El manierisme italià
L’època de gran creativitat que havia caracteritzat la primera part del segle XVI a Itàlia pren una altra orientació menys optimista i brillant a partir d’aleshores. Pertorbada pel conflicte de consciències que deriva de la ruptura religiosa de la Reforma i del consegüent autoritarisme de la Contrareforma catòlica, la segona part del segle XVI és l’època de crisi del Renaixement. En el terreny artístic i literari, l’adhesió cada vegada més rigorosa al classicisme deixa entreveure el neguit, la malenconia, la sensualitat reprimida, trets que marquen l’abandó de les perspectives renaixentistes.
Aquesta sensibilitat diferent, que comporta un gust artístic nou, és l’origen del que s’anomenarà, a Itàlia, manierisme. En l’àmbit literari no es busquen temes nous ni noves formes, perquè la perfecció ja s’ha assolit amb els grans escriptors del Renaixement; el que interessa és explicar les coses velles d’una manera nova.
El manierisme no és, doncs, una escola literària ben definida, sinó l’adhesió a una manera (en italià maniera) de variar els models clàssics i de revestir-los de formes que encara no s’han experimentat. El gran poeta del manierisme italià és Torquato Tasso, autor que en formula els “principis teòrics” i els aplica a les seves obres.
Torquato Tasso
Torquato Tasso (1544-1595), amb una vida turmentada i una activitat literària complexa, representa prou bé la crisi del pas del Renaixement a l’època barroca.
La seva vida es va veure molt influïda per l’ambient de la cort des del moment en què amb el seu pare Bernardo (1492-1569), també poeta, va arribar a Urbino a tretze anys per entrar al servei dels Della Rovere i rebre l’educació literària adequada. A Ferrara, en el cercle sorgit a l’entorn dels ducs d’Este, va viure experiències intel·lectuals i sentimentals d’una gran rellevància, fins que la seva sensibilitat malaltissa, que gairebé arribava al desequilibri psíquic, va comprometre les relacions amb la cort de Ferrara. Reclòs en un hospital durant set anys, del 1579 al 1586, i, seguidament, hoste de diverses corts italianes, de convents i dels seus amics, va escriure i reescriure fins els darrers dies les seves obres, entre les quals destaca LaGerusalemme liberata.
La producció en prosa comprèn les Lettere, els Dialoghi i els escrits sobre poètica, en particular els Discorsi sul poema eroico, que en certa manera constitueixen el marc teòric de la redacció del poema.
L’obra mestra de Tasso, LaGerusalemme liberata, és un dels màxims exponents de la literatura italiana. És un poema en vint cants, dedicat al duc Alfons II d’Este, i tracta sobre la primera croada, que va finalitzar el 1099 amb l’alliberament del Sant Sepulcre. El tema era d’especial actualitat a l’època de Tasso, atesos l’imminent perill turc i la recent batalla de Lepant (1571) entre els cristians i els “infidels”, batalla que també origina el poema èpic Lepant (1573), del prevere mataroní Joan Pujol (1532-després del 1603), lloança de la victòria catòlica enfront de l’enemic turc. Però l’obra de Tasso no solament mostra la religiositat, que els anys de la Contrareforma tornava a manifestar-se fervorosament, sinó també el testimoni de les dures lluites a l’interior del propi món cristià. En La Gerusalemme liberata és present en tot moment l’exaltació de la llei divina, que imposa l’acceptació de les proves més dures, la virtut del sacrifici, la batalla heroica i victoriosa contra el mal, especialment contra el mal que hi ha en l’ésser humà i en les seves passions terrenals. D’aquest contingut moral i religiós en deriva el sentit heroic que anima els poemes de Tasso i Pujol. El destí de la humanitat passa per la tensió entre l’aspiració a una vida sobrenatural i les experiències complexes i seductores de la realitat terrenal, entre el deure o les tries imposades per la raó i la forta pulsió del cor i dels sentits.
La Gerusalemme liberata va ser acusada pels ambients eclesiàstics de tractar temes profans i Tasso es va proposar de refer l’obra. La nova versió, acabada al febrer del 1592 a Nàpols i publicada l’any següent amb el títol de La Gerusalemme conquistata, pretenia donar al poema més relleu moral i religiós, una unitat d’acció més estricta i més rigor històric. Tanmateix, encara que Tasso considerava LaGerusalemme conquistata la versió definitiva, LaGerusalemme liberata va continuar essent la més popular.
Manierismes europeus
Una de les primeres obres de William Shakespeare, el breu poema mitològic de temàtica eròtica Venus and Adonis, publicat el 1593, és un exemple típic de manierisme anglès, que reprèn els models clàssics d’una manera més directa i relativament menys artificiosa que d’altres literatures europees de l’època. En aquest aspecte el jove Shakespeare, tot i no assolir la profunditat i l’originalitat que caracteritzaran les obres de la seva etapa madura, duu a terme un exercici d’estil amb un resultat prou reeixit.
Pel que fa al manierisme espanyol, explota més els neologismes, les figures retòriques i les construccions sintàctiques expressament complexes. Un exemple és el poema Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora.
El principal autor d’estil manierista a França és Pierre de Ronsard (1524-1585), considerat el renovador més important de la poesia francesa de l’època. En les seves obres trobem un gust serè pels plaers de la vida, una sensualitat càlida i exempta de turment i una inclinació per la bellesa femenina. El seu estil afegeix als esquemes clàssics més elaborats i preciosistes un sentiment més personal (si més no en les millors composicions).
Podríem dir que, en conjunt, el manierisme és present en les principals literatures europees amb uns trets més o menys comuns. En un context més aviat mediocre i gris (propi dels períodes en què més que crear de nou es tendeix a continuar imitant el passat), despunten alguns autors, que saben convertir la recuperació dels clàssics en un impuls per fer avançar el present i aconseguir instruments expressius més refinats i evolucionats.
Observem que la paraula manierisme sovint també s’empra per a indicar la tendència, en autors d’èpoques posteriors, a imitar el passat i a reproduir fórmules ja utilitzades: per exemple, d’un poeta que avui dia escrivís sonets semblants als de Foscolo, se’n diria que recorre al manierisme. L’ús extensiu, i normalment pejoratiu, dels termes que fan referència a determinats períodes històrics és força freqüent. Tenint en compte això, hem d’aprendre a distingir degudament el significat propi i específic d’aquests termes del seu significat derivat i figurat.
Quan sentim parlar d’un “manierista”, d’un “barroc” o d’un “romàntic”, hem de mirar d’entendre, en primer lloc, si es tracta d’un autor d’un dels períodes respectius (ben delimitats en la història de la literatura i de l’art) o bé d’algú que, en altres èpoques, recupera més o menys fidelment tendències semblants. Fins i tot la poesia que es compon com un joc o la carta que s’escriu a un amic pot ser barroca o romàntica, però això no vol pas dir que l’autor pertanyi, en aquest cas, al segle XVII o XIX. Cada tendència literària, en el transcurs dels segles, enriqueix el nostre bagatge cultural i el nostre vocabulari.
La literatura barroca
Ja hem parlat de la lenta però progressiva crisi del Renaixement que caracteritza la segona meitat del segle XVI: la crisi espiritual i moral, les traumàtiques escissions religioses, l’obertura de nous horitzons extraeuropeus fan que s’esquerdi la fe en l’ésser humà com a centre de l’univers, pròpia de la cultura renaixentista. També són determinants els progressos del pensament científic i filosòfic, un pensament que s’allunya definitivament de tot esquematisme o dogmatisme i que únicament accepta el que prové de l’experiència directa. Entre les persones que més es distancien de la cultura del Renaixement trobem Galileu i Descartes.
En aquest context es crea un clima marcat per un gust artístic nou que es desenvoluparà durant tot el segle XVII i que rep el nom de barroc. En el camp literari, aquest estil parteix de la confluència de diversos moviments europeus. Presenta, doncs, manifestacions diverses i, de vegades, fins i tot molt diferents. Això no obstant, els escriptors que s’hi inscriuen tenen un denominador comú, que és la consciència de l’oposició entre el present i el passat. El desig de novetat comporta un esforç aferrissat de superació de les formes habituals d’expressió i de les tècniques literàries, cosa que en l’italià Marino es reflecteix en la poètica de la “meravella” i que, per influència del gongorisme espanyol, es converteix en recerca de l’enginy i de l’artifici formals. Aquesta tendència sovint provoca un abús en la utilització de les figures retòriques i també de l’ampul·lositat, fet que comporta l’aparició d’un formalisme exacerbat. En els escriptors més reflexius emergeix una consciència dolorosa de la precarietat, que genera un abandó total a la sensualitat com a fugida o evasió del desengany.
El sentiment de fracàs, frustració i desengany, i el refugi en el retorn a la naturalesa i la solitud, apareixen sovint en la literatura catalana del barroc. Precisament un llarg poema de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, titulat Desengany del món i escrit en resposta a un altre de Rafael Cordelles, A l’engany del món, compendia aquesta temàtica: la impotència davant dels canvis de fortuna, la visió del món com un gran teatre i l’aïllament com a remei contra la hipocresia i l’engany que caracteritzen la vida en societat. Lo desengany és també el títol d’una obra dramàtica de l’escriptor barceloní Francesc Fontanella escrita el 1651, una òpera bufa en dos actes sobre el fracàs sentimental de Venus i Mart. Al seu torn, Àngel del Bellver inicia un llibre de sermons, la Quaresma muda, parlant del “Desengany i vanitat del món. Que lo món és lo que no apar i apar lo que no és”.
El barroc literari es va desenvolupar, sota formes diverses, a Itàlia, França, Anglaterra i, de manera més precisa i peculiar, a l’estat espanyol. Per designar les varietats nacionals de la literatura barroca s’han emprat termes com preciosisme (en la literatura francesa), eufuisme (en la literatura anglesa), gongorisme (en la literatura castellana) i marinisme (en la literatura italiana). La característica comuna d’aquests moviments, generats per la pobresa i l’estancament dels ideals renaixentistes, és el desig d’ampliar les possibilitats expressives mitjançant artificis formals, cercant, sovint a qualsevol preu, la novetat que sorprengui i fascini. Com a conseqüència, es va abandonar la disciplina i la linealitat de l’art clàssic i es van buscar noves formes, més adequades a la concepció de la vida que s’anava forjant.
La literatura italiana
En la literatura italiana, el barroc és present arreu, però, sobretot en la poesia, i especialment en l’obra de Giambattista Marino (1569-1625), un dels intèrprets que amb la seva obra més va influir en les tendències i els gustos de l’època.
Per Marino, el poeta tenia l’obligació de fer abstracció de les regles i de les normes tradicionals. La clau de la nova estètica és aconseguir el que anomena la “meravella”, que es converteix, en aquest autor, en una autèntica tendència literària. La “meravella” és l’afirmació de la poesia com a activitat delectable, sense finalitat moral. D’acord amb això, Marino va desenvolupar un joc formal refinat, basat en la recerca de determinats trets estilístics i de formulacions conceptuals imprevistes, gairebé mancats de contingut. Metàfores i hipèrboles agosarades creen imatges exasperants, al límit de la comprensió, caracteritzades a més per la seva profusió. Tot plegat revela una nova manera d’entendre i d’expressar la vida, i també el sentit d’inestabilitat i de fluïdesa propi de la concepció barroca del món.
Des del punt de vista tècnic, Marino proposa la ruptura amb el petrarquisme acadèmic i posa en un primer pla l’ús de l’art de la retòrica. Per donar vida a les seves obres es val de la musicalitat, que considera un component insubstituïble del llenguatge poètic, un instrument adient no solament per a remarcar les veus de les coses descrites, sinó també, i sobretot, per a seduir i delectar.
Entre les seves obres més importants, destaquen Lira, Sampogna, Galeria, Epitalami i la que li va donar la fama: Adone (1623). Concebut com un poema mitològic compost únicament de tres cants, Adone es va convertir, després de diversos afegitons, en una obra de vint cants. La trama consisteix en una faula senzilla, que narra l’amor de Venus per Adonis, contrariat per la gelosia de Mart. Adone constitueix l’efusió fastuosa d’una imaginació lliure, desmesurada i àvida. Al mateix temps, l’obra manifesta un caràcter voluptuós, que tendeix a crear imatges esplèndides i sensuals, típiques de l’actitud peculiar de Marino, que reconeix en el món i en la humanitat el que pot haver-hi de fascinant, bell i plaent.
La polèmica sobre el barroc
Els estudiosos no es posen d’acord sobre l’origen i el significat de la paraula barroc. Segons alguns, el terme provindria de l’adjectiu francès baroque, que derivaria de l’espanyol barrueco i aquest del portuguès barroco, amb què es designava una mena de perla de forma irregular, no esfèrica. D’altres crítics, especialment els italians, afirmen que aquest mot indica, des d’un punt de vista filosòfic, una disposició aparentment lògica d’una sèrie de conceptes, però substancialment mancada d’utilitat demostrativa. La paraula va ser aplicada, cap a la darreria del segle XVIII, a les arts figuratives, primerament a l’arquitectura, per a referir-se a un estil extravagant, estrambòtic, irregular. Seguidament es va fer extensiva, en un sentit pejoratiu, a la literatura i a la poesia, per designar el mal gust, la perversió artística i una criticable, o si més no discutible, propensió a la novetat, al desig de sorprendre, de meravellar. La literatura, la pintura, l’arquitectura, l’escultura i la música del barroc van ser objecte durant el segle XVIII i una part del XIX d’un rebuig general. A les raons relatives a la poètica s’hi van afegir les ideològiques, com per exemple a Itàlia, on el gust barroc es va considerar fruit de la influència negativa de la Contrareforma i de la dominació espanyola, que va comportar la imitació dels models culturals propis del barroc espanyol.
Recentment, el terme ha perdut la connotació negativa —arran sobretot d’una revaloració de les arts figuratives del segle XVII— i s’han pogut conèixer més a fons l’art i la literatura del barroc gràcies a diferents estudis, els quals han permès suplir la deficiència d’informació generada per la polèmica negativa sobre el barroc dels segles anteriors.
La literatura francesa
El preciosisme va néixer als salons de l’aristocràcia francesa, en concret als de Madame de Rambouillet i de Mademoiselle de Scudéry, que es van convertir en punts de trobada d’artistes i literats al final del regnat d’Enric IV de França. Els gèneres literaris a través dels quals es va desenvolupar el preciosisme van ser la poesia, la novel·la, l’epopeia i la paròdia. Els innombrables poetes preciosistes refusaven un art centrat en l’emoció o en la fascinació de la fantasia i s’inspiraven en formes extravagants i intel·lectualistes. Entre aquests convé esmentar Vincent Voiture (1597-1648), Théophile de Viau (1590-1626) i Malleville (1597-1647). També van estar de moda en els ambients culturals les epopeies, més aviat mediocres, i les novel·les històriques, en general excessivament llargues i per això illegibles. D’altra banda, la paròdia, especialment la paròdia de la poesia preciosista, presenta un cert interès: s’ironitzava sobre els excessos formals i sobre la manca de contingut, però es feia d’una manera igualment artificiosa. Els preciosistes tenien com a objectiu purificar el llenguatge de grolleries i d’enriquir-lo de neologismes enginyosos per donar-li més dignitat.
La literatura anglesa
L’eufuisme pren el nom de la novel·la de l’anglès John Lyly (1554-1606) Euphues and his England (1580), que tracta de l’amor platònic i de la galanteria cortesana i exalta el moralisme contraposant-lo a la corrupció italiana. L’obra de Lyly va exercir una influència notable sobre la prosa anglesa i també va tenir un ampli seguiment en el teatre: se’n poden trobar algunes traces, per exemple, en determinades parts de Romeo and Juliet de William Shakespeare. L’eufuisme es caracteritza per una prosa amb estructures llatinitzants, embellides amb metàfores agosarades i amb nombrosos artificis retòrics. Paral·lelament, aquest moviment va dur a terme la recerca d’un llenguatge popular.
L’evolució de la poesia anglesa cap al conceptisme, la visió satírica de la mitologia clàssica i la mofa del petrarquisme acadèmic és impulsada per John Donne (1572-1631). Els dos llargs poemes de John Milton (1608-1674), El paradís perdut (Paradise Lost, 1667) i El paradís retrovat (Paradise Regained, 1671), són un símptoma de la crisi espiritual barroca. Són un bon exponent del teatre barroc anglès les obres de William Shakespeare, de Ben Jonson (1572-1637), entre les quals destaca el Volpone (1606), i de John Webster (1580-1625), autor de The Duchess of Malfi (1613).
La literatura castellana
El moviment literari anàleg a l’eufuisme anglès i al preciosisme francès fou el gongorisme. El nom prové de l’escriptor castellà Luis de Góngora (1561-1627) que, amb els seus dos poemes, Fábula de Polifemo y Galatea i Las soledades, va establir les bases d’un corrent poètic que seria seguit per deixebles seus.
L’element entorn del qual gira el gongorisme és la bellesa d’una forma que multiplica els estímuls sensuals i converteix la informació en fascinació. Per obtenir aquest resultat, cal fer un gran ús de símbols, de transposicions i de concatenacions i elaborar una sintaxi aparentment críptica (en part a causa d’una presència abundant de metàfores farcides de llatinismes i italianismes), però que en realitat no és més que un joc refinat d’equilibris inestables.
En aquest sentit, la figura de Luis de Góngora fou determinant. Va enriquir prodigiosament la llengua castellana i la va fer apta per a expressar les sensacions més subtils, i alhora va dotar la poesia d’una sonoritat i d’un acoloriment que fins aleshores li eren desconeguts. El poema Fábula de Polifemo y Galatea, dividit en 62 octaves, relata l’amor impossible del gegant Polifem per l’espantadissa nimfa Galatea. En aquesta obra, es contraposa la rudesa rústica d’ell a la bellesa delicada d’ella, en un joc de metàfores que barregen el mite antic amb la sensibilitat moderna i que es multipliquen en una infinitat de detalls i d’episodis extravagants, el més reeixit dels quals és segurament el que representa una batalla amorosa entre la nimfa i un jove formós, que es transforma en riu, mitjançant una metamorfosi (del grec metamórphosis, literalment ‘passatge d’una forma a una altra’), un recurs força habitual en la literatura antiga.
Un altre corrent estètic polèmicament emparentat amb el culteranisme de Góngora era l’anomenat conceptisme, que estimulava l’enginy de mostrar el pensament com un joc d’idees que sorprenien per la concessió, la força i per l’elaboració d’una síntesi conceptual molt elaborada. La poesia de Francisco de Quevedo (1580-1645) i la prosa de Baltasar Gracián (1601-1658): El criticón,1651, i Agudeza o arte de ingenio, 1648 en són exemples brillants i admirables.
La literatura catalana
Centrada sobretot en temes satírics i burlescs i influïda pel model barroc castellà, la literatura catalana disposa de dos creadors destacats: Francesc Vicent Garcia (1578/79-1623) i Francesc Fontanella (1622-1680/85), representants de dues generacions d’escriptors.
L’extensa obra poètica de Francesc Vicent Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, marca la introducció del barroc en la literatura catalana. Contemporani de Góngora, Lope de Vega, Quevedo i Villamediana i molt influït per aquests models, especialment pel gongorisme, desmitifica la creació literària i els seus recursos, ironitza sobre la idealització de la bellesa i de l’amor, ridiculitza els aspectes menys afalagadors de la condició humana, insisteix en la temàtica grotesca, la brutícia escatològica i l’obscenitat, als antípodes de l’idealisme renaixentista, i lloa l’evasió, el joc i el distanciament de la realitat. Aquesta condició lúdica de la literatura es manifesta en els jocs d’enginy, les antítesis, les paradoxes i en proeses tècniques com l’ús del cal·ligrama o la repetició vint-i-sis vegades d’una mateixa paraula en un sonet dedicat al temps. Les novetats mètriques que aporta a la poesia catalana procedeixen de la literatura castellana: la dècima, el romanç, la lira o la silva. El conjunt de la seva obra poètica va tenir una difusió manuscrita impressionant i va exercir una gran influència entre els seus coetanis, fins al punt que se li van atribuir moltes poesies que realment no va escriure.
En canvi, l’obra literària de Francesc Fontanella traeix encara la influència de la literatura clàssica (Virgili, Ovidi, Estaci) i de la renaixentista (Petrarca, Sannazaro, Garcilaso, Tasso, Ariosto). En un estil artificiós i elitista, el propi del cultisme, Fontanella escriu estances, èglogues i elegies, poesia amorosa fidel al petrarquisme i la poesia bucòlica ambientada en les idealitzades ribes del Llobregat i el Besòs, on conflueixen pastors enamorats i divinitats mitològiques. D’acord amb la preceptiva de l’Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo (1609), de Lope de Vega, Fontanella escriu dues obres dramàtiques de notable ambició literària: la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, que reivindica la literatura culta en català, i el poema dramàtic Lo desengany.
La literatura alemanya
No és tan evident la importància de la producció literària barroca a l’àrea germànica, una regió desgastada per les lluites religioses i delmada per la guerra dels Trenta Anys (1618-48). Al segle XVII, que naixia amb la feixuga herència del fracàs del segle anterior, les diverses forces morals van convergir en la recerca d’un nou ordre que resolgués tots els conflictes. La necessitat d’uns punts de referència sòlids va comportar l’extensió d’aquesta recerca a tots els àmbits de la creació, la qual cosa va afavorir l’aparició d’una densa producció de tractats de tota mena, entre els quals destaca el Buch von der Deutschen Poeterei (“Llibre de la poesia alemanya”) de Martin Opitz (1597-1639). Aquesta poètica va sistematitzar un rigorós puritanisme lingüístic i va proposar una normativa aplicable a tot l’àmbit de la literatura. D’altra banda, el mite d’un ordre ideal al qual es consagra tot, fins i tot el sacrifici de la vida, és el tema central del teatre tràgic d’Andreas Gryphius (1616-1664), el dramaturg més rellevant del segle XVII alemany i un dels principals representants de la lírica barroca alemanya. Paral·lelament, la majoria dels escriptors entén el principi d’ordre com un conjunt de virtuts cíviques i domèstiques, com el respecte a l’autoritat, la disciplina, el treball i l’observança de les pràctiques religioses. Aquesta moral “burgesa” i camperola és la que expressa la novel·la més important del segle XVII, Der abenteuerliche Simplicissimus (“L’aventurer Simplicissimus”), de Hans Jacob Grimmelshausen (1621-1676). El protagonista viu aventures i bretolades inspirades en la novel·la picaresca. La grandesa de la novel·la de Grimmelshausen rau en la seva ambigüitat connatural, en virtut de la qual tot el que es diu és contradit implícitament i la moral defensada en el relat és alhora vista amb ironia.
Galileu i la prosa científica
El marinisme fou sens dubte el fenomen literari més rellevant del final del segle XVI a Itàlia, però, paral·lelament, es van mantenir vigents d’altres tendències literàries i van escriure altres autors més o menys aliens a la poètica i al gust barrocs. Entre aquests destaca el representant de la prosa científica, Galileu, nom amb què és conegut als Països Catalans Galileo Galilei (1564-1642). Galileu va exercir de científic, de filòsof i de literat, i en totes aquestes activitats va observar la naturalesa amb atenció especial i lliure d’idees preconcebudes. Va intentar donar una explicació racional sobre les manifestacions de la natura. Segons ell, la ment humana està capacitada per a dilucidar algunes veritats naturals i hi ha de concentrar tota la seva atenció, intentant extreure, amb observacions, hipòtesis i experiments, les lleis a les quals obeeixen. Considera que el científic, primer, ha d’elaborar la seva teoria o hipòtesi sobre una qüestió determinada, i després ha de procedir a la verificació corresponent mitjançant l’observació dels fets. En el supòsit que els fets contradiguin de manera palesa la teoria en qüestió, el científic haurà de formular noves hipòtesis, fins que les observacions les corroborin; només aleshores la hipòtesi deixarà de ser-ho i es convertirà en llei científica. Per Galileu, l’ésser humà ha d’actuar en aquesta direcció, sense pretendre desvelar el secret de l’univers, però amb la certesa de les veritats parcials que descobreixi. Aquesta lliçó metodològica va donar com a resultats, d’una banda, el refús dels esquemes abstractes, de les supersticions i dels prejudicis, i de l’altra, la confirmació de la necessitat de l’experiència com a fonament de tota indagació. Entre les obres més rellevants de Galileu trobem el Saggiatore i el Dialogo dei massimi sistemi. En la primera obra, que continua tenint una gran importància en la història del pensament filosòfic tot i haver estat superada des del punt de vista científic, l’autor sosté que no es pot donar per certa cap hipòtesi sobre la formació dels cometes i que és necessari limitar-se al que es pot constatar a partir de l’observació. La segona obra, Dialogo dei massimi sistemi, és un diàleg entre tres interlocutors, que discuteixen, durant quatre jornades, sobre els sistemes ptolemaic i copernicà. Els interlocutors són Filippo Salviati, que en l’obra representa l’autor mateix, Gian Francesco Sagredo, que figura el profà culte, intel·ligent i entusiasta, i Semplicio, que encarna l’estricte seguidor de la filosofia aristotèlica. L’obra és composta de quatre llibres, en què es critiquen les objeccions dels astrònoms partidaris del sistema ptolemaic a la teoria copernicana del moviment terrestre i en què l’autor intenta fer més plausible el sistema heliocèntric. El valor del Dialogo està tant en l’acceptació racional de la doctrina de Copèrnic, com en l’entusiasme i la intensitat amb què Galileu viu la nova experiència científica, que s’oposa al principi metodològic tradicional, basat en els textos sagrats religiosos (la Bíblia) i en els textos filosòfics i científics clàssics (les obres d’Aristòtil). El Saggiatore i el Dialogo dei massimi sistemi són obres que, d’altra banda, demostren la refinada educació literària que va tenir Galileu. La seva prosa no és excessivament emfàtica ni rebuscada, a diferència de la prosa típica dels assaigs de l’època: s’expressa en un toscà “mitjà”, exempt d’excessos vernacles i amb una elegància equilibrada.
De l’experiència literària galileiana neix la prosa científica, caracteritzada per un estil i per una llengua que s’organitzen al marge de tot esquema rígid, de manera autònoma i autosuficient. Un dels primers deixebles de Galileu fou Evangelista Torricelli (1608-1647), autor, entre altres obres, de les Lezioni accademiche, en què s’entreveu la influència de l’estil literari galileià. Entre els qui van centrar les seves recerques en la revisió de les idees expressades per la ciència tradicional, segons el mètode experimental de Galileu, destaquen igualment Francesco Redi (1626-1698) i Marcello Malpighi (1628-1694). Hi ha d’altres visions particulars de la ciència, com la de Daniello Bartoli (1608-1685) en Geografia trasportata alla morale, regida per interpretacions religioses i moralistes, o com la de Lorenzo Magalotti (1637-1712), literat i científic, coneixedor de moltes llengües i escriptor d’una intel·ligència lúcida i d’un llenguatge transparent.