Resultats de la cerca
Es mostren 56 resultats
merla roquera
Merla roquera
Peter Steward (CC BY-NC 2.0)
Ornitologia
Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels túrdids, de 19 cm, que té (el mascle), a l’estiu, el cap, el coll i el dors blaus i la resta d’un color vermellenc, amb les ales fosques.
L’àrea de distribució és pràcticament idèntica a la de la merla blava
Merla roquera
D’entre els túrdids, la merla roquera Monticola saxatilis , a dalt, a l’esquerra, a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent Els mascles de la merla blava M solitarius , a sota, a l’esquerra, són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara El tord comú Turdus philomelos , a dalt a la dreta es diferencia de la…
morella roquera
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les urticàcies, alta de 20 a 60 cm, de fulles ovades acuminades, de flors en cimes glomerulars i de fruits en aqueni.
Creix en vores de camins, al costat de cases, en terraplens, en runes, etc Gaudeix de propietats emollients i diürètiques
violeta roquera
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les papilionàcies, de 20 a 40 cm d’alçada, de fulles imparipinnades, de flors grogues, agrupades en ramells axil·lars, i de fruits en llegum lomentaci, sinuosos.
És endèmica de les Illes Balears, on habita roques calcàries
parietària
parietària
© Fototeca.cat
Botànica
Gènere d’herbes perennes o anuals, a vegades llenyoses a la base, de la família de les urticàcies, de fulles alternes enteres, de flors hermafrodites o unisexuals, tetràmeres, verdes, aplegades en cimes axil·lars, i de fruits en aqueni.
Són plantes nitròfiles, algunes de comunes, com la morella roquera Pdiffusa
urticàcies
Botànica
Família d’urticals constituïda per herbes o arbusts de fulles simples, oposades o alternes, típicament amb estípules, de flors tetràmeres o pentàmeres, hipògines i generalment unisexuals, i de fruits en aqueni.
Consta aproximadament d’unes 750 espècies, la majoria naturals de zones càlides Urticàcies més destacades Nom científic Nom vulgar Boehmeria nivea rami Parietaria sp parietària Parietaria diffusa morella roquera , blet de paret, granadella Urtica sp ortiga Urtica dioica ortiga gran Urtica pilulifera ortiga balera, ortiga de pilotes Urtica urens ortiga petita, ortigola
Les urticàcies
Cannabàcies 1 i urticàcies 2-5 1 Fragment de llúpol Humulus lupulus amb aments fructífers, ovals i coberts de bràctees herbàcies flonges x 0,5 2 Diversos detalls d’una ortiga Urtica a pèl urticant, de base vesiculosa x 30 a’ detall de la part apical d’aquest pèl, de parets mineralitzades x 200 a’ el mateix àpex després d’haver-se trencat al biaix el capet terminal, amb el líquid urticant ja a l’exterior x 200 b flor masculina x 10, amb els filaments estaminals encara enrotllats, i en el moment en què té lloc la sobtada dispersió del pollen b’ 3 Aspecte general d’ Urtica urens ,…
El massís del Montgrí
La banda litoral del Montgrí constitueix probablement el sector més esquerp de tota la Costa Brava Anna Motis El massís del Montgrí 23, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre l’Alt i el Baix Empordà, separant la plana del Fluvià de la del Baix Ter, s’estén el Montgrí un massís modest, de només 310 m, però on es troben alguns valors biològics prou notables El relleu es caracteritza per un marcat contrast entre el vessant nord, de pendent suau, i el meridional, que cau molt més bruscament A la banda costanera el massís té espadats impressionants que arriben a…