Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
Baldassare Peruzzi
La violació de Ganímedes (entre 1509-1514), de Baldassare Peruzzi (Villa Farnesina, Roma)
© Corel
Arquitectura
Pintura
Pintor i arquitecte italià.
Es formà i treballà a Siena amb Pinturicchio, i a Roma —on es traslladà el 1503— amb Rafael 1516-17, frescs de la Capella Ponsetti, església de Santa Maria della Pace, l’estil dels quals imità Construí la Villa Farnesina a Roma 1508-11, on també decorà dues sales, dirigí les obres de Sant Pere del Vaticà a partir del 1520, i, el 1535, començà el Palazzo Massimo alle Colonne, la seva obra més coneguda per la traça original de la façana, lluny ja dels models clàssics, i per la introducció d’elements fantasiosos, característiques definitòries d’un dels primers i més importants exemples del…
Villa Farnesina
Barri
Vil·la del barri romà del Trastevere, construïda per al banquer Agostino Chigi (1509-11).
És obra de Peruzzi i Rafael i fou decorada per aquest i els seus deixebles Les excavacions efectuades al jardí, el 1878, permeteren de descobrir-hi una villa romana del s I, on hom trobà pintures i estucs d’època hellenística
Sebastiano Serlio
Arquitectura
Arquitecte i tractadista de l’art italià.
Destacà per l’enorme contribució d’idees arran del seu Trattato di architettura en set llibres 1537-1575 el llibre sisè restà manuscrit fins el 1966, i un vuitè sobre arquitectura militar, recentment descobert, encara no ha estat publicat, més que no pas per les escasses construccions que realitzà castell d’Ancy-le-Franc, 1543-45 Inicialment escenògraf i després enginyer i ebenista, el 1515 anà a Roma, on fou deixeble de Baldassarre Peruzzi, part dels materials teòrics i gràfics del qual aprofità per a compondre el seu tractat Cridat per Francesc I de França a Fontainebleau 1537…
Antonio da Sangallo
Arquitectura
Nom amb què és conegut Antonio Cordiani, arquitecte italià.
Especialista en fortificacions, com els seus oncles Giuliano i Antonio, el Vell, treballà a Roma des del 1503 en l’equip d’ajudants de Donato Bramante Construí Santa Maria di Loreto 1507, al fòrum trajà Fou mestre d’obres de Sant Pere del Vaticà des del 1516, i un cop mort Rafael en dirigí les obres, primer amb Baldassare Peruzzi i des del 1538 tot sol La major part de la seva arquitectura és vinculada a la família d’Alessandro Farnese, esdevingut papa Pau III Rocca Paolina a Perusa, Capella Paolina i Sala Regia al Vaticà, part de Villa Farnese a Caprarola i, sobretot, el Palazzo…
Sant Pere del Vaticà
Plaça de Sant Pere del Vaticà
© Fototeca.cat-Corel
Basílica
La més gran de les quatre basíliques majors de Roma, construïda als segles XVI-XVII, en substitució de l’antiga basílica que Constantí erigí (segle IV) sobre la tomba de sant Pere, al Vaticà.
Nicolau V 1447-1455 n'encarregà un projecte —de creu llatina— a LB Alberti, i B Rossellino —restaurador de l’església de Sant Francesc a Assís— començà a erigir el nou cor La mort del papa féu suspendre l’obra, que, en gran part, fou destruïda Juli II 1503-13 n'encarregà un nou projecte —de planta central— a Bramante i en collocà la primera pedra 1506 L’obra fou continuada i retocada successivament pels arquitectes Rafael, Peruzzi, Sangallo i, finalment, per Miquel Àngel A la mort d’aquest 1564 hi mancava només la cúpula Al començament del segle XVI, sota Sixt V, fou novament…
talla
Diversos estils de talla
© Fototeca.cat
Arts decoratives
Mineralogia i petrografia
Operació que consisteix a obtenir una sèrie de cares per tal de fer ressaltar la bellesa d’un material, d’un mineral, etc.
L’operació de la talla és emprada normalment en joieria per tal de posar de manifest les propietats físiques dels materials utilitzats, naturals o bé sintètics o d’imitació El conjunt de cares amb una forma geomètrica determinada és anomenat estil de talla els més coneguts són l’estil de talla brillant , que és utilitzat per al diamant, i l’estil de talla maragda En el cas del diamant, la talla brillant ha estat fruit d’estudis matemàtics per tal de posar de manifest al màxim la qualitat de la pedra especialment, en aquest cas hom aprofita el fet de l’elevat índex de refracció 2,418 La…
manierisme
Retrat d’home jove, d’Agnolo Bronzino (1503-1572), pintor italià de la segona generació del manierisme i gran retratista
© Corel Professional Photos
Art
Estil artístic de l’art occidental que es delimita a Europa des del 1520 fins al 1600, aproximadament.
Aquest terme fou utilitzat per G Vasari en manifestar que els deixebles de Miquel Àngel pintaven a la maniera del mestre La historiografia ha fixat —bàsicament en pintura— les característiques més remarcables del manierisme en tractar-se d’un moment de pugna entre l’anticlassicisme i el classicisme, la forma es desintegra partint de la figura serpentinata l’idealisme es concreta i assoleix un to fantàstic i insòlit hi ha una gran predisposició a l’excentricitat i al desbaratament els elements arquitectònics —en pintura— no delimiten un espai, sinó que l’amaguen, i provoquen la curiositat de…
escola romana
Sant Pere del Vaticà, la reconstrucció del qual ocupà al llarg del segle XVI Bramant, Rafael i Miquel Àngel, entre d’altres, i durant el segle XVII, Maderno i Bernini
© Corel Professional Photos
Art
Escola artística que es desenvolupà a Roma del començament del segle XVI al XVIII.
Sota l’impuls preponderant dels papes, en particular de Juli II, Lleó X i Sixt V, Roma fou el centre artístic més important del baix Renaixement i del Barroc hi immigraren un gran nombre d’artistes que treballaren en les grans obres papals i se n'hi formaren molts d’altres que plegats constituïren i espargiren arreu d’Europa el romanisme , concepte que sintetitza el protagonisme històric i religiós de la ciutat i de l’Església En arquitectura, D Bramante inaugurà el classicisme romà, auster i simple, basat en la teoria de Vitruvi Al mateix temps que la reedificació de Sant Pere del Vaticà,…
Giotto di Bondone
Pintura
Pintor florentí.
Deixeble de Cimabue a Florència, rebé les influències de Cavallini i d’A di Cambio Format, doncs, dins l’estil bizantí imperant a Itàlia al s XIII, representa el trencament definitiu amb aquest estil i el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura No resta ben determinada la participació de Giotto en la decoració de la basílica superior d’Assís, iniciada per Cimabue Són atribuïdes a Giotto les històries d’Isaac, de Caín i Abel i de Josep, i les referents a la passió de Crist, fetes entre el…
escenografia
Escenografia de Fabià Puigserver per a l’obra Kean de J.P. Sartre (Teatre Romea, Barcelona, 1985)
© Fototeca.cat
Teatre
Conjunt d’elements que s’afegeixen a un espai teatral per reproduir un ambient o crear un clima; inclou les decoracions, els figurins, l’attrezzo, el mobiliari i la luminotècnia.
En podem fixar l’origen a Grècia segle V aC Hom considera Agatharcus de Samos inventor de les decoracions teatrals, pintades ja en perspectiva sobre telons collocats entre dues torres Les decoracions gregues representaven palaus o temples, amb pòrtic alt, columnes, pedestals i frontispici, per a les tragèdies, i habitacions de dos pisos amb annexos a cada banda, per a les comèdies Les decoracions romanes primitives eren de tres classes tràgica, còmica i satírica, i hi figuraven temples, palaus, tombes, roques i altars Els canvis, poc freqüents, eren fets mitjançant uns prismes triangulars,…