Resultats de la cerca
Es mostren 50 resultats
personalisme
Filosofia
Corrent filosòfic personalista francès, d’inspiració cristiana en general i iniciat vers els anys trenta del segle XX, caracteritzable com a intent de superar alhora l’individualisme i la despersonalització pròpia tant de la societat contemporània com de les tendències totalitaristes que redueixen l’home a pur moment o instrument de la col·lectivitat estatal.
N’és el representant més destacat E Mounier, el qual tipifica les estructures de l’univers personal a partir dels trets següents transcendència del procés de personalització contra l’immanentisme materialista, comunicació interpersonal contra l’individualisme, dialèctica entre interioritat i exterioritat alhora contra l’intimisme i la pura extraversió, distància crítica que possibilita la llibertat contra el determinisme, condicionament de l’opció lliure contra l’abstracció d’una llibertat absoluta, dignitat eminent de la persona contra la reducció d’aquesta a pur mitjà i compromís polític…
Wilhelm Stern
Filosofia
Psicologia
Filòsof i psicòleg alemany.
Fou professor a les universitats de Breslau 1907-16, d’Hamburg i, després d’emigrar 1933 als EUA, de Durham, destacà en l’estudi de la psicologia diferencial i de la personalitat, on introduí el terme de “coeficient mental”, que l’escola de Terman substituí després pel de “coeficient intellectual” Fou també un destacat representant de la filosofia personalista Entre les seves obres cal destacar Helen Keller 1905, Person und Sache ‘Persona i cosa’, 3 volums, 1906-24, Differentielle Psychologie ‘Psicologia diferencial’, 1911 i Allgemeine Psychologie auf personalistischer Grundlage…
Felice Battaglia
Filosofia
Filòsof italià.
Féu una anàlisi i una crítica de l’idealisme de Gentile i de Croce i del subjectivisme historicista i s’orientà vers un espiritualisme personalista i una axiologia de valors absoluts Moralità e storia nella prospettiva spiritualistica 1953, I valori fra la metafisica e la storia 1957, Economia, diretto, morale 1972
André Bazin
Cinematografia
Crític cinematogràfic francès, col·laborador de la revista Esprit
i fundador, amb Doniol-Valcroze, dels Cahiers du Cinéma
.
Pot ésser considerat el pare espiritual de la Nouvelle Vague Deixà una visió del cinema basada en l’idealisme bergsonià i marcada per una ètica personalista Inspirador de la teoria de la “posada en escena”, supera la casuística del “moment creador” Qu'est-ce que le cinéma és el recull dels seus articles més significatius
Eleccions presidencials a Bielorússia
Se celebren eleccions presidencials a Bielorússia El president Aleksandr Lukaixenko, en el poder des del 1991 i al capdavant d’un règim autoritari i personalista, obté més del 80% dels vots segons les fonts oficials, però l’oposició l'acusa de frau i de manipular els resultats Les setmanes següents té lloc l’onada de protestes més gran des de la independència de l’exrepública soviètica La principal contrincant de Lukasenko, Svetlana Tikhanóvskaia, muller d’un líder opositor empresonat després que anunciés la seva candidatura, s’exilia a Lituània L’11 d’agost anuncia per vídeo que…
casuística
Religió
Mètode d’estudi o d’exposició de la teologia moral a base de casos concrets i dubtosos.
Mètode ja present en la Bíblia i en els comentaris del Talmud i l’Alcorà, respon a la necessitat de superar la tensió entre l’abstracte de la llei i el concret de la realitat vital, tot defugint el rigorisme en l’aplicació de la llei moral En el cristianisme, com a fórmula d’exposició completa de la doctrina moral, comença amb la Summa de poenitentia et matrimonio 1235 de Ramon de Penyafort i ha tingut en els jesuïtes el seu màxim exponent Una figura decisiva fou Alfonso Mde Liguori Tanmateix, els excessos dels mètodes desembocaren en un legalisme superior al que hom havia intentat de…
transsubstanciació
Cristianisme
Segons la definició clàssica del concili de Trento, conversió de tota la substància del pa en el cos de Crist i de tota la substància del vi en la seva sang, restant només les aparences o accidents dels dits pa i vi eucarístics.
Aquest terme, utilitzat ja pel concili IV del Laterà 1215, fa referència al concepte de substantia , però aquest no és entès en el sentit de les ciències positives ni en l’aristotèlic substància vol dir aquí “entitat”, “realitat objectiva” El magisteri ha defensat constantment la validesa del concepte de transsubstanciació per a significar el realisme peculiar de la presència personal i física —no, però, material— de Crist en l’eucaristia, divers dels altres tipus de presència real de Crist en l’Església en general, o en altres sagraments en particular La teologia contemporània, tanmateix,…
direcció espiritual
Religió
Cristianisme
Mestratge en les coses de l’esperit.
Fruit d’una exigència religiosa, es dóna en totes les formes de religiositat Dins el cristianisme, la seva pràctica, limitada en un principi al món monacal, s’estengué a tota la vida de l’Església Es pot exercir mitjançant el tracte personal, que exigeix la manifestació de la pròpia consciència, o per escrit, en forma de cartes i àdhuc de tractats, de caire més general Entre aquests últims, a la península Ibèrica es destaquen el Libellus de Institutione Virginum s IV, de Leandre de Sevilla, els Confesionalia medievals, substituïts més tard per l’accent més personalista de la…
Edward Schillebeeckx
Cristianisme
Teòleg flamenc.
Dominicà 1934 i professor a Nimega des del 1968, sabé unificar l’herència històrica de Tomàs d’Aquino amb un conscienciós estudi dels filòsofs i fenomenòlegs moderns d’actitud personalista Amb Karl Rahner feu de pont —sobretot a través de la revista Concilium , en la fundació de la qual participà— entre la generació dels grans teòlegs que prepararen i orientaren el concili II del Vaticà i els teòlegs més progressius del postconcili A través de la traducció de les seves obres, com és ara Openbaring en Theologie ‘Tempteigs teològics’, 1964-66, Maria moeder van der verlossing ‘Maria…
Nicolaie Ceauşescu
Nicolaie Ceauşescu
© Fototeca.cat
Política
Polític romanès.
Militant de la joventut comunista des del 1933 i empresonat sota el feixime d’Antonescu, durant la Segona Guerra Mundial emigrà a l’URSS Diputat a partir del 1946, dos anys després accedí al comitè central del partit, el 1955 al politburó, el 1965 reemplaçà Gheorghiu-Dej com a primer secretari del PC romanès i el 1967 esdevingué president del consell d’estat Des del govern, propugnà una via romanesa cap al socialisme i rebutjà la teoria de Brežnev de la sobirania limitada condemnà la invasió soviètica de Txecoslovàquia de l’any 1968 Mantingué sempre una notable independència de l’URSS, pel…