Resultats de la cerca

Es constitueix a Barcelona el Centre Nacional Català, promogut per Narcís Verdaguer i Callís, que agrupa els catalanistes possibilistes

Encapçalada a Espanya per Miguel Morayta, José de Carvajal i José Muro, intentà recompondre el republicanisme conservador i unitari després de la dissolució formal del Partit Possibilista per part d’Emilio Castelar A Catalunya, el gros de les redaccions periodístiques, dels comitès i dels centres i casinos possibilistes seguiren Morayta L’encarregat de defensar al Parlament el caràcter republicà del possibilisme fou el diputat manresà Emili Junoy Un cop estabilitzada la situació, al març de 1894 el nucli possibilista català encetà contactes per concretar una sortida comuna a la…

Inicialment tingué com a redactors Pasqual Ribot, Gabriel i Antoni Maura, Joan Alcover, etc, que cessaren quan Antoni Maura s’uní al partit fusionista de Sagasta el 1881 Posteriorment, entre els redactors destacaren Eusebi Pascual, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Vidal, etc Desaparegué en produir-se la quasi total acceptació per part dels possibilistes mallorquins del cabdillatge d’Antoni Maura

L’accidentalisme no considera motiu de lluita política la forma de govern d’un país Qualsevol contingut és possible dins qualsevol forma de govern, i l’essencial és el contingut L’accidentalisme a l’Estat espanyol ha estat adoptat per les forces reformistes possibilistes de Castelar, partit reformista de Melquíades Álvarez, Lliga Regionalista i Lliga Catalana, CEDA, etc i es pot dir que fou l’actitud de quasi tota l’oposició democràtica els anys 1975-77 acceptar la monarquia de Joan Carles I a condició que aquesta prengués un contingut democràtic i parlamentari

Empresonat pel fet d’haver atacat el segon Imperi, s’exilià perquè ajudà la Comuna de París Havent tornat a França 1876, hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases socialistes així aconseguí la creació d’un partit obrer socialista 1879, atacat per anarquistes, blanquistes i possibilistes Publicà la revista L’Égalité 1877 i l’obra Collectivisme et révolution 1879 Després d’una dura polèmica amb Jaurès, participà amb ell en la fundació 1905 del partit socialista unificat SFIO i fou ministre d’estat 1914-16

La integraren figures del catalanisme tradicional, com Ramon d’Abadal, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba o Narcís Verdaguer i Callís, i elements possibilistes, més liberals, com Jaume Carner, Ildefons Sunyol o Joaquim Casas i Carbó Acceptà com a programa polític el de les bases de Manresa del 1892, definint el catalanisme no pas com un partit polític, sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans El presidí Narcís Verdaguer i Callís, amb Jaume Carner de vicepresident i Enric Prat de la Riba…

Cercà des d’un començament l’atracció del republicanisme al Principat, en especial dels antics possibilistes incorporats a l’UFNR Aconseguí la collaboració de Josep Zulueta i de Laureà Miró i Trepat i, poc després, de La Publicidad d’Eusebi Corominas, i de Lluís Companys El grup català es constituí el 1912, però l’autonomisme moderat que defensava xocà amb Melquíades Álvarez, que reduí el partit a un petit nucli entorn de Josep Zulueta mentre Companys abandonava la formació L’acceptació del joc monàrquic li restà encara més força, tot i participar en l’Assemblea de parlamentaris…

Per bé que aquest criteri ha estat adoptat al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre corrents reformistes ben diferenciats el liberal burgès que actua dins les monarquies constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l’Estat espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista de M&Álvarez el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus l’alemany, el laborista anglès, etc el…

Germà del poeta i polític Carles Duarte i Montserrat , es llicencià i doctorà en història a la Universitat Autònoma de Barcelona És catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona Ha centrat les seves recerques en la cultura política republicana, especialment de les últimes dècades del segle XIX i els inicis del segle XX Entre altres obres, ha publicat El republicanisme català a la fi del segle XX 1987, Pere Coromines, del republicanisme als cercles llibertaris 1988, Possibilistes i federals Política i cultura republicana a Reus 1874-1899 1992, La España de la…

La seva creació s’encaminà a facilitar la cohesió dels corrents democràtics i republicans de caràcter conservador i unitari El 1894, el partit entrà en procés de dissolució arran de l’entrada del diputat Buenaventura Abarzuza en els rengles de la política dinàstica i la retirada política de Castelar el seu líder Els fidels al republicanisme conservador donaren lloc al Partido Republicano Nacional El programa polític mínim i operatiu de la formació quedà fixat, en els seus eixos fonamentals, en la reunió fundacional del partit al domicili particular de Castelar Castelar, Abarzuza, Eleuterio…