Resultats de la cerca

Són de simetria dorsiventral i tenen un protonema talloide i molt reduït Llurs cèllules solen presentar eleoplasts Tenen càpsules amb elàters i sense columella Hom hi distingeix els ordres de les jungermannials i de les marcancials

Característiques generals Amb uns 300 gèneres i unes 8000 espècies, les hepàtiques figuren entre les plantes terrestres més senzilles Es diferencien del grup anterior per molts caràcters les cèllules amb cloroplasts nombrosos, sense pirenoides, l’absència d’estomes a l’esporòfit però la presència de porus al gametòfit, l’esporòfit típicament portat per una seta i sense clorofilla, mai obert per dues fissures longitudinals, etc Per altra banda, l’aparell vegetatiu presenta una gran varietat, segons els grups Tenen una gran preferència pels llocs ombrívols i humits El gametòfit Tipus de…

És un líquid clar, groguenc i amargant, de densitat compresa entre 1 008 i 1 050, de pressió osmòtica sensiblement igual a la sanguínia, de punt de congelació comprès entre -0,56 i -0,61°C i de pH al voltant de la neutralitat La bilis és elaborada per les cèllules poligonals hepàtiques, transportada a través dels conductes biliars intrahepàtics als conductes hepàtics cístic i colèdoc i emmagatzemada a la bufeta o vesícula biliar El fetge produeix la bilis de forma contínua, però la presència de l’esfínter d’Oddi, a la desembocadura del colèdoc, i de la vesícula biliar fa que solament passi a…

En la cirrosi hepàtica hi ha una alteració de l’estructura del fetge caracteritzada per una degeneració i una necrosi de les cèllules hepàtiques, una proliferació difusa del teixit fibrós o cicatricial i una regeneració de les cèllules hepàtiques que intenten de formar nous lobulets per recuperar la funció disminuïda del fetge La proliferació del teixit fibrós origina una retracció del fetge i una dificultat en la circulació sanguínia intrahepàtica i en la vida de les cèllules hepàtiques En algunes formes clíniques de cirrosi hepàtica coexisteixen simultàniament processos inflamatoris i una…

Clínicament es manifesten per simptomatologia cutània, abdominal i neurològica i, bioquímicament, per un augment de formació, d’acumulació i d’excreció de porfirina o de substàncies precursores d’aquesta Segons l’òrgan en el qual és localitzat el trastorn, hom les classifica en eritropoètiques i hepàtiques Entre les primeres hi ha la porfíria eritropoètica congènita, rara però greu, amb fotosensibilitat intensa i hemòlisi la protoporfíria eritropoètica, de bon pronòstic i la coproporfíria eritropoètica, rara però de bon pronòstic Entre les porfíries hepàtiques destaquen la porfíria aguda…

És signe d’insuficiències hepàtiques o de fermentacions intestinals

Pot presentar-se en casos d’insuficiència cardíaca i d’alteracions hepàtiques

Presenten moltes cambres aeríferes, absència d’elàters i anteridis, arquegonis i esporogonis enfonsats en el tallus Es fan en terra humida i a l’aigua, i són més abundants a l’hemisferi austral