Vida i obra
Estudià magisteri a Lleida i posteriorment es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona (1965). Doctorat per aquesta universitat en filologia catalana (1970), obtingué el títol de master en lingüística a la Universitat de Reading (Anglaterra) el 1977. Fou professor a diversos centres docents des del 1965 (entre els quals, cal citar la Universitat Autònoma de Barcelona, les extensions universitàries de Girona i Tarragona) i, del 1984 al 2010, any en què es jubilà, fou catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i n’esdevingué catedràtic emèrit. Fou membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.
Impartí també classes a la Rosa Sensat (1965-70 i 2001-02), a l’Escola de Periodisme de l’Església (1967-1969), a la Universitat Catalana d’Estiu (1971), a la Càtedra Ramon Llull de Mallorca (1977-90 i 1995), a la Universitat d’Estiu de Lleida (1995), així com a la Universitat Rovira i Virgili o a la Universitat de Girona, a més de màsters i postgraus de Lingüística Aplicada, d’Edició i de Lexicografia.
Professor invitat en universitats de Polònia, Àustria i Alemanya, se centrà sobretot en temes de sintaxi i d’història de la llengua catalana, tot i que també tractà els camps de la lexicografia i de la sociolingüística, aquesta darrera disciplina des d’un punt de vista més combatiu.
Dedicà la seva activitat acadèmica a la sintaxi, la història de la llengua i la lexicografia. Destaquen les seves aportacions a l’estudi dels problemes de la sintaxi del català estàndard i a l’anàlisi i l’actualització de la normativa gramatical de Pompeu Fabra. Amb Pompeu Fabra i Poch, Joan Coromines i Vigneaux i Noam Chomsky com a referències, publicà una quarantena de llibres, com, per exemple, Estudis de sintaxi catalana (1972-73), A l’entorn de la llengua (1977), Del català incorrecte al català correcte (1977), "Ser” i “estar” en el català d’avui (1981), Sintaxi generativa catalana (1986), en col·laboració amb S. Bonet, Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), L’obra de Pompeu Fabra (1987), Bibliografia lingüística catalana del segle XIX (1989), en col·laboració amb P. Marcet, Tractat de puntuació, en col·laboració amb Josep M. Pujol (1989), Lingüística i normativa (1990), Estudis d’història de la llengua catalana (1991), Sobre lexicografia catalana actual, com a editor (1992), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), A-Z. La llengua: una convenció dialèctica (1993), Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic (1995), juntament amb J.M. Pujol, Gramàtica i lexicografia catalanes. Síntesi històrica (1995), amb A. Rico, Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (1998), juntament amb Pere Marcet, obra que rebé el premi de recerca Crítica Serra d’Or, i Parlem-ne. Converses lingüístiques (1999), recull d’articles publicats al diari Avui, en el qual col·laborà habitualment durant molts anys a la secció del mateix nom. Fou també director del Llibre d’estil de “La Caixa” (1991) i del Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona (1995).
També fou l’editor del volum L’obra de Joan Coromines: cicle d’estudi i homenatge (1999) i, juntament amb J. Macià Guilà, del llibre La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari (2000). En col·laboració amb J. Mir, dirigí la publicació de l’Obra completa de Pompeu Fabra, la publicació de la qual s’inicià l’any 2005. El 2002 fou publicada, sota la seva direcció, la Gramàtica del català contemporani, obra en tres volums de caràcter descriptiu que constitueix una de les referències cabdals de la lingüística catalana, i per la qual rebé el Premi Sanchis Guarner. Posteriorment publicà dos reculls més d’articles: Ensenyar la llengua (2003) i Plantem cara (2009), molt centrats en la denúncia de la subordinació de la llengua catalana.
Compaginà la tasca acadèmica amb el compromís públic a favor de la llengua. També realitzà una extensa feina de divulgació periodística sobre temes de llengua, en publicacions periòdiques com el Diario de Barcelona, El Món i l’Avui.
Des del 1999 era membre de l’Institut d’Estudis Catalans, per la Secció Filològica, del qual el 2009 n’havia estat nomenat vicepresident. El conjunt de la seva obra i la seva trajectòria fou reconegut, entre altres guardons, amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (2003), la Creu de Sant Jordi (2005), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2009), el Premi Nacional Lluís Companys (2009), el doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida (2009) i diversos homenatges.
Bibliografia
- Riera, C. (2003): “Joan Solà, lingüista”. Serra d’Or, 517, p. 23-24.