Cannabàcies (1) i urticàcies (2-5). 1 Fragment de llúpol (Humulus lupulus) amb aments fructífers, ovals i coberts de bràctees herbàcies flonges (x 0,5). 2 Diversos detalls d’una ortiga (Urtica): a pèl urticant, de base vesiculosa (x 30); a’ detall de la part apical d’aquest pèl, de parets mineralitzades (x 200); a’ el mateix àpex després d’haver-se trencat al biaix el capet terminal, amb el líquid urticant ja a l’exterior (x 200); b flor masculina (x 10), amb els filaments estaminals encara enrotllats, i en el moment en què té lloc la sobtada dispersió del pol·len (b’). 3 Aspecte general d’Urtica urens, planta de dimensions modestes i d’inflorescències curtes (x 0,5). 4 Fragment d’U. dioica, amb ramells florals laxos i llargs (x 0,5). 5 Fragment d’U. pilulifera, la qual deu el nom vulgar, ortiga balera, a les seves inflorescències esfèriques i denses (x 0,5).
Eugeni Sierra
Componen aquest grup vora un miler d’espècies arbustives i herbàcies pròpies de les regions tropicals i temperades. A la nostra flora se’n troben només set. Les urticàcies presenten fulles simples, oposades o esparses, amb estípules. Les flors, com en les famílies precedents, són poc vistents, verdoses, i depenen també del vent per a la pol·linització. Poden ser hermafrodites o bé unisexuals i, en aquest darrer cas, de disposició monoica o dioica. Consten en general de quatre tèpals menuts, quatre estams que s’hi troben enfrontats i un pistil d’ovari súper que dona un fruitet petit, sec o drupaci. A moltes espècies, els estams, de joves, es troben amb els filaments recorbats cap al centre de la flor, on queden agrupades les anteres respectives. Quan aquestes són a punt d’obrir-se, els filaments es redrecen sobtadament, dispersant el pol·len madur en forma de petita polsina. Algunes urticàcies, com ara el rami (Boehmeria nivea), s’han cultivat per a beneficiar-ne les llargues i tenaces fibres subcorticals, d’interès tèxtil.
Les ortigues i la morella roquera
La característica més coneguda de les ortigues (Urtica) és sens dubte la seva capacitat de produir picades tan bon punt hom en toca les fulles o les tiges. Igual com en altres gèneres propers, deuen aquesta molesta particularitat al fet que són cobertes de pèls rígids, de paret calcificada, plens d’un líquid urticant a pressió. Cada pèl acaba en un capet esfèric, separat de la resta per una constricció de parets més febles. En tocar-los, es trenquen per aquest punt obliquament i s’introdueixen a la pell a través de les petites ferides que fan, punxents com resulten; per la seva forma i el seu funcionament, recorden una petita i malèfica injecció. Les ortigues, a més, es reconeixen perquè són herbes erectes, de tiges quadrangulars i fulles oposades, més o menys ovades i de marge dentat, cadascuna amb un parell d’estípules ben aparents. Disposen les flors en ramells axil·lars, de forma variable segons les espècies. Són totes de llocs ruderals, rics en compostos orgànics i remoguts sovint. La més comuna és l’ortiga petita (U. urens) que es fa per tot el país als horts, als descampats i altres llocs similars. És una planta anual, d’un a dos pams d’alçada, amb fulles profundament dentades i inflorescències denses i curtes. Altres espècies similars són l’ortiga balera (U. pilulifera), que rep aquest nom per la forma esfèrica i compacta de les seves infructescències, i U. membranacea, que les presenta llargues i espiciformes. Totes dues són freqüents a les terres litorals seques, del continent i de les Illes. L’ortiga gran (U. dioica), com el seu nom específic indica, té peus masculins i femenins, a diferència de les seves congèneres. És més gran, vivaç, i amb les flors en ramells laxos i llargs. Es fa als corrals, les vores de camins i altres llocs nitrificats de les zones relativament humides (muntanya mitjana, riberals de terra baixa, etc.).
Morella roquera (Parietaria officinalis subespècie judaica), de fulles lanceolades i flors poc vistents, en petits glomèruls, a l’axil·la de les fulles. Planta anemòfila, sovint causa problemes d’al·lèrgia a causa del pol·len que produeix, molt abundant.
Enric Curto
La morella roquera (Parietaria officinalis subespècie judaica), ben diferent de les ortigues, és una herba blana, de fulles esparses i tota ella coberta de pèls tous, no urticants. Fa flors hermafrodites, en petits glomèruls axil·lars. Tant el seu nom genèric com el vulgar, roquera, fan referència als llocs que habita: repeus i escletxes amples de murs i parets, en llocs ombrívols i sovint un xic ruderalitzats. És freqüent a tot el país.