Resultats de la cerca

Les timonedes són comunes a la regió mediterrània, especialment a la península Ibèrica

Es fa en espinars i timonedes, en llocs secs i subdesèrtics de la terra baixa mediterrània

Es fa en brolles, pinedes clares, timonedes, prats secs i, en general, terrenys secs i calcaris

Les mates són molt abundants en la vegetació mediterrània, i predominen en moltes formacions vegetals brolles, matolls, timonedes, etc Considerades com a formes biològiques, les mates són camèfits

El clima és sec i d’hiverns suaus, amb pluges sobretot tardorenques i amb eixut estival La vegetació és xeròfila, constituïda bàsicament per boscs esclerofilles, garrigues, matolls, timonedes i prats secs

L’estepa típica és la d’Ucraïna, formada per una praderia de gramínies xeròfiles, predominantment del gènere Stipa El seu clima és continental subàrid, amb un màxim de pluges estival i una època seca o més d’una, i el sòl és un txernozem, negrós i profund Stipa comata var comata de la planúria de Montana EUA Matt Lavin CC BY-SA 20 Uns tipus d’estepa o de formacions vegetals afins són les praderies nord-americanes, les pampes argentines, l’estepa desèrtica, l’estepa fruticosa, l’estepa salina, els estepars, les timonedes, etc

Vessant obac de Sa Talaiassa el punt més alt de la serra de Sant Josep, cobert per pinedes de pi blanc Ernest Costa La Talaia de Sant Josep 24, entre els principals espais naturals de les Pitiüses La màxima altitud de les Pitiüses es troba al sud de Sant Josep la Talaiassa o Talaia de Sant Josep, amb una cota de 475 m Aquest espai és a la vegada muntanyenc i costaner, ja que comprèn el litoral del cap Pelat i del cap d’Es Jueu Aquesta és una costa abrupta, alta, tret del tram de cala d’Hort, una platja oberta cap al migjorn Són especialment notables els penyals dels Cubells i el cap de l’…

La timoneda d’Alfés al mes d’abril, amb la farigola o timó Thymus vulgaris en plena florida Oriol Alamany Els secans pseudo-estèpics del Segrià i les Garrigues 12, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre La depressió central de l’Ebre d’uns 20 000 km 2 d’extensió és un dels espais naturals més peculiars i originals del continent europeu En molts aspectes, la vasta i àrida plana que s’estén entre els Pirineus i el Sistema Ibèric, de Navarra a Catalunya, té més similituds amb les regions nord-africanes, situades uns 1000 km al sud, que amb les zones circumdants No és…

Depressió salina vora de Mont-ral que exhibeix un dens recobriment de salat ver Suaeda fruticosa Juan M Borrero L’altiplà de Mont-ral 21, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre Al nord-est de Fraga s’estén un altiplà de reduïda extensió que culmina en el turó de Mont-ral 262 m Geomorfològicament aquesta zona forma part del sistema de terrasses quaternàries esteses entre els primers contraforts prepirinencs i el riu Ebre El relleu és típicament en taula sostre molt pla que reposa sobre una capa de conglomerats i retallat per unes valls força pendents, excavades sobre…

Cim del Cabeçó de la Sal, amb brolles esclarissades, pins blancs esparsos i processos erosius que afecten el substrat argilós Vicent Sansano El Cabeçó de la Sal 219, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic El Cabeçó de la Sal és un pujol d’origen diapíric format per argiles i margues roges amb algeps del Triàsic, fàcies Keuper Pertany al Pre-bètic intern i està situat al sud-est del poble de Pinós, a les Valls del Vinalopó El seu cim, de 893 m d’altitud, s’eleva uns 300 m sobre els territoris del voltant En aquest diapir s’explota, per dissolució, un jaciment de sal gemma…