Resultats de la cerca

Graduat a la Universitat de Rochester 1941, posteriorment treballà a l’Institut Nacional de Salut 1942-52 i a les universitats de Nova York, on fou cap de la secció d’enzims i metabolisme 1947-52, a la de Washington de Saint Louis 1953-59 i, finalment, a la de Stanford, on fou cap del departament de bioquímica fins el Descobrí els mecanismes de síntesi biològica dels àcids ribonucleics i desoxiribonucleics, portadors de la informació genètica, i aïllà l’ADN polimerasa, l’enzim per a sintetitzar l’ADN El 1959 compartí el premi Nobel de medicina amb Severo Ochoa…

Professor a la Universitat de Nagoya, descobrí els anomenats segments d’Okazaki , cadenes curtes d’ADN que, en la duplicació de l’ADN, se sintetitzen separadament i s’uneixen després per formar la cadena seguida

Doctorat a la Universitat de Cambridge 1952, d’ençà del 1962 treballà al laboratori de biologia molecular del Medical Research Council, a Cambridge, laboratori que dirigí 1986-96 Especialitzat en el tractament matemàtic interpretatiu de les imatges obtingudes per microscòpia electrònica dels nucleosomes complexos d’ADN i histones, aportà també noves tècniques cristallogràfiques en l’estudi de l’ADN i les proteïnes al microscopi electrònic L’any 1982 li fou atorgat el premi Nobel de química Fou president de la Royal Society de Londres 1995-2000

Graduat pel Massachusetts Institute of Technology 1968, es doctorà a la Universitat de Stanford el 1973 Des del 1976 treballa com a investigador i exerceix la docència a la Universitat de Duke Membre de l’Acadèmia Americana d’Arts i Ciències 2004, el 2015 compartí el premi Nobel de Química amb Tomas Lindahl  i Aziz Sancar  pels seus treballs sobre els mecanismes de reparació de l’ ADN , en particular la metilació de l’ADN, per la qual determinats enzims detecten les duplicacions defectuoses de nucleòtids i les corregeixen

Juntament amb FHCrick, publicà a la revista Nature , l’any 1953, un model de l’estructura molecular de l’ADN en doble hèlix que ha servit per a explicar tant la duplicació de la molècula de l’àcid desoxiribonucleic duplicació de l'ADN com la transmissió de la informació genètica És autor de The Molecular Biology of the Gene 1965 i The Double Helix 1968 Compartí amb MWilkins i FHCrick el premi Nobel de medicina de l’any 1962 De 1988 a 1992 dirigí el Projecte Genoma Humà

Doctorat a la Universitat Rockefeller 1964, de la qual fou professor en 1990-94 i director en 1990-91, des del 1968 ha exercit la docència, la investigació i càrrecs directius al MIT Compartí el premi Nobel de fisiologia i medicina del 1975 amb R Dulbecco i HD Temin, pels seus treballs sobre virus d’ARN, la descoberta de l’enzim transcriptasa inversa ADN polimerasa-ARN dependent, i per la fixació dels processos moleculars mitjançant els quals la informació genètica s’incorpora a l’ADN Dirigí 1982-1990 el Whitehead Institute for Biomedical Research, a Cambridge,…

Cursà els estudis secundaris en una de les poques escoles de Londres que als anys trenta impartien física, química i biologia a noies En 1941 es graduà en ciències a Cambridge i després d’un any d’estudis de postgrau, l’any 1942 ingressà a l’Associació Britànica per a la Recerca del Carbó, on dugué a terme recerques sobre les microestructures del carbó i el grafit, sobre les quals feu la seva tesi doctoral 1945 En 1947-50 estudià tècniques de difracció de Raigs X al Laboratoire Central des Services Chimiques de L’État de París i el 1951 ingressà com a investigadora al laboratori John Randall…

El 1978 rebé el premi Nobel de fisiologia juntament amb WArber i HOSmith, pels seus treballs d’aplicació dels enzims de restricció a desxifrar i mapar l’estructura de l’ADN del virus cancerigen SV 40, i contribuir a la identificació de les bases moleculars del càncer

A partir del 1913 treballà a l’Hospital de l’Institut Rockefeller de Nova York Descobrí el paper de l’àcid desoxiribonucleic ADN en les mutacions experimentades per una soca de pneumococs, la qual cosa fou un pas important per arribar a descobrir la funció d’aquest àcid

Compartí el premi Nobel de química del 1980 amb F Sanger i amb P Berg , pels treballs que permeteren d’establir un mètode d’identificació de la seqüència de bases de l’ADN, en què certs reactius químics no enzimàtics escindeixen les cadenes només per les posicions ocupades per un nucleòtid determinat