Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
fricatiu | fricativa
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant articulada mitjançant una aproximació entre dos òrgans bucals, acompanyada o no de sons complementaris i de sonoritat.
En català, són fricatives, f, v, s, z, š, ž i els allòfons intervocàlics de b, d, g
context
Fonètica i fonologia
Conjunt de sons que envolten un fonema.
Així, la /d/, segons el context, té valor fricatiu cada o bé oclusiu tanda
digamma
Lingüística i sociolingüística
Terme usat per a referir-se a la representació gràfica , en forma de doble gamma (Ƒ), del waw —avui desaparegut— dels dialectes grecs, procedent de l’indoeuropeu.
Aquesta grafia fou adoptada posteriorment en llatí per a representar un so fricatiu labiodental sord f
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
oclusiva
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es caracteritza, articulatòriament, per una interrupció completa del corrent fònic.
En català, són fonemes oclusius p, t, k i b, d, g, al costat de ž, s, z, considerats també oclusius o, més descriptivament, africats, és a dir, com una successió d’un moment oclusiu i un moment fricatiu
f
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Sisena lletra de l’alfabet català, anomenada efa [pl efes].
La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…
xurro
Lingüística i sociolingüística
Parlar de l’àrea de llengua castellana del País Valencià, especialment de l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó, els Serrans i la Foia de Bunyol.
Els parlars xurros actuals són essencialment un aragonès castellanitzat, i contenen un bon nombre d’elements catalans, en gran majoria lèxics Per aquest motiu hom s’hi refereix sovint com a dialectes mixts o barrejats Els parlars d’Énguera i de tota la Canal de Navarrés, en una zona més al S, també ofereixen trets semblants, i s’han d’incloure en el mateix grup En realitat, hi ha afinitats lèxiques entre tots els parlars fronterers de l’antic Regne de València, fins a Múrcia La castellanització de l’aragonès —trasplantat a la zona xurra pels pobladors procedents del Baix Aragó, en general—…
z
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-sisena lletra de l’alfabet català, anomenda zeta [pl zetes].
Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina, bé que…