Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
Muḥammad ‘Abduh
Islamisme
Cristianisme
Teòleg musulmà.
Professor a Al-Azhar 1877 i a l’escola normal Dār al-'Ulūm 1879, s’exilià 1882 a Beirut i a París, on retrobà Ǧamāl al-Dīn al-Afġanī , que havia influït molt en l’evolució del seu pensament Havent tornat al Caire 1888, fou nomenat gran muftí d’Egipte 1889, càrrec que ocupà fins a la mort És considerat el fundador del moviment modernista de l’islam Concebé l’educació com a mitjà per a formar una consciència nacional basada en la religió Reformà el sistema d’ensenyament d’Al-Azhar introduint-hi assignatures profanes i preconitzant la restauració dels grans clàssics de la llengua i…
Aḥmad al-Badawī
Islamisme
Fundador de la doctrina musulmana anomenada badawisme
.
Els seus nombrosos fidels, que es distingeixen pel turbant roig que porten, el consideren un taumaturg i un dels grans awliyā’ de l’islam
malikita
Islamisme
Dit de l’escola jurídica fundada per Mālik ibn Anas, una de les quatre considerades ortodoxes a l’islam.
Recull el dret consuetudinari de Medina i admet de recórrer a la tradició i als ḥadīt A partir del s VIII s’expandí a Al-Andalus i al Magrib Actualment és el predominant a l’Àfrica del nord, llevat d’Egipte
xafiïta
Islamisme
Dret
Dit de l’escola jurídica musulmana fundada per Abū "Abd Allāh Muḥammad al-Šafi"ī, una de les quatre escoles considerades ortodoxes per l’islam (xaria).
Intenta de mantenir l’equilibri entre la raó i la sunna, la qual fixà definitivament com a font del dret Actualment és seguida a Bahrain, els dos Ièmens, Insulíndia, Egipte, el Daguestan i una bona part de l’Àsia oriental i central
Abū Ḥayyān al-Naḥwī al-Andalusī
Lingüística i sociolingüística
Islamisme
Filòleg i comentarista alcorànic granadí, representant de la tradició magribina.
El seu Oceà sobre el comentari de l’Alcorà té interès pel fet de citar les fonts i donar les variants de lectura Fou editat a Egipte l’any 1910 És autor també d’un comentari a l' Alfiyya d’Ibn Mālik i de la primera gramàtica del turc
Bernat Porter
Història
Islamisme
Política
Ambaixador català del rei Pere II el Gran, especialitzat en assumptes musulmans.
Se li coneixen tres ambaixades, dues a l’Egipte 1263 i 1279 i una de molt important a Tilimsen el 1276, que portà el renovellament del tractat d’amistat del 1277 entre la corona catalanoaragonesa i el regne marroquí i la continuació del pagament del tribut anyal de 200 diners d’or fixat en temps de Jaume I
integrisme islàmic
Política
Islamisme
Moviment polític que considera que l’Alcorà ha de ser la base dels sistemes de govern musulmans.
Mitjançant la religió, l’integrisme fa una dura crítica a les classes dirigents i planteja un canvi social en profunditat Sorgí al final del segle XIX, i patí una forta expansió als anys vuitanta del segle XX Els integristes aconseguiren el poder d’alguns estats, com l’Iran i el Sudan, i formaren grups terroristes que desestabilitzaren altres països, com Algèria i Egipte
dervix
© Corel / Fototeca.cat
Islamisme
Individu, home o dona, que ha fet vot de pobresa.
Generalment, els dervixos formaven part d’una confraria religiosa i vivien en monestirs ribāt o ḫānqāh , molt abundants i rics, sobretot a l’Egipte de l’època dels mamelucs tanmateix, viatjaven també individualment com a monjos mendicants Actualment són majoria els exclaustrats, provinents de la classe baixa, i sovint es lliuren a actes exhibicionistes, possibles gràcies a l’estat hipnòtic, no sempre d’acord amb l’Alcorà
Muḥammad ibn Tūmart al-Mahdī
Islamisme
Fundador de la secta almohade.
Originari de la tribu berber masmuda, anà en pelegrinatge a la Meca i visità l’Àndalus, Egipte i Bagdad Establert de nou 1116 a l’alt Atles, predicà l’estricta observança de l’islam enfront del formalisme almoràvit vigent El 1121 es proclamà mahdī , i els seus adeptes, anomenats al-muwaḥḥidūn almohade , dominaren aviat la regió de Sus i l’Antiatles La seva obra fou continuada pel seu deixeble ‘Abd al-Mu'min
panislamisme
Història
Política
Islamisme
Moviment politicoreligiós que pretén unificar el món islàmic.
Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Dīn al Afġānī i el seu deixeble Muḥammad ‘Abdūh, ambdós exiliats 1879 i 1882, respectivament Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l’únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava…