Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
dignatari | dignatària
Persona que posseeix una dignitat, un càrrec, especialment a la cort o en una organització de govern.
primicer
Cristianisme
Alt dignatari eclesiàstic.
Sembla que a l’origen designà el cap dels notaris pontificis i el prefecte de la cancelleria apostòlica, càrrec que hom retroba en altres cancelleries imperials i eclesiàstiques També designà el clergue que es trobava al capdavant dels diaques, sotsdiaques i clergues menors
duc
Història
Dignatari o funcionari militar o polític.
A Roma el dux fou de primer s IV un general o funcionari militar destinat a comandar les forces expedicionàries de les províncies limítrofes, i era subordinat als comites més tard fou també un funcionari polític El nom de duc fou donat també als governadors i generals destacats en fets gloriosos Després foren, generalment, governadors de les províncies o territoria Dioclecià i Constantí I separaren el comandament militar de les províncies de l’administració civil, i el duc n'esdevingué només cap militar La Notitia dignitatum dóna vint-i-cinc ducs, tretze a Orient i dotze a Occident Això…
rajà
Dignatari indi vassall de la corona britànica.
gentilhome
Història
Noble afectat al servei de la cort o d’un dignatari de primer ordre.
En aquest sentit hi havia el gentilhome de boca , adscrit a la taula del rei, el gentilhome de caça que assistia a les diversions venatòries, i el gentilhome de cambra , que l’ajudava en la cambra i portava com a distintiu una clau d’or
apocrisiari
Història
Dignatari encarregat de transmetre els decrets i rescriptes de l’emperador bizantí a les províncies.
surena
Història
Títol del més alt dignatari, després del rei, entre els parts i, després, entre els sassànides.
Els historiadors clàssics l’usen per antonomàsia per a designar el general part que assassinà MLCras Dives, a Carres 53 aC
vescomte
Història
A l’imperi Carolingi, dignatari o funcionari al servei d’un comte, generalment a la capital o en un pagus del comtat.
Amb la patrimonialització de les funcions, aquest càrrec es féu hereditari des del començament del s X, i el seu primitiu caràcter funcional es transformà en honorífic i feudal i la funció passà a ésser exercida pels vicaris Aleshores els vescomtes començaren a adoptar, no el nom del comtat o del pagus en el qual exercien llur càrrec, sinó el d’alguna de llurs possessions alodials o feudals, generalment la més important D’aquesta manera els vescomtes de Girona esdevingueren vescomtes de Cabrera els de Besalú, de Bas els de Peralada, de Rocabertí els de Rosselló, de Tatzó els de Vallespir, de…
bisbe
bisbe Consagració episcopal de sant Agustí de l’anomenat Retaule dels Blanquers (s XV) de Jaume Huguet
© Fototeca.cat
Cristianisme
Clergue que ha rebut l’ordenació episcopal, considerada plenitud del sagrament de l’orde per l’Església catòlica, les esglésies orientals no catòliques, l’església veterocatòlica, les esglésies episcopalianes i per molts adherents de la comunió anglicana.
En canvi, no semblen donar-li valor dogmàtic altres comunitats cristianes que han conservat o reintroduït la figura del bisbe, com és ara les esglésies d’Escandinàvia i, darrerament, l’església luterana d’Alemanya Generalment té a càrrec seu la cura espiritual i el govern eclesiàstic d’una diòcesi La seva missió en l’Església és de continuar el servei pastoral dels dotze apòstols fins a la fi dels temps No és clar el sentit que el Nou Testament dóna a la paraula epískopos, i fins sembla que les comunitats primitives presentaven models diversos de direcció les esglésies paulines, un conjunt o…