Resultats de la cerca

Les lletres són compostes per traços executats segons un ordre força constant, però que, malgrat tot, ha variat durant el curs dels segles L’anàlisi d’aquests traços i de llurs característiques permet de destriar-ne els elements integrants i els factors de transformació paleografia Per a descriure els traços hom usa una terminologia analògica del llenguatge corrent pal, asta, corba, angle, punta, cercle, llaç, etc o figurat, com és ara instruments casolans mànec, nansa, ganxo, etc o parts del cos humà o animal cos, braços, cama, cua, bec, ventre, ull,…

Quan els triangles són isòsceles, hom parla de triangulat isoscelat o, simplement, isoscelat Els escuts són anomenats triangulats en banda o en barra quan són formats per traços horitzontals, verticals i diagonals en la direcció de la banda o de la barra Cal indicar sempre el nombre de traços i llur sentit

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç…

Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser blanca, segons que es tracti…

Sovint els traços són deslligats l’un de l’altre i són executats en temps successius

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica…

En la notació blanca del segle XV es representa com una minima amb dos traços a la dreta, i en la del XVI, com una mínima ennegrida amb un sol traç a la dreta

L’expressió original à la silhouette feia referència a uns vestits sense plecs ni butxaques i a unes caricatures amb pocs traços amb què hom ridiculitzava el funcionari de finances francès Étienne de Silhouette 1709-67 i la seva parsimònia administrativa

La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta El primer traç gairebé sempre tenia…