Oriol Alamany
La depressió central de l’Ebre (d’uns 20 000 km2 d’extensió) és un dels espais naturals més peculiars i originals del continent europeu. En molts aspectes, la vasta i àrida plana que s’estén entre els Pirineus i el Sistema Ibèric, de Navarra a Catalunya, té més similituds amb les regions nord-africanes, situades uns 1000 km al sud, que amb les zones circumdants. No és estrany, doncs, que s’hagi qualificat aquestes terres com a estepes o semideserts, encara que fora de context geogràfic. La singularitat del poblament animal i vegetal és reconeguda des de fa temps pels biogeògrafs centreuropeus, actitud que contrasta amb la de l’home mediterrani que, enlluernat pels boscos, prats i llacs de l’Europa mitjana, valora ben poc aquests paisatges eixarreïts.
La major part de la plana de l’Ebre mitjà es localitza a l’Aragó central i només l’extrem sud-oriental s’endinsa pels Països Catalans i afecta les comarques del Baix Cinca, la Llitera, la Noguera, l’Urgell, les Garrigues i el Segrià. Fins al segle passat, el paisatge, caracteritzat per un mosaic de conreus de secà, màquies, brolles, timonedes, espartars i sosars, s’estenia de forma quasi contínua des de les Bardenas fins a l’Urgell i només existien discontinuïtats allà on la plana era retallada pel riu Ebre i els seus afluents més importants. La construcció dels canals de reg (canal d’Urgell, canal d’Aragó i Catalunya, etc.) i la consegüent expansió dels regadius provocà una major fragmentació i una minva de la superfície ocupada pels secans. Actualment aquesta tendència no s’ha aturat i els canals en vies de construcció dels Monegres, Garrigues Baixes i Balaguer-Algerri negaran els darrers secans davant l’apatia i potser, fins i tot, la congratulació de l’opinió pública a les administracions.
Els secans del Segrià i de les Garrigues ocupen una superfície d’uns 115 km2 i constitueixen l’àrea pseudo-estèpica més extensa i diversificada del territori català. Quant a l’aspecte fisiogràfic, són formats per un conjunt de planes esglaonades que es disposen des dels relleus més meridionals de les Garrigues fins al Segre i el canal d’Urgell. Els materials litològics més abundants, constituïts principalment per argiles i margues riques en sals sòdiques, daten de l’Oligocè, moment en el qual tota la depressió era una extensa mar interna. A l’oest dels secans segrianencs s’observen algunes terrasses fluvials relacionades amb la dinàmica del Segre i els seus afluents durant els períodes interglacials del Quaternari.
Des d’antic, el paisatge ha estat modificat per l’home profundament i extensa. De les màquies i carrascars que devien ocupar en temps pretèrits gran part d’aquestes terres només resten retalls insignificants, arraconats en els pendents més inaccessibles. Actualment, la major part de la superfície és de tipus agrícola, i s’hi conreen cereals d’hivern (sobretot ordi) i fruiters de secà (ametllers i oliveres). Les pràctiques agrícoles tradicionals encara es desenvolupen de manera general; són especialment importants els guarets, parcel·les que es deixen de conrear durant un o més anys per tal d’evitar un empobriment excessiu del sòl. Les zones ermes (pendents, fons de vall, zones pedregoses) i els guarets han estat utilitzats secularment com a pastures per una ramaderia ovina de tipus transhumant. En aquestes àrees, en accelerada regressió per l’expansió dels conreus cerealistes, es concentra la major part de les espècies de més interès biogeogràfic. Els erms i guarets ocupen una extensió notable als secans meridionals del Segrià, en especial, a les zones de Carrassumada, les cues de l’embassament d’Utxesa-Secà, els Tossalets, la timoneda d’Alfés i els erms de Mas de Melons-Matxerri.
La depressió de l’Ebre, tancada a totes bandes per imponents serralades (Pirineus, Sistema Ibèric i Sistema Litoral Català), és una cubeta força aïllada dels vents temperadors i humits del litoral. La pluviositat, escassa (300-400 mm anuals) i molt irregular interanualment, fa d’aquesta àrea una de les més àrides d’Europa. La duresa climàtica es veu incrementada pels efectes de la continentalitat: estius secs i calorosos són bruscament succeïts per hiverns molt freds marcats per la inversió tèrmica.
Una illa nord-africana
Juan M. Borrero
Quant a l’aspecte fitogeogràfic, un dels trets més significatius de la flora de la conca de l’Ebre, i en particular dels secans segrianencs, és l’alt percentatge de plantes pròpies del nord d’Àfrica i, en menor grau, de les regions àrides de l’Àsia central (fins a un 11% en conjunt). Moltes d’elles no només hi són comunes si no que, fins i tot, arriben a caracteritzar el paisatge com, per exemple, l’espart bord (Lygeum spartum) als espartars, o el siscall (Salsola vemiculata) a les timonedes nitròfiles.
Abans de la dècada dels seixanta, les comunitats arvenses dels conreus cerealistes eren veritables pintures policromàtiques: roselles vermelles i morades (Papaver, Roemeria hybrida), ballarides grogues i carbasses (Hypecoum) i ruques blanques (Eruca vesicaria) es barrejaven amb el verd intens de l’ordi. Actualment, els avenços tècnics en la sel·lecció de llavors i, sobretot, l’abús d’herbicides han fet escassejar moltes d’aquestes espècies. Després del primer any, els guarets encara són molt rics en males herbes del conreu anterior, però si l’època de repòs i la pastura es perllonguen durant alguns anys, la comunitat arvense inicial és substituïda per una timoneda nitròfila caracteritzada per la botja pudenta (Artemisia herba-alba) i el siscall (Salsola vermiculata); rarament fa acte de presència una bella però fètida zigofil·làcia que ens arriba dels semideserts del Sàhara, l’harmala (Peganum harmala).
Les brolles i timonedes calcícoles es desenvolupen preferentment als pendents poc adients a la agricultura. A l’àrea tractada en aquest tipus de formacions s’observa un enriquiment en espècies termòfiles en sentit NW-SE, relacionat amb un augment de l’altitud i, per tant, amb una menor incidència de la inversió tèrmica hivernal. Les brolles de romaní de la zona de Mas de Melons i Matxerri són molt riques en esteperola i ginesta biflora, interessant papilionàcia íberomagribina. A les parts més baixes hi raregen el conjunt de termòfiles i el romaní o romer arriba fins i tot a mancar. Per contra, hi sol dominar la maleïda (Linum tenuifolium subspècie suffruticosum), que durant el mes de maig transforma els tons grisencs d’aquestes brolles en un blanc nivi. Les timonedes calcícoles més importants, com la timoneda d’Alfés, es desenvolupen sobre terrasses fluvials amb crosta calcària. Presenten una riquesa extraordinària en petites mates llenyoses: el timó o farigola (Thymus vulgaris), els heliantems (Helianthemum), l’esparbonella (Sideritis scordioides), etc.
Els pradells d’anuals són les formacions més marcadament xeròfiles. El seu aspecte ve determinat per una gramínea rizomatosa, o bé el llistó (Brachypodium retusum), en els vessants obacs, o bé l’espart bord (Lygeum spartum) en els solells. A les clarianes creixen una multitud de minúscules herbes anuals, poc vistoses però fitogeogràficament molt interessants. Molt sovint només arriben a desenvolupar-se durant els anys plujosos i passen els períodes més secs en forma de llavor. Es tracta d’una adaptació als règims de pluja molt irregulars, característica dels ambients desèrtics.
Les comunitats halòfiles ocupen poca extensió. Només se’n poden observar a les cues de l’embassament d’Utxesa-Secà i en els fons d’algunes valls. Normalment estan dominades pel salat fruticós (Suaeda fruticosa subspècie braun-blanquetii).
El paradís dels alàudids
Juan M. Borrero
El poblament faunístic de les regions àrides no és especialment ric en espècies car les dures condicions ambientals i l’escassa estructuració de la vegetació les limiten molt. Per contra, s’hi troba una fauna molt especialitzada i original que no existeix fora d’aquests ambients. A les planes de l’occident català l’element faunístic estèpic, és a dir, les espècies adaptades als medis oberts i àrids, està força ben representat.
Les aus és el grup més espectacular. Les brolles i les restes de màquia acullen les espècies més pròpiament mediterrànies: la cogullada fosca, els tallarols trencamates i capnegre, la tallareta cuallarga i la perdiu roja, que també colonitza els ambients conreats. Les timonedes planes presenten la riquesa d’alàudids més alta de tot el continent europeu. L’espècie més interessant és l’alosa becuda, alàudid present a Europa únicament a la Península Ibèrica i, dins de Catalunya, a la timoneda d’Alfés. El futur d’aquesta petita població corre un gran perill per efectes de l’aïllament geogràfic i, sobretot, per l’alteració recent del medi. La terrerola comuna és molt abundant, i la rogenca, encara que rara, ha pogut colonitzar algunes timonedes.
El gaig blau i la trenca, dues espècies pròpies de les estepes arbrades centroasiàtiques, viuen en algunes zones on els camps de cereals s’intercalen amb arbres dispersos. Als conreus cerealístics es troben també alguns ocells de les estepes herbàcies orientals, com per exemple el sisó i la calàndria. A l’hivern, moment en el qual la vegetació és baixa i esclarissada, són freqüents els estols hivernants d’aloses comunes, titelles i fringíl·lids, i es presenten alguns rapinyaires del centre i nord d’Europa: l’esparver d’estany i l’esmerla.
Els pteròclids és una família d’aus altament especialitzada als ambients semidesèrtics i es troba representada al continent europeu per només dues espècies: la ganga i la xurra. La primera es distribueix per les timonedes i guarets de la part oriental i central dels secans segrianencs. D’altra banda la xurra, molt més dependent dels guarets, és una de les aus que ha patit més la intensificació agrària esdevinguda en els darrers decennis; si no es prenen mesures urgents abans d’acabar el segle s’haurà extingit del país.
El poblament reptilià està representat per espècies xeròfiles dels medis oberts, com ara la sargantana cendrosa, la sargantana cua-llarga i el llangardaix comú. Entre els mamífers destaquen les bones poblacions existents de conill, encara que en les últimes dècades han patit davallades cícliques a conseqüència d’epidèmies víriques.
La fauna invertebrada, molt menys coneguda, presenta alguns representants específics de les contrades àrides ibèriques i nord-africanes, com per exemple alguns coleòpters i aràcnids.
Estat de conservació
Dins el marc europeu, els ambients mediterranis àrids són un dels espais naturals més originals però al mateix temps menys protegits. Poques àrees del país han patit uns canvis en el paisatge i en el poblament biològic tan forts en tan poc temps. Massa sovint no s’han avaluat els problemes derivats de les transformacions agrícoles a gran escala i fins i tot s’ha demostrat que, en molts casos, la seva rendibilitat econòmica és bastant dubtosa. Els principals problemes per a la gestió d’aquests medis estan relacionats amb un règim de propietat del sòl principalment privat, i amb unes tendències actuals de l’agricultura que porten al monocultiu.
Als secans del Segrià-Garrigues hi ha dos espais protegits creats recentment: la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons (unes 2800 ha) i la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Timoneda d’Alfés (140 ha). La primera d’elles, localitzada a cavall entre les dues comarques, és una excel·lent mostra del paisatge existent abans de l’extensió del regadiu i del monocultiu cerealista, a més, hi és ben representada la fauna de tipus estepari. La timoneda d’Alfés, força més reduïda i uniforme, acull el poblament d’alàudids més diversificat dels Països Catalans, entre els quals destaca l’alosa becuda. La gestió d’aquest espai s’enfronta amb greus problemes derivats de l’intent de compatibilitzar els usos de tipus aeronàutic (hi ha un aeròdrom ubicat a la timoneda) amb la salvaguarda del patrimoni natural. En aquest sentit, la direcció de l’aeròdrom ha estat molt bel·ligerant contra la reserva, i s’ha procedit en diferents ocasions a segar una gran part de la timoneda; situacions comparables s’han donat a la reserva de Mas de Melons.
Els espais protegits que hi ha actualment són insuficients per a preservar alguns poblaments de vertebrats que necessiten de grans superfícies per a subsistir. El futur dels secans del Segrià està seriosament compromès a causa del canal de les Garrigues Baixes; només de l’entesa entre els interessos agrícoles, ramaders, cinegètics i proteccionistes pot sortir una solució que garanteixi la pervivència de l’últim gran espai "africà" que resta al Principat.
Consells per al visitant
L’accés als secans del Segrià i de les Garrigues es pot realitzar per molts punts. Diferents vies els travessen longitudinalment: la carretera N-230 des de Sonadell a Sarroca, la carretera local d’Albatàrrec a Alcanó passant per Alfés i la d’Artesa de Lleida a Aspa. Un pista ampla i en bon estat, des de Castelldans a Torres de Segre, permet recórrer aquest espai en direcció est-oest. El tram més proper a Castelldans travessa bona part de la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons i permet gaudir de la visió d’un dels darrers secans en mosaic que encara resten ben conservats. Per accedir a la Reserva de la Timoneda d’Alfés cal prendre una via asfaltada que neix de la carretera de Lleida a Castelldans, a uns 9 km de Lleida.
Durant el període de reproducció dels ocells, és convenient no sortir de les vies de comunicació, atès que moltes espècies nidifiquen a terra i la probabilitat de pertorbar o de destruir una posta és relativament alta. El clima de la regió és bastant extremat, en especial pel que fa a les diferències tèrmiques estacionals. Les baixes temperatures hivernals, unides sovint a les persistents boires, redueixen considerablement els dies favorables per a la visita. Pel que fa a l’estiu, molt calorós, és recomanable aprofitar les primeres hores del matí i el vespre.