Resultats de la cerca

L’inventari del lèxic català s’inicià a l’edat mitjana, amb els glossaris de mots llatins Deixant de banda els rimaris, el primer diccionari lexicogràfic és el Liber elegantiarum , de Joan Esteve 1489, i també tenen la finalitat d’ensenyar el llatí quasi totes les obres lexicals publicades fins al s XIX Es destaquen per llur interès lexicogràfic les adaptacions del diccionari de Nebrija a partir de la de Gabriel Busa, 1507 i el Vocabulario del humanista , de Llorenç Palmireno 1569, castellà, però que conté força mots catalans, així com el Thesaurus puerilis 1575, d’Onofre Pau, que se n'…

Subordinada a la lexicografia fins al s XX, els nous conceptes metodològics de Saussure, de primer, i del cercle lingüístic de Praga, més tard, la transformaren en una ciència autònoma, independent tant de la lexicografia com de la morfologia, l’etimologia i l’estilística, a les quals també restava parcialment subordinada Aquesta autonomia es consolidà amb l’aparició de Méthode en lexicologie 1953, de GMatoré

Doctor en filologia romànica per la Universidad Central de Madrid 1969 Deixeble de Rafael Lapesa, s’especialitzà en gramàtica i lexicografia Treballà en el Diccionario histórico de la lengua española  durant trenta-un anys, primer com redactor 1962-68, després com redactor en cap 1968-81 i finalment com a director 1981-93 D’entre les seves obres es destaquen Metodología de lengua y literatura españolas en el Bachillerato 1961, Diccionario de dudas y dificultades de la lengua española 1961, Arniches y el habla de Madrid 1970, premi Rivadeneira de la Real Academia Española 1969,…

De formació autodidàctica, el 1957 s’establí a Barcelona Ha treballat a l’Editorial Bruguera 1957-65, La Vanguardia 1965-68, i a les editorials Labor 1968-93 i Biblograf 1996-97 Autor d’una vintena de llibres i desenes d’articles sobre bibliologia, edició, arts gràfiques, lexicografia, ortotipografia, redacció i història del llibre, ha dirigit màsters especialitzats Fou president d’honor del Comitè Espanyol de l’Associació Internacional de Bibliologia 1991-97, president de l’Associació Espanyola de Bibliologia 1997-2000 i president de l’Associació Internacional de Bibliologia…

Estudià a Barcelona, on es llicencià el 1952, a Lovaina i a Zuric i es doctorà a Madrid el 1952 Professor a Barcelona i, des del 1959, a Basilea del 1967 al 1998 com a titular, fou professor associat de la Universitat d’Estrasburg 1968-72 Tingué com a mestres Antoni M Badia i Margarit, Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M de Casacuberta i Joan Bastardas i, en lexicografia romànica, sobretot catalana i castellana, Walther von Wartburg, Sever Pop i Arnald Steiger Estudià temes de dialectologia, lingüística històrica i descriptiva, lexicografia i etimologia i edità textos antics…

Publicà obres importants sobre gramàtica Assyrische Grammatik , 1889 Grundzüge der Sumerischen Grammatik, 1914, lexicografia Assyrisches Handwörterbuch , 1896 Sumerisches Glossar , 1914 i religió semítica Babel und Bibel , que provocà una gran controvèrsia

Vida i obra Estudià magisteri a Lleida i posteriorment es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona 1965 Doctorat per aquesta universitat en filologia catalana 1970, obtingué el títol de master en lingüística a la Universitat de Reading Anglaterra el 1977 Fou professor a diversos centres docents des del 1965 entre els quals, cal citar la Universitat Autònoma de Barcelona, les extensions universitàries de Girona i Tarragona i, del 1984 al 2010, any en què es jubilà, fou catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i n’esdevingué catedràtic…

Durant la intervenció nord-americana fou president del Partido Liberal, i més tard vicepresident de la república 1909-13 Fundador del Partido Popular, arribà a la presidència el 1921 Durant la dictadura de Machado formà part de l’oposició Escriví, entre altres treballs, Cuba autonómica 1889 i Lexicografía antillana 1914

Fou alumne de Pompeu Fabra, a Barcelona Llicenciat en filosofia i lletres, publicà La conjugació dels verbs en valencià 1934, la introducció al Diccionari de la rima de FFerrer i Pastor 1956 i diversos articles sobre el català del País Valencià, alguns dels quals amb el pseudònim de Guillem Renat i Ferris Treballà al seminari de lexicografia de la Real Academia Española