Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
marinisme
Literatura
Corrent literari, caracteritzat pel preciosisme, l’èmfasi i la retòrica enginyosa.
Iniciat a la primera del s XVII amb el poeta Giambattista Marino, s’estengué ràpidament per tot Itàlia, i fins i tot arribà a influir les literatures europees del seu temps, on trobà correspondència amb altres tendències similars gongorisme en la literatura castellana, eufuisme a Anglaterra, etc
eufuisme
Literatura
Estil literari propi dels escriptors de l’època elisabetiana corresponent al culteranisme i al marinisme.
Es caracteritza per l’abundància d’alliteracions, allusions mitològiques, antítesis i interrogacions retòriques El seu nom procedeix de l’obra Euphues 1578, de John Lyly
Arcàdia
Acadèmia fundada a Roma el 1690 per un grup d’escriptors del cercle de Cristina de Suècia, amb la finalitat de combatre el «mal gust» literari del s XVII, que era identificat amb el marinisme.
Els seus membres, que prenien noms pastorals i eren presidits per un custodi general, electiu, propugnaren un retorn, que fou lent i artificiós, a la natura i a la simplicitat i conrearen, durant el s XVIII, una poesia fàcil, elegant i optimista La societat, que s’estengué per Itàlia i nomenà àrcades escriptors estrangers, entre els quals alguns de catalans, sobrevisqué fins al s XIX, i el 1925 fou transformada en l’Accademia Letteraria Italiana
Literatura barroca
El manierisme italià L’època de gran creativitat que havia caracteritzat la primera part del segle XVI a Itàlia pren una altra orientació menys optimista i brillant a partir d’aleshores Pertorbada pel conflicte de consciències que deriva de la ruptura religiosa de la Reforma i del consegüent autoritarisme de la Contrareforma catòlica, la segona part del segle XVI és l’època de crisi del Renaixement En el terreny artístic i literari, l’adhesió cada vegada més rigorosa al classicisme deixa entreveure el neguit, la malenconia, la sensualitat reprimida, trets que marquen l’abandó de les…
literatura italiana
Literatura
Literatura conreada en llengua italiana.
Els orígens i el "dolce stil novo" Els seus primers testimonis “en vulgar” es palesen ja al principi del segle XI, bé que tenen, fins al segle XIII, un paper modest A diferència d’altres llengües de la Romània, l’italià “vulgar” estigué situat en un segon terme, davant una tradició llatina fortament consolidada que tingué, durant els segles XI i XII, un període d’esplendor Pere Damià, sant Anselm i Pere Llombard Al segle XIII el gran desenvolupament del poder de les ciutats féu d’Itàlia el lloc on convergiren i es fusionaren les diverses experiències culturals europees l’especulació teològico…
literatura anglesa
Literatura
Literatura en llengua anglesa produïda a l’àrea cultural de les illes Britàniques.
Els orígens L’anglès del qual sortí la llengua moderna començà a formar-se després de la conquesta normada 1066 i no produí cap obra literària fins després de la segona onada d’influència cultural llatina i francesa, arribada amb la dinastia Plantagenet Enrric II, 1154-89 Abans de la conquesta normanda existí una literatura anglosaxona inintelligible per al lector modern i àdhuc per al lector del segle XIII, les obres cabdals de la qual foren el poema heroic Beowulf ~ 1000, Battle of Maldun ~ 991 i l’ Anglo-Saxon Chronicle , començada en temps del rei Alfred 871-901 i continuada per diversos…
el Barroc
Galileu Galilei (1564-1642)
© Fototeca.cat
Art Barroc
Literatura
Època de la cultura europea, i de les terres de colonització europea, tradicionalment caracteritzada per l’estil artístic barroc; comprèn des de la fi del segle XVI fins al començament del segle XVIII.
Evolució del concepte No és gaire clara la procedència del mot barroc Benedetto Croce l’ha fet derivar de baroco, terme mnemotècnic que els escolàstics idearen per a designar una complicada figura de sillogisme Segons Croce, barroc era “una de les variants d’allò que és lleig i repulsiu”, artísticament parlant Hom el creu també provinent del portuguès barrõco , que significa ‘perla irregular, defectuosa’ D’altres el fan derivar de l’italià parruca o perruca , amb les ondulacions i els enjoiaments de la qual hom el compara Sembla que fou Benvenuto Cellini qui l’aplicà per primera vegada a l’…