safont, Remisa, Clavé, Girona, Sabadell, Riera, Maristany, etc.— ocupa un lloc destacat entre els compradors de finques escampades arreu de Catalunya.

Per manca d’un estudi referit a tot el Principat, no és possible de detallar els resultats globals del procés desamortitzador durant aquesta etapa. Una monografia sobre la província de Tarragona, però, forneix una minuciosa informació, vàlida com a exemple i aplicable, en general, a la resta de Catalunya. A les comarques tarragonines l’Església era propietària d’unes 11.000 hectàrees de terreny, que foren adquirides per dos-cents setze compradors. L’element local no era absent en aquesta transferència de la propietat, ja que cent cinquanta-un compradors van adquirir finques només en el municipi on residien, i tretze en van comprar en el propi i en algun dels veïns. Els cinquanta-dos compradors restants eren residents de la mateixa província, llevat de quinze, domiciliats a Barcelona, i quatre, a Madrid. Tanmateix, la nombrosa participació local no pot menystenir ni dissimular una altra constatació que confirma el que ha estat dit sobre els principals beneficiaris de l’operació desamortitzadora: el 76,9 per cent dels compradors ho foren de menys de 5 hectàrees, i van adquirir només el 3,8 per cent de la superfície venuda, mentre el 3,1 per cent dels compradors que van adquirir finques de més de 125 hectàrees van absorbir el 77,4 per cent de les terres desamortitzades. I, encara més concretament: els quinze compradors residents a Barcelona van acaparar la meitat de la terra subhastada.

Aquesta evident polarització del resultat de les vendes pot ser pal·liada (o agreujada, segons com es miri) si hom té en compte no l’extensió, sinó el valor de les terres adquirides per cadascun dels grups de compradors. Considerant-ho així, resulta que els compradors de menys de 5 hectàrees van adquirir el 20,5 per cent del valor total de les terres, i que els vuit compradors que agabellaren el 74,4 per cent de la superfície, van pagar el 43 per cent del valor total. Aquest desfasament en els intervals estadístics tant pot significar que els petits compradors van adquirir terres millors —perquè eren pròximes a les poblacions, o per altres raons— com que aquestes resultessin més cares a causa de més concurrència en les licitacions. Pot significar, també, que el valor més alt de les finques grans exclogués molts possibles compradors i que, per manca de licitadors, les subhastes de finques grans fossin rematades, proporcionalment, a preus més baixos que els que corresponien a llur extensió.

Així es va desenvolupar l’etapa desamortitzadora presidida per les lleis de Mendizàbal i Espartero, durant la qual es van vendre a Catalunya béns eclesiàstics per valor de 228.111.390 rals, és a dir, el 30,7 per cent del valor de tots els béns —eclesiàstics o civils— que es van desamortitzar fins a l’any 1895.

La qüestió dels béns eclesiàstics fins el 1860

Amb la caiguda del regent Espartero i l’accés al poder dels moderats, es va deturar el procés desamortitzador de béns de l’Església. El 8 d’agost del 1844 fou suspesa la venda de béns pertanyents al clergat secular i a les comunitats de monges. El 3 d’abril de l’any següent, en vistes a les negociacions empreses amb la Santa Seu per tal d’obtenir el reconeixement de la reina Isabel, els béns de la clerecia secular foren retornats a l’Església. Aquestes disposicions i la posterior, anomenada de dotació del culte i del clergat, desembocaren en el Concordat del 1851, que significà la reconciliació entre el Vaticà i Espanya. Els preceptes més importants del Concordat, pel que fa a la qüestió dels béns eclesiàstics, eren l’acceptació per la Santa Seu de les transferències de propietat realitzades fins aleshores i l’obligació per part de l’Estat de restituir a l’Església tots aquells béns de seculars o regulars encara no venuts, amb la condició, però, que l’Església havia de permutar-los per làmines del Deute Públic a l’interès del 3 per cent.

Els acords concordataris del 1851 foren conculcats en tornar els progressistes al poder. El primer de maig del 1855 fou promulgada la llei General de Desamortització —coneguda com la llei Madoz— que incloïa béns de la clerecia regular i secular entre la massa de béns desamortitzables. En la seva integritat, la llei va tenir vigència fins al 23 de setembre del 1856, data en què el govern O’Donnell va ordenar la suspensió de les vendes de béns eclesiàstics. Al cap de pocs dies, el govern ultraconservador de Narvàez va suspendre l’execució de tot l’articulat de la llei Madoz. El 2 d’octubre del 1858 un nou decret del general O’Donnell restablí la vigència de la llei del 1855; però, cercant d’arribar a un acord amb la Santa Seu i de retornar a l’esperit del Concordat, va excloure els béns eclesiàstics de l’àmbit de la llei. Finalment, després de laborioses negociacions, la Santa Seu i el govern d’Espanya van signar el conveni del 1859, convertit en llei el 4 d’abril del 1860. En virtut del conveni, l’Església va acceptar el fet consumat de les vendes efectuades entre el 1855 i el 1856, però Espanya li va reconèixer la capacitat jurídica de retenir, adquirir i usufructuar tota mena de béns, i es comprometia a no actuar unilateralment en cap venda o commutació de béns eclesiàstics i a permutar aquells que no havien estat venuts per inscripcions intransferibles del Deute Públic consolidat al 3 per cent. A partir d’aleshores, la venda de béns eclesiàstics va ser realitzada per l’Estat, però d’acord amb l’Església. Tal com s’havia convingut, l’any 1862 els prelats diocesans reberen les làmines del Deute Públic per un valor equivalent al dels béns permutats. Els interessos corresponents, però, mai no es van arribar a pagar; aquest fet va suscitar una qüestió que no fou resolta a satisfacció de l’Església fins el 1959, en temps del general Franco.

Els béns municipals abans de la llei Madoz

Els segles XVIII i XIX són plens d’infaustes vicissituds per als patrimonis municipals. Durant el regnat dels dos primers Borbons, el centralisme administratiu i les necessitats financeres de la corona van menar a una espoliació sistemàtica dels béns municipals i comunals. Tan bon punt va accedir al tron Carles III, però, la intervenció de la corona va canviar de sentit. Amb la creació de la Comptadoria General de Propis i Arbitris, s’intentà un sanejament de les finances locals amb un sentit clarament tutelar i paternalista. Més tard, amb les disposicions del 1768 i del 1770, es van pretendre uns objectius no ja merament fiscals, sinó econòmics i socials, cercant una major productivitat dels patrimonis municipals i un millorament del camperol pobre. Amb aquestes intencions es va ordenar el repartiment d’algunes terres de “propis i arbitris” i, després de diversos assaigs locals, l’ordre es féu extensiva a tota la monarquia. Ara bé, com que el repartiment de terres no va anar acompanyat del forniment d’un capital d’explotació —animals de tir, estris agrícoles, llavors, etc.— els efectes pràctics d’aquelles disposicions foren escassos i la terra que havia de ser per als humils va acabar a mans dels poderosos. Amb tot, el “reformisme agrari” dels ministres de Carles III havia d’influir en situacions polítiques posteriors i hom l’ha tingut per més agosarat que no pas el de molts liberals del segle XIX.

En temps de Carles IV van tornar a prevaler els objectius fiscals sobre els econòmics i socials. L’any 1792, l’Administració s’incautà de les rendes “sobrants” produïdes pels béns de propis, amb l’obligació de permutar-ne el valor per l’equivalent en vales reales, i l’antiga exempció tributària de què gaudien aquells béns va ser substituïda per un impost del 10 per cent.

Durant el període de les corts de Cadis, la legislació sobre patrimonis municipals es va tornar a acostar a la línia iniciada per Carles III. El decret del 4 de gener del 1813 disposava la conversió de les terres “de propios y baldíos” en propietat particular. Com altres vegades, i malgrat l’al·lusió expressa d’atendre els camperols pobres, la llei no els donava facilitats a l’hora d’adquirir la terra, ni mitjans per a treballar-la adequadament.

L’any 1819 —restablert l’absolutisme i derogada tota la legislació de Cadis— es va ordenar la subhasta de tots els “baldios y realengos”, tret dels d’aprofitament comunal, i llur producte va ser destinat a l’amortització i al pagament d’interessos del Deute Públic. En la política pendular que en aquest punt, com en tants d’altres, havia de viure el país, la reial cèdula del 1819 retornava als objectius cercats en temps de Godoy, i un govern del Trienni restituïa la vigència de la llei del 1813 que l’absolutisme havia derogat.

Mort Ferran VII, amb les reials ordres del 1834 i el 1835 s’inicià una nova política dels béns municipals. La corona, invocant que la propietat municipal no afavoria ni els municipis ni els particulars, va autoritzar els ajuntaments a alienar en venda o a cens llurs béns immobles; tot el producte de les vendes havia de restar en profit dels municipis, però l’Estat en regulava estretament les inversions.

En aquesta línia d’alienacions facultatives, cal esmentar diverses disposicions de l’any 1852, en la darrera de les quals la intervenció de l’Estat deixava de ser merament tutelar, ja que s’apropiava del 20 per cent del valor de les vendes al·legant la disminució de contribucions sobre el patrimoni municipal que les alienacions produïen. Aquesta detracció va servir de precedent a la llei Madoz, que atribuïa igualment a l’Estat el 20 per cent del producte obtingut en la venda de béns municipals.

“Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento”, 15 de juliol de 1878, Madrid.

Finalment, amb la llei Madoz del 1855, s’obria una nova etapa en la història dels béns municipals. Les acostumades necessitats de l’erari públic i l’enfortiment dels principis d’economia dogmàtica referents a les virtuts de la propietat privada enfront de la corporativa, van imposar l’alienació obligatòria de la part més substanciosa del patrimoni dels ajuntaments. Per bé que la llei excloïa de la subhasta els béns comunals en sentit estricte, la fluïdesa de fronteres entre béns comunals —o sigui, directament explotats pel veïnat— i béns de propis i arbitris —és a dir, incorporats a la institució municipal— va facilitar la venda indiscriminada d’ambdues classes de béns. La negligència dels ajuntaments en la conservació del patrimoni col·lectiu, l’acció del caciquisme i la complicitat del poder públic van fer que una dilatada massa de béns de naturalesa comunal passés a mans de la propietat privada. Tot i la prevista cessió als municipis del 80 per cent del valor de les vendes en forma de títols intransferibles del Deute Públic, des de llavors els ajuntaments van restar empobrits i obligats a haver de pidolar-ho tot a l’Administració central. En alguns llocs, perdudes les terres comunals, els pagesos més pobres es van veure abocats a la misèria i a la revolta.

Llevat del període de 1859-1868 —que serà examinat en tractar dels efectes generals de la llei Madoz— no es coneix l’abast quantitatiu de la conversió en propietat privada dels béns municipals. Sembla clar, però, que l’erosió produïda durant el segle XVIII esdevingué fraccionament i mutilació durant la primera meitat del XIX, tant per les vendes forçoses del 1819 com per les facultatives del 1834 i 1835. Cal tenir present, a més, que des del començament del segle el país va viure i va patir un continuat malestar econòmic—guerra napoleònica, lluites civils, crisi agrària, epidèmies, paralització del comerç, inestabilitat política— que, ineludiblement, havia de traduir-se en un desequilibri de les finances locals. L’autorització per a vendre, doncs, no podia deixar de ser aprofitada, sobretot quan els municipis s’enfrontaven a noves necessitats —escoles, camins públics, creixement urbanístic, etc.— sorgides del mateix progrés i de solució exigida per la societat.

La llei de 1855 i la desamortització general

La revolució de juliol del 1854 va portar de nou al poder els progressistes, partidaris entusiastes de la desamortització que els governs moderats havien paralitzat en alguns aspectes i retallat en d’altres. La llei, aprovada l’I de maig del 1855, pretenia la desamortització, amb algunes excepcions, de tots els béns del clergat, de l’Estat, dels municipis, d’Instrucció Pública, de Beneficència i de qualsevol mà morta, fos o no fos subjecta a desamortització per lleis anteriors.

Les finques sotmeses a desamortització havien de ser venudes en subhasta pública. En contra del que havia estat norma en etapes anteriors, el pagament havia de fer-se íntegrament en metàl·lic ò, segons una disposició immediatament posterior, amb títols d’una emissió del Deute Interior aplicable exclusivament a la compra de “béns nacionals” i a la redempció de censos i foros. Els compradors disposaven de quinze terminis anuals per pagar.

La destinació del producte de les vendes depenia de la naturalesa dels béns desamortitzats. Així, el valor corresponent als béns eclesiàstics seria íntegrament permutat per inscripcions intransferibles del Deute Consolidat al 3 per cent, i els interessos d’aquest capital servirien per a cobrir el pressupost anomenat de cuito y clero. De manera semblant, serien compensades les corporacions de Beneficència i Instrucció Pública afectades per la desamortització. Dels béns d’origen municipal, l’Estat en cediria als ajuntaments el 80 per cent del valor —convertit, també, en làmines al 3 per cent— però es quedaria amb la cinquena part restant en concepte de detracció tributària.

L’Estat es comprometia a invertir una gran part del producte de les vendes en la compra de títols del Deute Públic, segons llur valor de cotització actual, la qual cosa havia de beneficiar més les finances públiques que el sistema seguit en temps de Mendizàbal. Anivellar els pressupostos i finançar obres públiques eren també objectius previstos per la llei.

Amb l’excepció dels articles referents a la venda de béns de l’Església —que, com ha estat dit en tractar de les desamortitzacions eclesiàstiques, van ser suspesos el 1856 i modificats pel conveni amb la Santa Seu el 1859—, la llei Madoz es va convertir en el text fonamental d’un procés desamortitzador que no havia d’acabar fins als primers decennis del segle XX. La major transcendència de la llei rau en aquest fet, en el seu caràcter general, i en els efectes que tingué sobre els béns municipals i comunals.

La documentació estadística de l’etapa desamortitzadora iniciada amb la llei Madoz permet d’establir tres fases distintes: la de 1855-56, la de 1859-68 i la de 1869-95.

Pel que fa a Catalunya, la primera fase va comportar la venda de dues mil dues-centes cinquanta-vuit finques rústiques i tres-centes cinquanta-sis d’urbanes, adquirides per un total de 35.413.246 rals i amb un sobrepreu respecte a la taxa inicial del 174 per cent. Les finques urbanes representaven un valor unitari molt superior a les rústiques, i per aquesta raó el total de les vendes a la província de Barcelona —on en foren venudes només trenta-nou de rústiques i trenta-nou d’urbanes— va assolir unes xifres gairebé iguals a les de la província de Lleida, on es compraren mil dues-centes cinquanta-tres finques rústiques i cent vuitanta-sis d’urbanes. Les vendes efectuades durant aquesta curta fase representen, només, el 4,7 per cent del valor total de les transaccions acomplides entre els anys 1836 i 1895.

Respecte a la segona fase (1859-68), la documentació publicada permet d’apreciar la importància de cada una de les partides que integren la massa de béns desamortitzats. Amb el 35,7 per cent, els béns procedents de Beneficència constituïen la partida més important, especialment a les províncies de Barcelona i Lleida. Els béns de propis ocupen el segon lloc —amb el 24,7 per cent— en el ranking global, però a les comarques tarragonines representen gairebé la meitat del total desamortitzat. Les antigues propietats eclesiàstiques absorbeixen una petita porció —el 14,1 per cent— del total venut a Catalunya, però arriben al 41 per cent i al 39 per cent respectivament, a les províncies de Lleida i de Tarragona. Gairebé tots els béns subhastats que eren propietat de l’Estat corresponen a la província de Barcelona que, gràcies a aquesta partida i a la de Beneficència, acaparava el 53,2 per cent de tot el que s’havia venut a Catalunya. Les finques antigament pertanyents a corporacions d’Instrucció Pública constituïen la partida globalment més feble, però eren de consideració a la província de Lleida que comptava amb el 87,2 per cent del valor total dels béns que tenien aquell origen. Durant aquests deu anys van ser venudes a Catalunya cinc mil tres-centes seixanta-quatre finques rústiques —tres mil tres-centes seixanta-sis de les quals pertanyien a la província de Lleida— i mil set-centes noranta-vuit d’urbanes, distribuïdes bastant equitativament entre les quatre províncies. La cotització mitjana més alta fou assolida per Lleida, on el valor de les vendes va doblar el de la taxa inicial. La suma total invertida en aquestes compres ascendí a 198.272.844 rals, és a dir, quasi la quarta part del valor de tot el que fou posat en venda a Catalunya entre els anys 1836 i 1895.

Quant a la darrera fase (1869-95), la informació estadística és menys detallada. El total de finques urbanes i rústiques posades en venda va ser de vuit mil tres-centes trenta-dues, el 23 per cent de les quals —pertanyents a la província de Barcelona— assoliren el 74,4 per cent de l’import de les subhastes fetes a Catalunya. La xifra total de vendes —279.760.728 rals— equivalia al 37,7 per cent del que fou venut al Principat durant els intervals documentats entre el 1836 i el 1895. La cotització mitjana fou de 141,9, i va haver-hi dues províncies —Girona i Tarragona— en què el preu de venda va doblar el de taxació.

Mancats d’un estudi global del que fou l’aplicació a Catalunya de la llei Madoz, la informació disponible permet d’afirmar que el mecanisme de les compra-vendes funcionà millor que en etapes anteriors i que desapareix el protagonisme dels compradors residents a Barcelona o a Madrid i augmenta la participació de l’element local i comarcal representat, majoritàriament, per petits i mitjans propietaris rurals.

Abast i conseqüències de la desamortització a Catalunya

El procés desamortitzador ha estat fins avui prou estudiat per a conèixer-ne l’abast general, els mecanismes de què es va servir i les conseqüències que va comportar. No fou una reforma agrària, ni per la intencionalitat de les lleis, ni pels efectes de la seva aplicació. Aquests efectes, però, van ser molt diferents segons la magnitud relativa del fet desamortitzador i sego’ns la plataforma històrica en què les lleis incidiren. I és sobre aquests punts i en relació a Catalunya que ara cal fixar l’atenció.

La Granja Escola de la província de Girona (Memoria sobre los productos de la agricultura española en la Exposición General de 1857. Madrid 1859-1861). La desamortització eclesiàstica a Catalunya no va propiciar la formació de latifundis, ja que les unitats d’explotació foren adquirides en general per compradors diversos. La mentalitat capitalista dels nous propietaris i la recerca d’un profit econòmic van suplantar l’antic concepte dominical de la propietat eclesiàstica.

En primer lloc, les diferències de magnitud entre el fet desamortitzador a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol. En cap de les etapes desamortitzadores, suficientment documentades, esdevingudes entre el 1836 i el 1895, els béns subhastats a Catalunya representen més del 7 per cent del valor total de les vendes realitzades a Espanya, i globalment, per a tot el període, no arriben ni al 5 per cent. D’altra banda, en totes les etapes esmentades, hi ha un mínim de quatre províncies espanyoles —set en la fase de 1855-56— en què cadascuna d’elles per si sola vengué una massa de béns superior a la del total de Catalunya. Relacionades totes les províncies espanyoles segons l’ordre decreixent de la importància de llurs vendes, la província de Barcelona —privilegiada dins de Catalunya— ocupa el lloc divuitè només en una ocasió —fase 1855-56— i la posició de les altres províncies, que varia segons els casos, se situa entre els llocs vint-i-quatre i quaranta de l’esmentada relació. La massa de béns posats en subhasta a Catalunya era, doncs, petita respecte a la riquesa del Principat i quantitativament molt inferior a la de la mitjana espanyola. Encara que els resultats de l’operació fossin semblants, quant als mecanismes i als beneficiaris, és lícit deduir que aquelles diferències quantitatives havien de produir efectes qualitativament diferents.

En segon lloc, les peculiaritats de la plataforma històrica en què incidiren les lleis desamortitzadores. Aquí cal tenir present la gran importància que els establiments emfitèutics havien tingut a Catalunya, i com la propietat territorial era amarada d’aquesta institució. L’Església —i també les corporacions que més endavant foren desamortitzades— no podia alienar les seves terres, però sí que podia cedir-ne perpètuament el domini útil. Aquest domini útil sobre la terra, que feia de l’emfiteuta un veritable propietari, no podia ser posat en venda sinó pel mateix emfiteuta i, malgrat la conversió dels béns amortitzats en “béns nacionals” aquell domini no podia entrar en subhasta. És més: la llei va haver d’oferir a l’emfiteuta la possibilitat de redimir el cens, o sigui d’adquirir el domini directe que havia tingut la “mà morta” i que aleshores tenia l’Administració pública. La redempció del cens es féu capitalitzant-lo al 3 per cent. Com que moltes cessions emfitèutiques havien estat atorgades molt temps abans —algunes fins i tot segles enrere— el cens havia esdevingut petit i la seva capitalització no podia donar una suma important. Tot això vol dir que una part considerable de les propietats de l’Eglésia i de les corporacions subjectes a desamortització va escapar al mecanisme de les subhastes i a la cobejança dels especuladors, i que els pagesos posseïdors del domini útil van consolidar fàcilment llur propietat.

La desamortització eclesiàstica a Catalunya no va propiciar la formació de latifundis, per la combinació de factors geogràfics i factors històrics. La gran propietat monacal era formada per diverses unitats d’explotació —els masos o les masies—, que si bé podien tenir una cohesió econòmica entre elles, eren independents les unes de les altres; i aquestes unitats d’explotació, d’extensió mitjana com era habitual a Catalunya, foren adquirides, en general, per compradors diversos, difícilment mereixedors del qualificatiu de latifundistes. L’examen de les escriptures de compra-venda de les finques ho demostra clarament en el cas dels grans patrimonis monàstics que van pertànyer a Poblet, Santes Creus i Scala Dei. Més propícia a la formació de grans propietats, precisament per absència dels esmentats factors històrics, va ser la desamortització de béns municipals o comunals, sobretot als despoblats del Segrià, de l’Urgell, de la Terra Alta i del Baix Ebre.

Els canvis en la propietat van tenir conseqüències en l’explotació i el rendiment de les terres. La mentalitat capitalista dels nous propietaris i la recerca d’un profit econòmic van suplantar l’antic concepte dominical de la propietat eclesiàstica o corporativa. Terres fins aleshores ermes, boscoses o conreades només esporàdicament van entrar en un conreu continu. Si alguns compradors pagaren les primeres anualitats efectuant tales intensives a les finques que havien adquirit —i produint un irreparable desboscament—, d’altres van procurar millorar l’explotació per tal de treure’n una renda proporcionada al capital que hi havien invertit. Diversos testimoniatges —colonització vitícola del priorat de Scala Dei; finques de Pere Maristany, a Subirats; de Josep Safont, a Santa Perpètua; dels Girona, al Castell del Remei...— permeten d’afirmar que, a ben curt termini, la transferència de la propietat va resultar profitosa per a l’agricultura.

Formes d’accés a l’explotació de la terra

Una vegada examinats els canvis soferts per la propietat en l’aspecte jurídic i els canvis de titular en la propietat territorial esdevinguts durant el segle XIX, cal tractar de les vies d’accés a l’explotació de la terra bé sigui mitjançant el conreu directe o bé per mitjà de relacions contractuals entre propietaris i conreadors.

Plaça del mercat d’una població catalana (“La Ilustración”, Barcelona, 1886). Per dessota de la classe pagesa de vella arrel es va anar formant un estrat de pagesos sense terra, que treballaven la d’altri sota les formes de masoveria, parceria, rabassa morta o arrendament.

Al començament del segle XIX, i com a resultat d’una llarga evolució històrica, l’element més característic del paisatge agrari i la unitat d’explotació més representativa era el mas o masia. L’explotació del mas era feta per la família pagesa amb l’ajut de mossos fixos i de jornalers eventuals quan hi havia més feina. Quan la intensificació dels conreus i l’ampliació de l’espai cultivat van requerir la utilització de més mà d’obra o quan per casament de l’hereu amb una pubilla s’havia incrementat el patrimoni familiar reunint més d’una unitat d’explotació, els propietaris cediren terres als antics mossos i treballadors eventuals, prou nombrosos, almenys durant la primera meitat del segle, gràcies a l’augment demogràfic i a la feble atracció exercida encara pels nuclis urbans en vies d’industrialització. D’altra banda, aquelles finques que eren propietat d’elements ciutadans van ser també explotades per mitjà de formes contractuals. Així, doncs, en unes contrades més que no pas en d’altres, la societat rural anà perdent la seva antiga homogeneïtat i per sota de la classe pagesa de vella arrel es va anar formant un estrat de pagesos sense terra que treballaven la d’altri sota les formes de masoveria, parceria, rabassa morta o arrendament. L’absentisme dels grans i dels mitjans propietaris, que es va accentuar durant la darrera guerra carlina, va reforçar aquell fet i va fer qüe molts antics pagesos, ja convertits en hisendats —segons là terminologia excloent, però cada dia més utilitzada— passessin definitivament a ser simples rendistes de la terra. La diversificació del món rural comportà un nou plantejament dels conflictes socials, més d’acord amb l’emergent societat capitalista: les lluites no van ser protagonitzades per senyors i pagesos —com en la societat de l’Antic Règim—, sinó per propietaris i treballadors del camp.

L’explotació directa

Aquests canvis en l’explotació de Ja terra no exclouen, però, l’existència de cultivadors directes com era tradicional, ni la possibilitat que un nombre considerable de pagesos fossin amos de petites parcel·les, el conreu de les quals era simultani al treball de les terres menades per compte d’altri. Aquesta situació, heretada de segles passats, però acrescuda durant la primera meitat del segle XIX, va evitar a Catalunya la polarització de la societat rural en propietaris i jornalers, i va donar a les tensions socials una complexitat que no tenien en el món urbà i industrial. Cal afegir, d’altra banda, que a les contrades en vies d’industrialització —a la conca del Llobregat especialment, però també al Vallès Occidental, al Maresme i en alguns indrets del Camp de Tarragona i d’altres comarques— el petit pagès alternà el conreu de la terra amb el treball a la fàbrica. El pagès a temps parcial, que avançant el segle XX cobraria més importància, és una creació del segle XIX, com ho és també l’existència d’economies familiars de caràcter mixt, basades en el treball agrícola del pare i els fills de la casa i els salaris fabrils obtinguts per la muller i les filles. La gradual desaparició de velles artesanies rurals que havien contribuït a mantenir l’elevada densitat de població agrícola que revela el cens del 1857, alliberà un segment de mà d’obra, especialment femenina, que fou absorbida per la indústria naixent.

A vendre l’aviram, dibuix de Joan Llimona (“La Ilustració Catalana”, 1904). Les figures més representatives de l’agricultura catalana han estat el propietari-agricultor-de-saló i el masover de poca instrucció i de capital encara més escàs per a poder explotar convenientment la finca.

Sota el nom d’explotació directa hi ha incloses dues formes de portar el conreu de la terra notòriament diferents. Una és la pròpia del pagès que a soles, amb l’ajut de la família o amb el concurs d’alguns assalariats —mossos i jornalers— conreava una o més parcel·les o totes les terres d’un mas. És, per antonomàsia, l’explotació pagesa, la més antiga i tradicional. L’altra forma, coneguda en alguns llocs amb el nom de majordomia, es donava quan el propietari es feia ajudar per una altra persona en l’administració de la finca, el conreu de la qual era realitzat per mà d’obra assalariada. La primera era pròpia de petits i mitjans propietaris, la darrera anava generalment lligada a la gran propietat i als patrimonis de la noblesa rural; amb menys freqüència era també la forma d’explotació practicada per membres de l’alta burgesia urbana que havien adquirit finques desamortitzades o d’altra procedència.

Els avantatges de l’explotació directa són: facilitar les millores de la finca —millores que si la terra era cedida en arrendament o parceria el conreador es resistia a fer perquè creia que eren en benefici exclusiu de l’amo—, afavorir l’aplicació de les tècniques més avançades gràcies a la superior instrucció que sol tenir el propietari —que ara actua com a director de l’explotació—, estrènyer els llaços econòmics i morals entre el propietari i la seva finca, i fer possible que aquesta serveixi d’explotació model i actuï d’estimulant entre la pagesia de la comarca.

Publicació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, 1887.

Per manca de fonts és difícil de precisar en el temps i l’espai la variable presència del conreu directe i de les diverses formes d’explotació de la terra a les comarques de Catalunya. Amb el risc de caure en simplificacions una mica incertes, es pot dir que l’explotació directa era més freqüent i predominant durant el primer terç del segle XIX que en qualsevol altre moment d’aquesta centúria. Constatacions fetes per observadors de mitjan segle parlen ja del retrocés del conreu directe, constatacions que, reiterades respecte a moments posteriors per d’altres observadors que escriuen a les darreries del segle XIX o al principi del XX, demostren que la tendència del conreu directe a disminuir s’accentuà successivament. El moviment, però, no és uniforme ni sincrònic a totes les comarques. A la província de Lleida una enquesta del 1849 diu que les terres conreades pels propis amos representen un 90 per cent de les terres cultivades. L’any 1886 la Societat Econòmica d’Amics del País de la ciutat de Lleida informava que “en general els propietaris d’aquesta província, com que no ho són en gran escala, cultiven directament llurs terres”. L’any 1902 els registradors de la propietat d’aquella província diuen que el conreu directe predomina en tots els partits judicials —llevat del de la capital— en unes proporcions que van des del 98 per cent a Tremp a un 56 per cent a Cervera. A les comarques gironines es parla, el 1919, del retrocés del conreu directe durant els darrers cinquanta anys, i de l’Empordà més concretament deia Tutau, l’any 1887, que el conreu directe havia desaparegut i que no havent-hi arrendataris a preu fix la terra era en mans de masovers i parcers. A la província de Tarragona, llevat del Camp —on el conreu directe, l’arrendament i la parceria es repartien molt equitativament el territori— i del Baix Ebre —on els grans propietaris tenien arrendats els arrossars— predominava l’explotació directa. A la província de Barcelona els diversos enginyers que participen a l’enquesta del 1886 coincideixen a afirmar que només els petits propietaris conreaven personalment la terra, mentre que els amos de gran hisendes obtenien prou rendiments per a “montar una administración para su laboreo”. Un d’ells diferencia la zona intermèdia i interior de la província, on no era estrany veure el propietari dirigint l’explotació, de les zones vitícoles i costaneres, on en general les terres eren menades a parceria o a rabassa morta. No manquen visions més globals, amb el propòsit de donar una visió de Catalunya sencera. Vers l’any 1913 Josep Elias de Molins, llavors president honorari de la Cambra Agrícola de Tarragona, deia: “En Cataluna es un hecho que no existe la explotación directa de tierras por los propietàries; la masa de grandes y medianos que moran en la ciudad o centros de población, son, por regla general, alquiladores de fincas, que cobran en metàlico o frutos el precio del arriendo.” Uns anys abans —el 1904—, quan l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre volgué posar de manifest els perills que corria la parceria a Catalunya per obra d’una sentència del Tribunal Suprem que negava la possibilitat d’aplicar el judici de desnonament al referit contracte, va escriure amb menys exageració que demagògia: “la casi totalidad de las tierras cultivadas de Cataluna estan entregadas a la clase obrera, que las trabaja por su cuenta. El propietario percibe de ellas, como capitalista, una parte de frutos y ejercita como dueno los derechos y facultades que nacen del arrendamiento y las especiales que previamente ha estipulado al entregar la tierra; con lo que.aquí el jornalero pasa a empresario y la fàbrica de productes agrícolas corre a cargo del obrero”.

Historia General de la Agricultura, de L. Figuier, J. Seix Editor, Barcelona, 1890 aprox.

Constatat el retrocés general de l’explotació directa per tot Catalunya, caldria esbrinar les causes d’aquest fet. La primera causa —més que causa és un fet concomitant que, en produir-se, obliga a recórrer a d’altres formes’d’explotació— és l’absentisme dels propietaris. Al seu torn, les causes de l’absentisme són diverses, algunes d’elles actuants amb més o menys intensitat durant tot el segle XIX i primeres dècades del XX; d’altres són més esporàdiques, però de conseqüències no menys importants. Segons els mateixos propietaris, la primera raó de l’abandó de l’habitatge pairal foren les guerres civils i la intranquil·litat en què es vivia al camp; venien, després, la llei de consums, que penalitzava els habitants que romanien a la població, i el sistema de quintes, que desvetllava l’afecció per les grans ciutats entre el jovent que complia el servei militar; la manca d’escoles rurals i la centralització de l’ensenyament mitjà a les capitals de província, amb les dificultats que això comportava per a l’educació dels fills, figuren entre les causes al·legades més sovint.

Un grup de veremadores, a can Codorniu (Sant Sadurní d’Anoia) (Viticulture espagnole. Une visite a la maison Codorniu de S. Sadurní de Noya. Àlbum. 1914).

Quan no era basada en l’autarquia familiar, l’explotació directa requeria mà d’obra assalariada. El nivell dels salaris pot constituir, per tant, una causa d’atracció o de repulsió de l’explotació directa. Efectivament, la tendència a l’alça gairebé constant durant tot el segle XIX és una de les causes més determinants de l’abandó del conreu directe. La carestia dels jornals agrícoles —atrets, generalment, pels salaris industrials— és un clam continuat entre els portaveus dels interessos dels propietaris, fins i tot quan han de constatar a continuació que el jornaler viu misèrrimament i que no pot alimentar la seva família, com ho fa un escrit datat a Lleida el 1849. Tampoc no es disposa d’un estudi dels salaris agrícoles i de la seva evolució en cada una de les comarques. Amb tot, les notícies xifrades existents, per bé que siguin esparses, corroboren la idea d’una tendència general a l’alça i de la inexistència d’un únic mercat de treball. En plena crisi finisecular mentre els preus dels productes agropecuaris havien davallat un terç o una quarta part, els salaris continuaven en general estancats o amb tendència a la puja, llevat d’aquelles zones on el conreu vitícola havia provocat un creixement demogràfic, que, en sobrevenir la destrucció de les vinyes per la fil·loxera i no ser reconstituït el vinyar, congestionà el mercat de treball amb una oferta excessiva de mà d’obra. La inexistència d’un mercat general de treball que comprengués tot el Principat, persistia encara en dates tan avançades com l’any 1910. Un estudi del Museu Social de Barcelona demostra que en aquest any una mateixa comarca —la plana de Vic, per exemple— podia tenir uns salaris de 10 a 12 rals per a feines corrents, però que pujaven a 18 durant el temps de la sega; a l’Alt Penedès els segadors eren pagats amb 20 rals, com a l’Empordà; a Cornellà de Llobregat s’enregistren els salaris normalment més elevats i amb menys oscil·lacions estacionals —13 rals a l’hivern i 14 a l’estiu— així com el fet que els nens no treballen al camp perquè a les fàbriques els paguen millor. En canvi, a les comarques exclusivament agrícoles el treball infantil començava als vuit anys i era remunerat amb una pesseta diària. Els salaris més baixos i amb més diferència estacional —de 8 a 12 rals— es donen a la Seu d’Urgell i a la Conca de Barberà, per bé que en aquesta darrera comarca el jornal dels veremadors oscil·lava entre els 16 i els 18 rals. A l’Alt i al Baix Penedès —amb salaris mitjans— es fa constar que gràcies a la difusió del contracte de rabassa morta els rabassaires només han d’anar a jornal dos o tres dies per setmana. No passava així, en canvi, a la Conca de Barberà d’on és descrita una escena que els benestants i benpensants de ciutat no creurien pròpia ni d’aquell temps ni d’aquestes latituds: “Una especialidad digna de ser notada —va escriure J. Pelegrí i Nicolau, autor del referit estudi sobre jornals al camp— es una forma de contratación de trabajo muy corriente en esta comarca. Todos los días, a primeras horas de la manana, se situan en la plaza pública de cada población los obreros que desean arrendar sus servicios, y allí convienen con los propietàries la clase de trabajo y el jornal. En algunos pueblos hay propietàries que ocupan diariamente un número determinado de braceros por un jornal fijado según el tipo medio entre el mayor y menor vigentes durante la semana”.

Malgrat el baix nivell dels salaris, el seu montant representava una bona part del cost total de la producció agrícola obtinguda amb treball assalariat. La temptació, doncs, d’explotar les terres mitjançant formes contractuals que permetessin d’eludir el pagament de jornals havia de ser forta, sobretot en moments de baixa dels preus agrícoles. L’any 1913, quan l’empordanès Ignasi Fages examinava les causes dels repetits fracassos observats en l’explotació directa, assenyalava la manca de preparació tècnica dels propietaris, però principalment no haver-se adonat que sense unes 1.200 o 1.500 pessetes per hectàrea era impossible una explotació amb beneficis. L’abandó del conreu directe —o la seva pràctica gairebé només entre els petits i minúsculs propietaris— comportà una desviació de capitals d’origen agrícola envers d’altres activitats. Les inversions mercantils i industrials i més encara la compra de títols del Deute Públic, que donaven una renda segura, contribuïren a la descapitalització de l’agricultura, tema que serà estudiat en un altre capítol.

Com a conclusió d’aquest apartat podem dir que les especials condicions de la producció agrícola catalana durant el segle XIX no foren gens propícies per a prodigar la figura del gentleman farmer —que, atent a les innovacions tècniques, dirigeix realment l’explotació agrícola invertint-hi els capitals necessaris—, ni tampoc la de l’arrendatari convertit en un veritable empresari agrícola. Les figures més representatives de l’agricultura catalana han estat el propietari-agricultor-de-saló, i el masover de poca instrucció i de capital encara més escàs per a poder explotar convenientment la finca. Les excepcions —també s’ha de dir— han estat força nombroses, però no invaliden les afirmacions anteriors.

L’emfiteusi o establiment de terres a cens

El contracte agrari que havia tingut més difusió a Catalunya i que durant bona part del segle dinovè afectava, encara, una gran extensió de terres era l’emfiteusi o establiment. En virtut d’aquest contracte —derivat de l’emfiteusi romana, però caracteritzat per un desenvolupament autònom, amb una forta influència feudal— el propietari o estabilient cedia perpètuament a l’emfiteuta el domini útil d’unes terres amb obligació de conrear-les o millorar-les. L’emfiteuta disposava lliurement del domini útil, i podia vendre’l, empenyorar-lo o transmetre’l en herència.

En formalitzar el contracte, l’emfiteuta o adquisidor solia pagar una entrada a l’estabilient, que consistia en una quantitat de diners o més correntment en un parell de pollastres. L’entrada no era substancial a l’emfiteusi, i quan era pactada el contracte tenia, en part, el caràcter de venda i, en part, el d’establiment. El valor de la finca era considerat equivalent al valor de l’entrada més el capital del cens o pensió que l’emfiteuta havia de pagar anualment al senyor directe. Si l’entrada era mòdica —un parell de pollastres, per exemple, com era molt habitual— la pensió podia ser més elevada. Els juristes consideraven que el màxim de la pensió en terres ermes o infructíferes era la vintena part del seu just valor; en terres productives la pensió equivalia a la renda menys una sisena part. En la pràctica, però, les pensions eren molt més reduïdes tant en un cas com en l’altre. El pagament del cens era garantit per la mateixa finca, que així restava hipotecada; l’antic propietari —anomenat senyor directe— només podia reclamar vint-i-nou pensions endarrerides, si era un laic, o trenta-nou si era un eclesiàstic, perquè el temps de prescripció contra l’Església era de quaranta anys. Ara bé, el dret de cobrar el cens —manifestació del domini— no prescrivia mai. El comís, o dimissió de la finca a favor del senyor directe per impagament de dues o tres pensions, com preveia la llei romana, era aplicable a Catalunya només quan existia un greu deteriorament de la finca. A Barcelona i territoris que gaudien del privilegi Recognoveruntproceres, l’emfiteuta morós era condemnat a pagar pensions doblades, però no queia en comís.

A part els esmentats, els drets de l’estabilient eren el lluïsme, la fadiga i la capbrevació. El lluïsme era la quantitat que cobrava l’estabilient cada vegada que el domini útil era objecte de venda; el pagava generalment el venedor però en alguns indrets anava a càrrec del comprador; el seu import, variable segons la condició jurídica del senyor —laic o eclesiàstic— i l’indret on radicava la finca, solia oscil·lar entre una tercera i una desena part del seu valor. L’elevada quantia del lluïsme era considerada una compensació pel fet que la pensió fos d’una importància mínima o reduïda sovint a un mer reconeixement de domini. Gràcies al lluïsme el senyor directe participava de les millores realitzades a la finca, i la decadència de l’emfiteusi no és aliena a les sentències del Tribunal Suprem que tendiren a reduir el lluïsme al 2 per cent del valor de la finca, com en l’emfiteusi romana i com després establí el Codi Civil espanyol. Quan la finca emfitèutica passava a ser posseïda per una mà morta amb incapacitat legal d’alienar-la en el futur, el senyor directe —que a partir d’aquell moment es veuria privat de percebre cap més lluïsme— podia augmentar la pensió o cànon anual. Aquest augment era computat suposant que les finques de poc valor eren alienades cada trenta anys i les de gran valor cada quaranta. L’import d’un lluïsme era, doncs, dividit per trenta o quaranta i sumat a la pensió anual.

La fadiga era el dret que tenia l’estabilient à readquirir el domini útil cada vegada que l’emfiteuta posava en venda la seva terra, pagant per ella el mateix preu convingut amb el comprador. Era exercitable durant trenta dies i la venda era considerada nul·la si el senyor directe no era advertit.

El senyor directe tenia, finalment, el dret de capbrevació o sigui d’exigir davant notari una declaració de l’emfiteuta on constava que les terres posseïdes pel declarant ho eren sota domini i alou del senyor directe i sota les condicions assenyalades en el contracte. Les despeses de la capbrevació anaven a càrrec de l’estabilient.

La difusió i arrelament que l’emfiteusi va tenir a Catalunya fou l’origen d’altres figures jurídiques de caràcter també emfitèutic, però notablement diferenciades de l’establiment o emfiteusi suara descrit. Aquestes institucions foren: la rabassa morta, que per la seva importància històrica serà tractada en epígraf a part; el subestabliment, la quarteria o quinteria, el cens a nua percepció i el cens revessejat.

La subemfiteusi o subestabliment era una institució peculiar de la ciutat de Barcelona i del seu territori que es féu extensiva a totes aquelles contrades de Catalunya que gaudien dels privilegis barcelonins. El subestabliment era una pràctica ja existent abans del 1285, any de la primera Constitució de Pere II referent als lluïsmes; posteriorment es desenvolupà de tal manera que en les emfiteusis d’aquests llocs existia més d’un domini, ja que tota finca emfitèutica podia donar origen a quatre subestabliments: el que havia fet el senyor directe o primer estabilient i els tres que podien fer els successius emfiteutes convertits en senyors mitjans. Pel subestabliment els senyors mitjans participaven en els drets dominicals de lluïsme, firma i fadiga en proporcions que foren minuciosament regulades per la llei i el costum.

La quarteria o quinteria era un contracte emparentat amb la parceria i localitzat a les comarques de l’Anoia, la Segarra i el Bages. Era un contracte pel qual el propietari establia a perpetuïtat unes terres a un pagès amb facultat de construir-hi a càrrec seu una casa i amb l’obligació de pagar cada any una quarta, cinquena o sisena part de les collites segons que l’establiment fos en terres de bona, mitjana o mala qualitat. El pagès establert no havia de pagar entrada en ésser atorgat l’establiment, ni delme, ni cap mena de prestació que denotés vassallatge, però sí un cens en diner segons l’extensió de terra cedida. L’adquisidor podia ser expulsat de la terra si no la conreava degudament, però la casa i el solar que aquesta ocupava restaven per sempre propietat del quartaner. El propietari cedent es reservava la fadiga i retracte en cas d’alienació de la quarteria, i si era el cedent qui venia el domini directe, el pagès no perdia cap dels seus drets sobre la terra. Pere Estasèn, que estudià aquest tipus de contracte al principi del segle actual, li atribuí la colonització de les terres més agrestes i pobres d’aquelles contrades però hi afegí que quarters i quinters vivien en barraques i eren “de condició molt miserable”.

El cens a nua percepció era el cens emfitèutic en què l’estabilient no tenia dret a cobrar el lluïsme però sí a percebre la pensió, tot gaudint dels drets de firma i fadiga. Era un subestabliment que va tenir molta difusió i fou de gran utilitat en els territoris de Catalunya on aquest no era permès amb tots els drets, com a Barcelona. En territori barceloní, qualsevol dels senyors mitjans, fins i tot el tercer, podia subestablir a nua percepció. Existien també els censos sense domini que, d’acord amb les condicions amb què foren constituïts, no conferien més drets que el de percebre la pensió, garantida per la mateixa finca. Pròpiament, no tenien caràcter emfitèutic.

La collita de la taronja a Sant Feliu de Llobregat (“La Ilustració Catalana”, 1914).

Amb el nom de cens revessejat era conegut l’establiment que el propietari d’una finca alodial feia a una altra persona concedint-li, contra el lliurament d’una determinada suma de diners, el domini directe d’una finca, reservant-se l’útil, amb l’obligació de complir les prestacions convingudes en el contracte de cessió. En el cens revessejat el propietari que necessitava diners no es desprenia de la tinença de la seva finca, ni s’obligava a pagar un cànon que li fos altament gravós, ja que amb el domini directe transferia l’esperança del cobrament de lluïsmes, de manera que sense mermar considerablemente la renda aconseguia conservar l’explotació de la seva finca. Per bé que els juristes Brocà i Amell atribueixen al revessejat “grans beneficis a la riquesa pública”, aquest tipus de cens era molt poc freqüent, ja sigui perquè es podia disposar d’altres mitjans de crèdit —com el mateix censal— ja sigui perquè la consciència jurídica del país considerava la cessió del domini directe com una veritable alienació.

Els avantatges econòmics i socials derivats de l’emfiteusi han estat importants. Amb la possessió del domini útil el pagès sense terres accedia a la quasi-propietat. Si en època romana l’emfiteusi apareix com un dret real de l’emfiteuta limitatiu del ple domini del propietari estabilient, i si després, en el dret intermedi, per influència del feu, l’emfiteusi és considerada pels glossadors com un condomini divís i perdurable sobre una mateixa terra, l’evolució interna de la mateixa institució va fer que l’emfiteusi aparegués com una propietat de l’emfiteuta gravada per un dret real corresponent al senyor directe. El caràcter perpetu de la possessió donava a l’emfiteuta estabilitat en la terra que treballava, i si un dia la volia vendre les millores realitzades es capitalitzaven al seu favor, malgrat el pagament d’un lluïsme més o menys onerós. La pensió fixa anual, que potser resultava elevada quan fou signat el contracte, va deixar de ser-ho gradualment, a mesura que l’emfiteuta intensificava l’explotació de la terra, i més encara si la pensió consistia en una quantitat de diners sotmesa a la ineluctable depreciació. Són atribuïbles a l’emfiteusi la intensa colonització agrícola de Catalunya, la definitiva divisió de la gran propietat eclesiàstica i nobiliària, la parcel·lació de les grans finques —amb les conseqüències socials que això comporta—, la intensificació dels conreus i la formació o ampliació dels nuclis de poblament, tant rurals com urbans.

L’emfiteusi és l’única institució que convertí el pagès en propietari i facilità el capital-terra a qui no comptava amb mitjans econòmics suficients; l’emfiteusi va permetre a l’adquisidor d’aplicar directament a la producció agrícola —o a l’edificació urbana— sumes que sense l’establiment, haurien restat absorbides per les despeses inicials d’adquisició, tot facilitant, encara, una ferma base de crèdit territorial. És evident que el gaudi d’aquests avantatges no es va fer sense una contrapartida igualment avantatjosa per a les classes propietàries del sòl. Per això la comparació dels beneficis qüe l’emfiteusi va reportar cal fer-la amb institucions contractuals agràries coetànies i no amb institucions o programes de reforma i redistribució de la propietat que són anticipacions històriques i li són anacròniques. Si en el context sòcio-econòmic de l’Antic Règim, la difusió de l’emfiteusi va resultar beneficiosa, la realitat creada per ella es va mostrar francament positiva a l’hora de desamortitzar la propietat eclesiàstica i nobiliària. La condició emfitèutica de la terra va determinar que la parcel·lació efectiva de la propietat hagués de ser sancionada per la legislació liberal que, mitjançant la redempció del cens, va convertir en propietaris —en el sentit actual del mot— els antics emfiteutes de les terres desamortitzades. Sense l’establiment emfitèutic, el balanç final de l’evolució de la propietat hauria estat molt diferent. Amb qualsevol de les reformes proposades durant el segle XIX, l’emfiteusi hauria deixat de ser practicada, perquè els propietaris de la terra haurien preferit —com al regne de Castella— els arrendaments en diner i a curt termini i no pas la cessió perpètua del domini útil, amb un cànon anual relativament petit i l’expectativa sempre eventual de cobrar lluïsmes. Malgrat els títols i un articulat nombrós en el Codi Civil espanyol i en la Compilació del Dret civil català, l’extinció de l’emfiteusi ha esdevingut un fet quan:el contracte ha passat de perpetu a temporal, el lluïsme ha estat reduït al 2 per cent i el cens ha estat declarat redimible.

El contracte de masoveria

Generalitzat per tot el Principat, però més característic de la Catalunya Vella, el contracte de masoveria es va estendre, primer, pel retorn a l’explotació dels masos rònecs medievals —abandonats després de les pestes de la segona meitat del segle XIV—i, posteriorment, per la intensificació i ampliació dels conreus —molt generals durant el segle XVIII— així com per l’abandó del cultiu directe a causa de l’absentisme de bon nombre de propietaris, durant el segle XIX. El contracte de masoveria es refereix no solament a una parcel·la de terra, sinó a tot un mas o unitat d’explotació agrícola. El seu tret essencial és la cessió d’un mas a un pagès per tal que l’habiti amb la seva família i en conreï les terres —llevat d’aquelles que el propietari s’hagués reservat per al conreu directe i les que tingués cedides a altres pagesos a parceria o en arrendament— a canvi d’apropiar-se una part alíquota dels fruits. Si la retribució era feta amb diners i en forma de salari —com s’esdevenia a les darreries del segle XIX més enllà del Baix Penedès— el contracte no era pròpiament de masoveria, sinó una mena d’arrendament de serveis lligat amb l’explotació directa pel respectiu propietari, i prenia el nom de majordomia.

El masover, com l’antic villicus, era un alter ego del propietari. Ell portava la iniciativa de l’explotació i dins la jerarquia del món pagès no solament estava per damunt dels mossos, sinó també dels estadants o jornalers a qui el propietari havia cedit un habitacle, i dels departamenters o parcers que gaudien del mateix avantatge. El masover decidia i dirigia el conreu —de vegades sense la més petita intervenció de l’amo— en pagava les despeses i s’apropiava dels fruits de la collita amb l’obligació de lliurar-ne una part, predeterminada pel pacte o pel costum, al propietari. A més, el masover havia de pagar algunes quantitats en metàl·lic —que en terres gironines eren anomenades agresos o adjutoris— en concepte de lloguer o per tal d’ajudar el propietari en el pagament de les contribucions. Molts contractes del segle XIX parlen encara de tragines o obligació, de fer determinats transports per compte de l’amo, i de treballar cada any un nombre prefixat de dies en els edificis del mas o en els seus camins. Hi havia també prestacions extraeconòmiques, com la dedicació de la família del masover al servei domèstic del propietari (Camps i Arboix esmenta casos de didatge, és a dir, d’obligació per part de la masovera d’alletar els fills de l’amo si es presentava el cas) o d’altres exigències que són reminiscència del temps antic —com la de posar en determinades diades un plat a taula per al senyor rector— o testimoni del control ideològic de temps més moderns, com l’obligació d’assistir a la missa dominical, etc. Aquestes obligacions —més les que el tarannà dels propietaris i l’opinió de l’època podien afegir-hi sense figurar en els contractes— feien del masover un subordinat social estretament dependent de les decisions del propietari.

Els contractes escrits de masoveria —més freqüents en escriptura privada que en pública— solen tenir una durada de quatre o cinc anys, tot i que, per tàcita reconducció, puguin arribar a tenir una duració llarguíssima que abasta tres i quatre generacions de masovers. Aquesta situació, certament constatable, no ha de fer oblidar, però, la inestabilitat legal en què es trobava el masover i les conseqüències que aquesta precarietat en l’accés a l’explotació de la terra tenia en l’ordre social i econòmic. En l’ordre social estrenyia la dependència envers el propietari. En l’ordre econòmic el masover es retreia de fer millores —com assenyalen alguns propietaris en moments tan distants com l’any 1857 i el 1913— perquè no solament no tenia assegurada la permanència a la finca que havia de fer possible l’amortització dels diners invertits en les millores, sinó que el fet d’haver-les realitzat sense autorització expressa del propietari podia ser motiu suficient de la seva expulsió del mas.

Malgrat tot, no es pot negar l’existència de masovers que, dins els nivells sòcio-econòmics de la pagesia, podien passar per rics. Pagaven els mossos i jornalers i disposaven d’un capital d’explotació —utillatge i bestiar de treball, si més no— sense el qual el conreu no hauria estat possible. En algunes comarques de la Catalunya humida s’ha atribuït a la iniciativa dels masovers la implantació dels prats artificials i la cria i recria de bestiar. Aquest desenvolupament de la ramaderia de vegades es féu en contra dels interessos immediats del propietari.

La parceria i les seves variants

El contracte més estès a Catalunya durant el segle XIX i que, malgrat el seu retrocés a tot l’occident europeu, mostra encara en el XX una gran vivacitat a les comarques catalanes, era el de parceria, netament predominant al Bages, al Vallès, al Penedès, a l’Anoia, a la Conca de Barberà i al Camp de Tarragona. Fàcil de precisar en les seves característiques definitòries —consisteix en la cessió temporal de terres mitjançant el pagament al propietari d’una part alíquota de les collites— aquest contracte ofereix innombrables variants en el temps i en l’espai. Una d’elles, la masoveria, ha estat examinada a part per la seva importància i peculiaritat.

Congrés agrícola de Girona (“La Ilustració Catalana”, 1911).

La parceria és una institució de dret consuetudinari que no va ser regulada fins al Codi Civil del 1889. Aquesta regulació, però, en assimilar-la al contracte de societat i donar al soci treballador —el parcer— uns drets que en podien dificultar el desnonament, no va ser ben rebuda pels propietaris catalans, els quals, en les escriptures públiques o privades, preferiren de qualificar el contracte d”’arrendament a parts de fruits”. Diverses sentències del Tribunal Suprem sobre la naturalesa jurídica de la parceria i l’aplicabilitat o no del desnonament foren causa d’una gran alarma entre els propietaris i encengueren aspres polèmiques entre els juristes catalans.

De fet, hi havia dos tipus de contracte: un amb participació efectiva del propietari en la direcció dels conreus o, almenys, en les despeses que aquests ocasionaven: llavors, adobs, anticriptogàmics, planters, jornals extraordinaris, etc; i un altre en què el parcer restava totalment aïllat durant el procés productiu i no veia l’amo fins al moment de la partició dels fruits.

Si el contracte es feia per escrit la durada establerta era, correntment, de quatre o cinc anys, amb possibilitat de tàcita reconducció i obligació de pre-avís en cas de rescissió del contracte. Quan, ja abans de la fil·loxera, però sobretot després, els propietaris van tenir interès a substituir els contractes vitícoles dits de rabassa morta pels de parceria, alguns d’aquests darrers figuren amb una durada de vint-i-cinc, cinquanta o cent anys. Tanmateix, molts contractes eren merament verbals i no tenien fixat el termini de durada; alguns eren probablement originats en antigues rabasses ja extingides i, sense cap fonament en el dret positiu, el pagès entenia que les parceries sense durada concertada no acabaven mai i que mentre el parcer complís amb eficiència el seu ofici i lliurés al propietari la part de fruits convinguda, no podia ser expulsat de la terra. Per això es resistia a qualsevol proposta de novació escrita del contracte.

Quant a la forma de partició dels fruits, la casuística era variadíssima. En les terres campes, posant-hi com era costum tota la llavor el parcer, es partia a mitges, però també al terç i al quart: una part per al propietari i dues o tres per al parcer. La mitgeria era tan estesa que a les contrades meridionals de Catalunya el mot mitger es féu sinònim de parcer. Hom esmenta casos —rarament documentats— en què el propietari practicava el terç boig: dues parts per a l’amo i una per al pagès. A les terres vitícoles el factor determinant de la forma de partició de la collita eren les despeses ocasionades per la plantació de la vinya: si havien anat a càrrec del propietari es partia a mitges; altrament, la proporció podia variar entre el terç i la setena part, segons la participació de cadascun dels contractants en les restants despeses del procés productiu. Les mateixes circumstàncies es donaven en el conreu de l’olivera, el garrofer, l’ametller, etc.

A més de la part de fruits, el parcer havia de pagar el cadastre o contribució territorial, bé sigui enterament, o bé a proporció de la part alíquota de fruits que percebia. El pagament de la contribució rústica —que el 1849 representava el 12 per cent del valor en renda de la terra, passà al 14 per cent l’any 1868 i fou fixada en el 21 per cent en les avaluacions del 1885— va ser durant la segona meitat del segle motiu de tensions i de vives polèmiques entre propietaris i parcers. Cal afegir, encara, que subrogant-se a l’antic senyor i a la mateixa Església, els propietaris, a més de la part de fruits, exigien sempre que podien un trentè, un vintè, un quinzè o un onzè de les collites de cereals i de vi en concepte de delme. Sembla que aquest abús no fou bandejat dels contractes fins a les millores obtingudes pels pagesos després de la fil·loxera.

Una variant de la parceria, molt estesa per les contrades tarragonines on sovint substituïa la rabassa morta, era el terratge. El propietari de la terra —moltes vegades erma— la cedia al terratger per un temps que no solia excedir dels vint anys per tal que l’arrabassés, fes els marges i rases per a les aigües i la plantés de vinya o dels arbres indicats pel propietari. Totes les despeses anaven a càrrec del terratger —fins i tot la contribució territorial— de manera que el propietari no aportava res més que la terra i es desentenia de tota prestació o col·laboració. Durant els primers anys —cinc generalment— el terratger podia sembrar entre les files de ceps o entre els arbres i quedar-se amb tota la collita. Passats uns cinc anys, havia de pagar parts de fruits començant per un quart i acabant per una meitat. Després de la fil·loxera el propietari acostumava a donar els peus de cep americà que havien de ser plantats. En acabar el contracte, o abans si era expulsat per incompliment de pactes o per no treballar la terra a ús i costum de bon pagès, el terratger no tenia dret a l’abonament de millores.

Una altra variant, localitzada al Segrià en terres del Capítol de Lleida o dels comanadors de l’orde de Sant Joan, eren les llicències temporals, anomenades així en oposició a les emfiteusis perpètues. Eren cessions de durada indefinida, però rescindibles a voluntat dels propietaris i avisant amb l’antelació d’un any. Han estat documentades durant el segle XVIII i el primer terç del XIX. El conreador havia de pagar un terç de les collites, sense més obligacions.

Entre les formes de parceria n’existien algunes que tenien per objecte la preparació d’un terreny en vistes al seu conreu immediat. Són contractes de tradició més que centenària, per bé que sigui difícil trobar-ne exemples escrits. Els més coneguts són: Yeixarmada, la fangada i la boïga. Veixarmada era la cessió durant cinc anys d’una terra erma o d’una vinya vella, ja exhausta, per tal que el pagès l’arrabassés durant el primer any i, alternadament, hi sembrés cereals i llegums durant els quatre restants, a partir dels quals la terra retornava al propietari. La partició dels fruits era més avantatjosa per al xarmataire que en el cas de la parceria simple o a menar. L’eixarmada tingué la competència del contracte de rabassa morta, que incloïa també totes les feines prèvies a la plantació d’una vinya. Al Penedès post-fil·loxèric es va recórrer a l’eixarmada per a la reconstitució dels vinyars a base de peus americans; durant els tres anys de durada del contracte totes les collites (de cereals o de llegums) eren íntegrament del pagès. Fangada era el nom que rebia el contracte quan la preparació del terreny es feia de cara a la seva conversió en regadiu; la part alíquota que pertocava al fangataire durant els tres o cinc anys de la cessió era també més favorable que en el contracte de simple parceria. La boïga era semblant a l’eixarmada i també molt difosa a les comarques de Barcelona i Lleida; consistia en la rompuda d’un terreny després d’haver tallat el bosc i d’haver cremat totes les herbes i plantes silvestres; solia tenir una durada de tres o quatre anys i, segons els pactes, les collites podien ser íntegrament per al pagès o compartides amb el propietari, al qual, a més, corresponia gairebé sempre la llenya grossa procedent de la rompuda del bosc.

Finalment, existien els contractes de parceria pecuària dits de soccita o soccida pels quals hom s’obligava a menar i àdhuc pasturar els caps de bestiar d’altri, i a repartir-se entre ambdós fruits i guanys d’acord amb les convencions atorgades o els usos i costums comarcals. L’aprofitament de les herbes un cop alçades les collites donava també lloc al contracte de conlloc, de característiques semblants.

La rabassa morta

Entre els contractes de nova plantació el més important per la seva difusió i pels conflictes jurídics i político-socials que comportà, és el de rabassa morta. Originàriament, i també quan el contracte va tenir la seva màxima difusió des de les darreries del segle XVIII fins a mitjan segle XIX, la rabassa morta era un establiment emfitèutic de naturalesa temporal, però de duració indefinida, que tenia per objecte la cessió d’una terra al rabassaire per tal que aquest l’eixarmés, la plantés de vinya i la conrees a ús i costum de bon pagès. De cada collita el rabasser n’havia de pagar una part alíquota al propietari, però gaudia del domini útil de la terra mentre vivien els ceps que ell havia plantat. Les analogies amb l’emfiteusi perpètua eren nombroses: separació dels dominis útil i directe, cànon anual (al marge de la part de fruits), dret d’entrada, possibilitat de vendre les millores, formalització del contracte en escriptura pública, dret de fadiga i retracte reservat a l’estabilient, etc.

El caràcter temporal dels antics contractes era fonamentat en la ineluctable extinció de la vinya i en la submissió al cicle vinya-bosc que era típic de la viticultura mediterrània. Quan, durant el segle XVIII, va augmentar la pressió demogràfica i la terra disponible va esdevenir més escassa, els pagesos milloraren les tècniques de conreu aprofitant les oportunitats que oferia la possibilitat de comercialitzar a bon preu els excedents de la collita de vi. Amb la pràctica dels colgats i capficats, esmerçant-hi més adobs i vallejant les vinyes quan la producció començava a defallir, els vinyaters van aconseguir d’allargar indefinidament la vida dels ceps, sense realitzar formalment una nova plantació. Aleshores l’alternança vinya-bosc fou abandonada, i les terres artigades no tornaren més —fins a la invasió de la fil·loxera— a l’estat de bosc o de garriga. Aquests fets van modificar les condicions fins llavors habituals de la producció vitivinícola sobre les quals recolzava el contracte de rabassa morta. Hauria estat el moment de modificar el contracte si Catalunya hagués tingut un poder legislatiu que li hagués permès de posar al dia el Dret civil que havia escapat a l’ensulsiada del decret de Nova Planta.

Els primers plets rabassaires van començar a ser dilucidats cap el 1765, a l’Audiència de Barcelona. Els rabassers estaven interessats a perpetuar el contracte, al·legant que gràcies als “colgats” la vinya encara vivia, que no hi havia “rabassa morta” i que, per tant, el contracte continuava vigent. Els propietaris o estabilients volien recuperar, en un termini fix i com més curt millor el domini útil de la terra. Els magistrats de l’Audiència —més inclinats a afavorir els interessos dels propietaris— sentenciaren prohibint, primer, la pràctica dels colgats. Tot seguit, però, hom veié que aquesta interpretació de l’antic contracte feia inevitable la disminució gradual de les parts de fruit que havia de percebre el propietari fins a la total extinció de la vinya —o de dues terceres parts dels ceps, segons el tenor del contracte— i desaprofitava tots els avantatges derivats de la pràctica dels colgats i de les tècniques que els complementaven. Llavors noves sentències van legalitzar l’esmentada pràctica, però van limitar a cinquanta anys la duració del contracte. Això significava que la terra podia revertir al propietari quan la vinya plantada pel rabasser estava encara en plena producció, i sense que aquest pogués reclamar res en concepte d’indemnització per millores ja que l’obligació de “millorar” la terra era la primera obligació pactada.

Així va començar el procés desnaturalitzador de la rabassa morta. Decennis més tard, la jurisprudència del Tribunal Suprem confirmava les sentències de l’Audiència de Catalunya sobre la durada fixa del contracte, la qual, finalment, va ser sancionada definitivament pel Codi Civil del 1889. A part el termini fix, altres factors van anar desfigurant la rabassa morta durant la segona meitat del segle XIX. Per exemple, la no formalització del contracte en escriptura pública —que feia impossible la inscripció dels drets del rabasser en el Registre de la Propietat— o bé passar davant notari contractes de plantació de vinya, però no amb les formalitats ni la terminologia de la rabassa morta, sinó com “arrendament a parts de fruits”, “parceria” o “encàrrec de conreu”. Amb tot això l’antic rabassaire perdia la condició jurídica de tal, perdia el domini útil de la terra, quedava més desvalgut davant la resistència del propietari a l’abonament de les millores, i més inerme davant les possibilitats de desnonament. En resum, l’interès dels propietaris a recuperar la terra a curt termini i les precaucions preses per tal de donar als contractes unes característiques que els fessin incompatibles amb la redimibilitat i amb l’emfiteusi van desnaturalitzar el vell contracte de rabassa morta.

La durada del contracte de rabassa i la qüestió dels colgats i capficats no foren el únics punts conflictius. La contribució territorial i l’aplicació del reial decret de 23 de maig de 1845 que pretenia regular la participació d’estabilients i emfiteutes en el seu pagament, fou objecte de dissensions i de polèmiques entre propietaris i rabassers, que foren resoltes diferentment segons les comarques. A la província de Tarragona el propietari de la finca cedida a rabassa morta la tenia amillarada a nom seu i pagava la contribució corresponent, per bé que posteriorment, i en virtut de pactes acceptats pel rabasser, aquest satisfeia una part proporcional com a ajuda de contribució. Això mateix s’esdevenia, com a norma general, a les comarques del Bages i del Penedès, mentre que al Pla del Llobregat eren els rabassers els qui pagaven tots els impostos que gravaven la finca.

No sembla descabellat afirmar que des del final del segle XVII les condicions contractuals foren gradualment més dures per al rabasser. Els tractats de notaria de Jeroni Galí i de Josep Comes, publicats respectivament el 1682 i el 1706, presenten sengles models d’escriptura de rabassa morta on la part alíquota de fruits que hauria de correspondre al propietari o estabilient és fixada en la sisena part o en dues onzenes parts com a màxim, tot esmentant com igualment normals la setena i la vuitena parts; també assenyalen en concepte d’entrada el lliurament d’un parell de pollastres. Doncs bé, durant el segle XIX són molt pocs els contractes de rabassa morta on aquesta part de fruits és inferior a la quarta o a la cinquena part, i n’hi ha possiblement més al terç que a la cinquena part. Quant a l’entrada —que en bona doctrina equivalia a una alienació per igual quantia— és molt freqüent la substitució del parell de pollastres per una quantitat en metàl·lic que segons alguns observadors podia arribar al 20 per cent del valor de la terra. Una altra diferència entre els contractes del segle XVIII, o més antics, i els del segle XIX és la major intervenció del propietari en la direcció del conreu i més abundor de clàusules dispositives i prohibitives. L’aparició de Voïdi i després del míldiu —que feren necessari el tractament de les vinyes amb el sofre i el sulfat de coure—, el major nombre de jornals que implicava la lluita contra aquestes plagues i la mateixa tendència a la puja dels jornals agrícoles eren d’altres factors que jugaven contra els interessos del rabasser.

El procés d’enduriment dels pactes contractuals de la rabassa morta i de les condicions objectives del conreu vitícola, arribà al seu zenit amb la invasió de la fil·loxera. Quan el voraç insecte va haver fet els seus estralls, els propietaris van considerar extingits els contractes de rabassa morta ja que la vinya que els havia donat origen i en condicionava la vigència havia estat destruïda. Els rabassaires demanaven la renovació dels antics contractes i, ateses les superiors despeses de la nova plantació i del conreu del cep americà, exigien millors condicions contractuals. Durant cinc anys va ser impossible arribar a un acord, i les zones vitícoles abocades a la reconstitució de la vinya —especialment el Penedès— van conèixer una agitació social insòlita a Catalunya des de la guerra dels remences. Cap el 1896 va amainar l’agitació. La necessitat de replantar les vinyes obligà ambdues parts a una transacció: els pactes serien més favorables al conreador, però la terra li seria cedida no a rabassa morta, sinó a parceria. La degradació jurídica del viticultor rabassaire s’havia consumat. Era la fi de la rabassa històrica.

L’arrendament en metàl·lic

L’arrendament en metàl·lic consistia en la cessió d’una porció de terra amb obligació, per part de l’arrendatari, de pagar una renda o preu cotat anual. La durada del contracte solia ser de tres a cinc anys prorrogables a voluntat d’ambdues parts. La intervenció del propietari en l’explotació de la terra era nul·la, tot i que alguns contractes podien contenir clàusules que precisaven la manera de menar els conreus —per exemple la successió dels guarets— o que prohibien determinades pràctiques que podien esgotar la terra, com el restoble.

L’arrendament era poc practicat a Catalunya on va haver de competir amb les diverses variants de la parceria. La manca de difusió d’aquest contracte —el més representatiu de l’economia capitalista entre tots els contractes agraris— ha estat atribuïda al temor entre els pagesos, molts dels quals eren simples jornalers abans d’arribar a arrendataris, de no poder pagar la renda en anys de mala collita i d’haver de comparèixer al Jutjat acusats d’insolvents. La parceria, amb una renda en forma d’alíquota dels fruits, eliminava aquell risc i semblava que feia el guany menys aleatori. Una altra explicació donada és la baixa instrucció del pagès, que amb l’arrendament es convertiria en empresari agrícola amb unes funcions de direcció per a les quals no estava capacitat. Al principi del segle actual, el major nombre d’arrendataris a l’Empordà en comparació amb els existents feia uns vint-i-cinc anys i la disminució proporcional del nombre de parcers, són fets atribuïts a l’aparició de pagesos no solament amb més mitjans de fortuna, sinó també més instruïts. Pel cantó dels propietaris, la preferència per la parceria obeïa també al temor que l’arrendatari, obligat a treure la màxima producció de la terra per tal de pagar puntualment la renda i augmentar els propis beneficis, havia d’esgotar la fertilitat de la terra amb pràctiques exhauridores, com per exemple el restoble en les terres campes, o determinades formes de poda entre els arbres i els arbustius.

Explicacions certament molt lligades a la psicologia dels grups socials interessats, però no oposades a les raons més objectives que expliquen el predomini d’un o altre contracte. La parceria és pràcticament impossible en parcel·les de regadiu amb collites contínues que obligarien a una vigilància també continuada del propietari perceptor de parts de fruits. Parceria i arrendament són vàlids igualment quan es tracta de zones cerealícoles. La parceria és dominant quan es tracta de secans amb arbrat —oliveres, ametllers, garrofers— o amb arbustius —com la vinya. No té res d’estrany, doncs, que l’arrendament, present a totes les comarques de Catalunya, ocupés una posició dominant a les hortes del Maresme, a la vora de la sèquia de Manresa, el Pla del Llobregat, a les sínies de la costa de Ponent, a les terres regades amb aigua de mina o de sínia del Camp de Tarragona, als regadius de l’Ebre, de l’Urgell i del Segrià, i en general allà on una terra regable no era conreada pel mateix propietari.

Llevat del cas de l’Empordà, on es parla de finques arrendades amb una extensió de més de 70 hectàrees, i de les grans finques arrosseres del Detall de l’Ebre —conreades, però, per una munió d’arrendataris— la major part dels arrendaments comprenien petites, a vegades minúscules, parcel·les de regadiu. El sots-arrendament era molt poc practicat, però no fou prohibit per la llei fins ben entrat el segle XX.