Resultats de la cerca

Conreà l’humorisme a la revista Papitu , que dirigí, i a Xut durant la dècada de 1920 Fou director de la revista Foot-Ball 1918

Vida El 1887 accedí al magisteri de la catedral de Girona, on portà a terme una intensa activitat per a la reforma de la música religiosa al culte, el repertori de la qual canvià profundament Estudià cant pla i feu freqüents estades a Montserrat, on tingué com a mestre Gregori Maria Suñol El 1908 deixà temporalment la seu gironina per anar al monestir de Montserrat i, bé que inicialment tenia la intenció d’ingressar a l’orde benedictí, tornà a Girona sense fer-ho Fou molt actiu i s’implicà decididament en la reforma de la música religiosa, tot assistint a congressos de música sacra, fent…

Vida El poeta Jean Molinet, en el text de la Deploració que escriví amb motiu de la mort del mestre Ockeghem, el fa deixeble d’aquest compositor el text fou musicat per Josquin Des Prés Aquesta afirmació, però, no ha estat demostrada Segurament es formà a Itàlia Durant els anys 1482-1485 apareix documentat a la catedral de Siena com a cantor, i després retornà als Països Baixos i s’empleà com a cantor a la catedral de ’s-Hertogenbosch La seva activitat com a compositor degué començar en aquesta època L’any 1492 entrà a servir a la capella borgonyona de l’arxiduc Maximilià, i quan aquest…

Deixeble de Ramon Bonet, guanyà les oposicions al mestratge de la seu gironina 1887 L’exercí durant més de trenta anys i passà més tard a la catedral de Tarragona Recollí un gran nombre de cançons tradicionals catalanes i publicà La reforma de la música religiosa 1900 i Canto gregoriano 1905

Fou canonge de la catedral de Tarragona 1948 Publicà nombroses obres poètiques de caràcter religiós i d’un lirisme de vegades poc subtil La muntanya de la mirra 1933, La ruta illuminada 1935, L’esbarzer incandescent 1948, amb pòrtic de Manuel de Montoliu, Poemes d’alta mar 1956, Tardor 1963 i  Esclat 1964, a més del poema èpic i místic format per vint-i-quatre cants, L’esposa de l’Anyell L’esglesiada 1952-72 També publicà les proses poemàtiques Partícules 1934 i El llibre de la Mare de Déu 1936 Collaborà àmpliament en diverses publicacions periòdiques com La Cruz , La Veu de Tarragona , El…

Tenen propietats emmenagogues i abortives, entre altres Llur essència és emprada en homeopatia i en la preparació de certs medicaments La ruda de bosc o de muntanya Rmontana , de fulles amb folíols linears i de flors amb pètals, enters o denticulats, es fa en matolls i rosts secs, a la regió mediterrània occidental Ruda Ruta angustifolia © Fototecacat

Deixeble de TGarnier, fou Premi Roma 1920 i esdevingué un dels arquitectes oficials del moment pel seu eclecticisme, encobert d’aparences modernes, com el Centre de xecs postals a la rue des Favorites, a París 1932, o l’annex a la Bibliothèque Nationale, a Versalles 1933, o l’immoble que construí a la rue Guynemer, a París 1925, que esdevingué el prototip dels seus posteriors Cap de la reconstrucció de Nantes —a partir del 1945—, hi edificà l’hospital de la ciutat

Presidí la Joventut Catalanista de Barcelona i collaborà a La Tralla i La Nació Exiliat a Santiago de Cuba, collaborà en el periòdic Fora Grillons , del Grop Nacionalista Radical Tornat a Catalunya, en esclatar la Primera Guerra Mundial  es declarà proserbi i aliadòfil, amb la convicció que una victòria d'aquest bàndol afavoriria la creació d'una Catalunya independent Organitzà una oficina d’enrolament de voluntaris catalans als exèrcits aliats, i ell mateix anà al front el 1915, on fundà el periòdic La Trinxera Catalana , i hi morí l’any següent, junt amb una cinquantena de voluntaris…

Fou primer editor de les publicacions humorístiques Papitu i Pakitu A partir del 1922 edità i concebé, juntament amb Francesc Permanyer, Antoni Rué Dalmau i Frederic Montagut, la revista esportiva satírica Xut Aquestes revistes s’imprimiren a la impremta que ell tenia a Barcelona A Xut desenvolupà temporalment tasques de director

El puntal, tant en texts com en caricatures, fou Valentí Castanys, i hi collaboraren també, entre altres, Alfons Roure i Antoni Rué i Dalmau, en la part de text, i els ninotaires Benigani, Opisso, Bofarull, Moreno, Roca, Alloza, Xirinius, Salvador Mestres, etc Fou la capdavantera en el seu gènere Aparegué fins el juliol del 1936, i a la postguerra tingué una llarga continuadora en la revista en castellà El Once