Resultats de la cerca

Llicenciat en periodisme i teologia Dirigí el Centro de Documentación Teatral 1983-92 i 1996-97 Fou fundador i director de les revistes Pipirijaina 1976 i El Público 1983, dedicades a les arts de l’espectacle, i editor de l' Anuario Teatral i de la Guía Teatral en España Obtingué el premi Simón Bolívar de Teatre Veneçuela, 1990 i escriví, entre altres llibres, Escenarios de dos mundos i Los teatros de Madrid 1982-1992

Les seves primeres obres, Μ`ην ομιλεῖτε ε`ις τον οδηγόν‘No parleu amb el conductor’, 1938 i Τ`α κλειδοκýμβαλα τῆς σιωπῆς ‘Els clavicèmbals del silenci’, 1939, testimoniaren un desig de revolta contra la burgesia benpensant En temps de l’ocupació alemanya, el seu poema Μπολιβάρ ‘Bolívar’, 1944 representà un càntic a la llibertat, que associava les gestes de l’heroi sud-americà amb les d’Odisseus Andrutsos, heroi de la revolució grega del 1821

A dinou anys s’establí a Calabozo Veneçuela com a firandant, practicant ocasionalment el comerç illegal El 1812 s’incorporà a les forces reials en lluita contra el moviment d’independència sud-americà i organitzà un grup guerriller la División Infernal amb els anomenats llaneros Enfrontat amb Vicente Campos, ocupà les regions de Los Llanos i Mosquiteros El 1813 derrotà Simón Bolívar i el 1814 prengué València, Caracas i Barcelona Havent derrotat el general Pilar, fou atacat per sorpresa i mort a Urica

La seva actuació restà marcada pel fet d’haver redactat el manifest Representación del Cabildo de Santa Fe a la Junta Central de España 1809, d’orientació autonomista Participà en la Junta Suprema 1810-11 i esdevingué president de les Provincias Unidas 1811-16, que prengueren forma republicana des del 1813 Ajudà Bolívar en la campanya veneçolana El seu pensament polític era federalista, raó per la qual s’enfrontà amb Nariño Durant la contraofensiva espanyola encapçalada per Morillo fou perseguit, capturat i executat

Prengué part en la guerra d’emancipació de Veneçuela i, amb alternatives, en les successives campanyes contra la dominació colonial, en les quals fou promogut a general fou cap d’estat major de Bolívar en la decisiva batalla de Carabobo 1821 Secundà Páez en la seva actitud independentista de Veneçuela enfront de la Gran Colòmbia L’any 1834 fou candidat a la presidència de la república, però Páez imposà Vargas Pocs mesos després ocupà per la força la presidència, però Páez el féu dimitir 1835

Una quarantena de guerrillers de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional de Colòmbia ELN irrompen en una missa en un barri benestant de Cali Colòmbia i s’emporten prop de 140 persones en diversos vehicles En l’operació es produeix un tiroteig en què moren cinc feligresos i quatre guerrillers L’endemà, l’ELN allibera 84 segrestats, la majoria dones, vells i nens, però encara en podria retenir uns 55 De manera parallela, l’ELN té segrestats els 25 passatgers d’un avió a la zona de Bolívar, en plena selva

Oficial reialista, el 1822 s’uní als independentistes S'oposà a Simón Bolívar i a Urdaneta i féu costat als liberals Vicepresident de la república el 1831, el 1853 en fou elegit president, però el 1854 una revolta de la fracció liberal “draconiana”, que l’havia dut a la presidència, dirigida per José María Melo, el destituí, car s’havia oposat a la reforma liberal de la constitució del 1843 Tornà de l’exili el 1860, fou nomenat comandant general de la regió del Cauca pel general Mosquera i participà en la campanya de Cundinamarca

De família illustre i advocat, el 1810 s’uní als independentistes i combaté amb Francisco Miranda i Simón Bolívar Diputat, ministre i membre del consell d’estat de la Gran Colòmbia, féu costat a la segregació de Veneçuela, de la qual fou vicepresident i president del govern Ocupà breument la presidència de la república 1832 i 1848 Collaborà en la política conservadora de Juan APáez i Carlos Soublette i aspirà a la vicepresidència el 1844 El govern filoliberal de José TMoragas tallà la seva carrera política, i el 1853 es retirà a la vida privada

Oficial mestís de l’exèrcit virregnal, s’uní als independentistes i collaborà amb José de San Martín 1821 El 1825 s’oposà a la política de José de Sucre i el 1826 presidí el govern peruà Destituí Bolívar i assolí la presidència de Bolívia 1829 Establí un règim autoritari, però fou un administrador eficient El 1836 derrotà els peruans i imposà una confederació peruanoboliviana, però mai no comptà ni amb el suport de l’aristocràcia ni amb les classes populars Vençut per una aliança del Perú, l’Argentina i Xile 1839, fou desterrat a Europa

Deixeble de Thorvaldsen i influït més tard per l’escola de Lorenzo Bartolini Fou, a Roma, mestre de Manuel Vilar, que treballà molt temps amb ell com a escultor de marbre Sabé conjuminar, amb refinament i sensibilitat, la bellesa acadèmica i la del model natural Això contribuí sens dubte a l’èxit enorme que assolí a Europa i Amèrica és seu el monument a Bolívar de Caracas, i a Mèxic es conserven un Faune i una Psiquis desmaiada A Itàlia i altres països europeus són nombrosos els seus monuments i les seves escultures