Resultats de la cerca

En el dret justinianenc, el furiós és el dement que té intervals lúcids, enfront del demens o mente captus , que està afectat de bogeria permanent

Ordenat de sacerdot el 1807, fou diputat al parlament del Piemont 1848 i president honorari 1859 de la facultat filosoficoliterària de Parma El seu pensament filosòfic presenta tres etapes una de sensista, representada sobretot per Della filosofia dell’affetto 1829-34, una altra, en la qual tendeix a l’escepticisme i al subjectivisme Filosofia della mente 1836 i Il nuovo saggio sull’origine delle idee dell’abate Rosmini esaminato 1837, i una última fase, clarament kantiana, bé que sempre amb tendència a destacar-ne els elements objectivistes i realistes Della critica della Ragion…

Sacerdot, fou profund coneixedor de la cultura i del poble bascs i un dels especialistes més destacats en la prehistòria d’aquell país Féu excavacions en moltes coves, del Paleolític fins a l’Eneolític, de les qual publicà les memòries Entre les seves obres cal esmentar La religion des anciens basques 1923, El hombre prehistórico en el País Vasco 1953, El mundo en la mente popular vasca en tres volums, 1960-61, Mitología vasca 1960, La cueva de Ekain y sus figuras rupestres 1969, en collaboració amb J Altuna, i El hombre prehistórico en el País Vasco 1979 Bona part de la seva…

Els anys 1983-84 fou coeditor de la revista Rambla , en la qual portava la direcció artística Els anys setanta consolidà el seu llenguatge a través d’històries basades en la ciència ficció i el terror, com ara Historias de la taberna galáctica 1979-81 i En un lugar de la mente 1980-82 El 1983 aparegué el seu conegut personatge Gatony , que protagonitzarà la sèrie Siete vidas 1985 i La muralla 1987 Darrere la seva obra de ficció s’amaga, però, un humor de to crític i àcid Durant uns anys féu algunes obres signades amb el pseudònim Sánchez Zamora , que es caracteritzen per un estil…

Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Madrid, amplià estudis al Psychologisches Institut de Bonn i es doctorà el 1949 Aquest mateix any ingressà al Departament de Psicologia Experimental del CSIC i, en 1951-53, féu una estada al Maudsley Hospital de Londres El 1961 guanyà per oposició la càtedra de psicologia de la Universitat de València i hi creà el primer departament d'aquesta disciplina, i el 1966 la de la Universitat de Madrid, on exercí fins a la jubilació el 1986, any que obtingué el premi Príncipe de Asturias en ciències socials El 1988 ingressà a la Real Academia…

Es llicencià a Barcelona en medicina i cirurgia 1949 i en filosofia 1956, i a Frankfurt, en teologia 1962 S’especialitzà en oftalmologia 1950 i en psiquiatria 1964 Es doctorà 1958 a la Universitat de Barcelona Fou professor de l’Escola Professional de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona 1964-82 Director del departament de psiquiatria i salut mental de l’Hospital Sant Pere Claver 1965-87 i cofundador de la Fundació Vidal i Barraquer 1964, de la qual fou patró Publicà articles i llibres científics, com Mente humana y experiencia religiosa 1991,…

Format a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona Presentà les primeres exposicions a Barcelona i a Madrid els anys 1955 i 1956 El 1957 el govern francès li atorgà una beca per a ampliar els seus estudis a l’École des Beaux Arts de París, i el 1959 una segona beca li permeté estudiar a la Saint Martin’s School of Art de Londres El 1961 guanyà la British Railways Poster Competition Establert des del 1963 definitivament a Barcelona, en una primera etapa la seva obra combinà l’aproximació informalista amb el geometrisme sèrie Portes El 1970 s’incorporà al grup Muestra…

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…