Resultats de la cerca
Es mostren 3 resultats
Acciaiuoli
Economia
Família de comerciants i banquers italians de Bèrgam, establerta a Florència des del segle XII.
La seva companyia mercantil, fundada el 1282, arribà a posseir filials als centres més importants del comerç europeu Es ressentí de la crisi econòmica del 1345, en perdre Florència la guerra contra Lucca, que els Acciaiuoli finançaven, i hagué d’ésser liquidada deu anys després Lligats als Anjou de Nàpols, els Acciaiuoli foren també banquers dels santjoanistes, d’Eduard III d’Anglaterra i de la Seu Apostòlica La família donà homes de cultura, com Donato Acciaiuoli Florència 1429 — Milà 1478, humanista, autor, en llatí, d’una Vida de Carlemagny Filippo Acciaiuoli Roma 1637 — 1700…
Luchino Scarampi
Economia
Història
Mercader piemontès, naturalitzat barceloní el 1394, fou un dels principals agents financers de Joan I de Catalunya-Aragó.
Com molts altres piemontesos i llombards, s’havia naturalitzat abans genovès el 1380 fou un dels dos jutges genovesos que havien de valorar els danys causats pels catalans des de la pau de 1378, i el 1386, amb Antonio di Credenza, negocià en nom de Gènova la pau catalanogenovesa del 1386 Des d’abans estava en contacte amb la cort catalana, a la qual proveïa de robes precioses i de joies i, des que pujà al tron Joan I, també de diners per a diverses emergències el dot de la infanta Violant, la guerra de Sardenya, etc el monarca li hagué d’assignar en pagament diverses rendes reials, donatius,…
fisc
Economia
Dret fiscal
Conjunt dels recursos de què disposa l’estat, provinents de la recaptació d’imposts; sovint hom considera que inclou també els ingressos no impositius, i llavors s’identifica amb el tresor públic.
El mot fisc que significava ‘bossa per a guardar-hi els diners’, originàriament, en el dret romà, es referia al tresor públic Des de l’inici de l’època imperial, hom distingeix el tresor públic del de l’emperador, i el nom de fisc restà per a aquest, mentre que aquell era anomenat erari públic del poble romà Aquesta distinció es mantingué en el dret visigòtic, bé que d’una manera no tan clara Tot el fisc corresponia al rei, però hom feia distinció entre el patrimoni del rei i el de la corona el primer corresponia als hereus, en morir el rei, mentre que l’altre passava al successor en el regne…