Resultats de la cerca

Els bastonets manquen a la fòvea, i són quasi exclusius en d’altres regions de la retina a cada ull humà hi ha uns 62 milions de bastonets També són anomenades així les cèllules nervioses que formen la segona capa de receptors auditius externs de l’òrgan de Corti arcs de Corti, de l’orella interna, i els prismes hexagonals i parallels que constitueixen l’esmalt dentari

Solia ésser enrotllat al voltant d’un bastonet o cilindre, dit umbilicus

Als Països Catalans és documentat des del s XIII figura en els segells reials des de Pere I de Catalunya-Aragó consistia en un bastonet de fusta, recobert d’or, capçat per una flor de lis bastó

Tenen forma de bastonet o d’espiral, solen ésser mòbils i en presència de la llum poden viure anaeròbiament, ja que són fotosintetitzadors, i tenen pigments semblants a la clorofilla, de color vermell, purpuri, bru o verd Algunes espècies contenen grànuls de sofre Són gramnegatives i fixadores de nitrogen Formen part d’aquest subordre les famílies Thiorhodaceae, Athiorhodaceae i Chlorobacteriaceae

Originària de Síria, s’inspira en el madraša siríac Es compon d’una estrofa introductòria i de diverses estances οικοι, acabades amb una frase igual, que serveix de tornada El nom sembla designar, originàriament, el bastonet entorn del qual anava enrotllat el pergamí que contenia la poesia El compositor més cèlebre d’aquest gènere fou Romà el Cantor Romà És famosa la composició anònima anomenada himne Akàthistos

Consta d’una membrana de pell -o de paper, cartó, etc- tensada sobre d’una petita cavitat -un fragment de canya, mitja closca de nou, un tub de llauna o de cartó- i traspassada per un fil, un cordó o un pèl de cua de cavall, etc, lligat, per l’altre extrem, a un pal o bastonet que serveix de mànec o agafador En fer giravoltar l’instrument de pressa, el fil posa en vibració la membrana produint un so monòton que recorda el de la cigala, insecte que emet un so estrident molt característic

A l’edat mitjana, el cant gregorià exigia un director que guiés els executants amb senyals convencionals de la mà quironomia La varietat rítmica de les obres polifòniques exigí també un director que portés el compàs amb la mà, amb cops de peu o amb una vara amb què picava a terra La pràctica del baix continu permetia que la direcció fos a càrrec d’un executant, normalment el clavecinista en les representacions d’òpera, el director guiava els cantants des del clavicèmbal En l’orquestra simfònica, solia dirigir el primer violinista —això es manté encara avui en molts conjunts de cambra—, però…