La banda litoral del Montgrí constitueix probablement el sector més esquerp de tota la Costa Brava.
Anna Motis
El massís del Montgrí (2.3), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
Entre l’Alt i el Baix Empordà, separant la plana del Fluvià de la del Baix Ter, s’estén el Montgrí: un massís modest, de només 310 m, però on es troben alguns valors biològics prou notables.
El relleu es caracteritza per un marcat contrast entre el vessant nord, de pendent suau, i el meridional, que cau molt més bruscament. A la banda costanera el massís té espadats impressionants que arriben a assolir més de cent metres. Les illes Medes, situades al litoral proper, constitueixen la prolongació d’aquest massís vers la Mediterrània.
El Montgrí és un accident orogràfic que emergeix de forma aïllada sobre la plana empordanesa i que destaca per la seva natura completament calcària: les muntanyes més properes són totes silícies. Forma part d’un mantell de corriment, l’anomenat mantell superior de l’Empordà, que fou desplaçat durant l’orogènia pirinenca desenes de quilòmetres cap al sud. Posteriorment, una bona part d’aquest ha estat recobert per materials plio-quaternaris de la conca sedimentària de l’Empordà. Les roques predominants són calcàries juràssiques i cretàcies, encara que apareixen intercalacions de margues del Cretaci inferior. Són també prou notables les dunes quaternàries fòssils, actualment fixades amb pins, que hi ha a l’interior.
El poblament vegetal, fortament influït per la natura predominantment calcària del substrat, presenta una personalitat notablement meridional, bastant sobresortint en aquestes latituds. Potser l’exemple més destacat i representatiu d’aquest fet és el margalló, que forma aquí una de les poblacions més septentrionals d’Europa. El paisatge està força desforestat a causa dels incendis freqüents, que han malmès la major part de la vegetació climàcica. Actualment, hi predominen les formacions de degradació, sobretot la garriga (Quercetum cocciferae) i la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum). En algunes àrees aquestes comunitats es presenten com a pinedes —de pi pinyer, pi blanc o pinastre— més o menys aclarides. La vegetació que creix a les roques litorals (Chritmo-Limonion) està especialment adaptada al vent i també a la salinitat. Al massís del Montgrí apareix Astragalus massiliensis, raríssima papilionàcia que forma uns característics coixinets espinosos.
A la costa destaca l’interès de les comunitats bentòniques —cal recordar altre cop la proximitat de les Medes—, mentre que les aus marines reproductores aparentment només són representades pel gavià argentat. Tenen una presència més rica i diversa les aus rupícoles (les tres espècies de falciot, la merla de cua blanca, les merles blava i roquera, etc.) o les de zones obertes i bosquines, com el còlit ros, la cogullada fosca i un bon nombre de tallarols. El poblament de rapinyaires és el típic d’una serra rocosa litoral, però té la particularitat de l’existència d’un petit nucli d’esparver cendrós. A l’hivern s’hi pot trobar una altra espècie propera, l’esparver d’estany.
El caràcter accidentat de la costa del Montgrí l’ha preservada força dels processos urbanitzadors, encara que la construcció de xalets i apartaments n’ha afectat algun sector, com ara els voltants de l’Estartit.