Resultats de la cerca

De formació pictòrica, inicià la seva carrera amb Otoshiana ‘El parany’, 1962, Sunna no Onna ‘La dona de sorra’, 1964, Tanin no kao ‘El rostre d’un altre’, 1966, etc, interrompuda pel fracàs econòmic de Summer soldiers 1972 El 1984 realitzà un documental sobre l’obra d’Antoni Gaudí Posteriorment dirigí Rikyu 1989 i Basara-The Princess Goh 1992

Vida Industrial de professió, pertanyia a una de les famílies amb més poder polític i econòmic de la Terrassa de la preguerra Amb el seu germà Joan encapçalà el primer grup de cineastes amateurs terrassencs, i alhora formà part dels inicis de la cinematografia amateur catalana Està considerat un excellent documentalista, i la seva filmografia en 16 mm, encara que curta, té un gran interès Els films del germans Salvans foren profusament exhibits arreu de Catalunya i defora i alguns obtingueren guardons de primer ordre Altres films 1933 Oriente curtmetratge documental 1934 Escenas de la costa…

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Studio Films Barcelona GUIÓ JMCodina FOTOGRAFIA JSolà i Mestres blanc i negre, normal AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Alfred Fontanals INTERPRETACIÓ Blanca Valoris la marquesa, Lola Paris Turquesa, María Álvarez de Burgos Rosalinda, Carmen Rodríguez Sra Tobiche, Baltasar Banquells Pistolo, Ramon Quadreny el príncep Alfons, Julián de la Cantera Zafir ESTRENA Barcelona, 11-12101918 Sinopsi Una marquesa posseïda per la cobdícia, mitjançant un crim, suplanta un nen per un altre Passades moltes aventures, s’aclareix el cas Producció Primer treball del director per a la…

Vida Fill de Francesc Salvans, un home amb un gran pes econòmic i polític a la ciutat de Terrassa, fou vicepresident segon de la Banca de Terrassa el 1931 i un dels directius de la companyia Sociedad Anónima de Peinaje e Hilatura de Lana Saphil, l’empresa que promogué la construcció del cinema La Rambla el 1935 Fou el capdavanter d’un grup de cineastes amateurs terrassencs, entre els quals figurava també el seu germà Ignasi, però la seva carrera es veié tràgicament interrompuda en ésser assassinat el 1936, juntament amb el seu pare, al moment d’esclatar la guerra civil Del seu…

Es creà amb la finalitat de coordinar i unificar esforços per tal de millorar l’oferta cinematogràfica i el rendiment econòmic dels locals, ofegats pels privilegis d’una distribució centrada en els interessos dels cinemes de Barcelona Foren testimonis de la constitució Josep Salsas i Sabater, Francesc Mas i Porcar, Jaume Tarrazón i Badia, Arcadi Lluís i Salom, Enric Gratacós i Carles, Joan Gratacós i Comas, Manuel Vilatarsana i Paguerolas, Josep Majoral i Ferran, Sebastià Ramos i Vives, Ramon Cortadellas i Gabarró, Marià Padró i Cabot, Ramon Grau i Vilaseca, Jaume Campreciós i Pujol, Josep…

Començà estudis de dret, però aviat es dedicà a la crítica cinematogràfica, que exercí en publicacions periòdiques En 1957-61 estudià cinema a l’Escuela Oficial de Cinematografia Després del fracàs econòmic dels seus dos primers films — Brandy, el sheriff de Losatumba 1963 i Crimen de doble filo 1964, feu de professor i productor cinematogràfic El seu retorn a la direcció Hay que matar a B , 1973 no tingué l’acolliment que el film mereixia, però sí, en canvi, Furtivos 1975, que fou premiada a Sant Sebastià, La sabina 1979 i Río abajo 1984 El 1987 recuperà la presència d’Imperio…

A causa de la persecució política a què era sotmès el seu pare, als 19 anys anà a París, on estudià mentre treballava per mantenir-se Inscrit a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, fou ajudant de Jacques Demy i René Clément Es convertí aviat en el màxim exponent del cinema polític dels anys seixanta amb Z 1968, sobre la dictadura grega, film que fou seguit per L’aveu 1970, una denúncia de l’estalinisme, État de siège 1972, sobre la situació uruguaiana, i Section spéciale 1975, sobre els tribunals de Vichy, pel qual rebé el premi al millor director a Canes Després d’una…

Després de rodar dos curtmetratges de ficció, el 1968 realitzà amb Octavio Getino el tríptic documental  La hora de los hornos , exponent del cinema llatinoamericà d’alliberament de considerable repercussió Militant peronista, amb Getino realitzà el 1971 dos documentals sobre l’exili de Juan Domingo Perón, de caràcter apologètic, com ho fou també la ficció històrica  Los hijos de Fierro 1973-77 Amenaçat per l’extrema dreta, l’any 1976 s’exilià a París, on rodà Le regard des autres 1980, documental sobre la immigració a França Retornat a l’Argentina el 1983, sobre l’exili dels argentins a…

Al principi les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista eco d’aquestes veus foren Ossessione 1942, de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole 1942, d’Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano 1943, del binomi De Sica-Zavattini El 1945, amb Roma, città aperta , de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau Amb el neorealisme hom fugí de la buida grandiloqüència…

Vida El 1918 arribà a París, on aviat conegué el mag còmic Max Linder Tornà a Barcelona el 1921 a causa de l’assassinat del seu pare pels pistolers de la FAI, però se n’anà a París el 1926 Muntà una "pantalla animada" al salonet Pròxim Orient del príncep Polizadiw, experiència que el familiaritzà amb creadors i empresaris de l’avantguarda artística parisenca i que el portà a muntar al Barri Llatí el saló Ciné Latin, "Estudi d’Avantguarda de Depuració Artisticocinematogràfic", on exhibí peces mestres del cinema més avançat, "Tribuna Lliure de Cinema" Fou un èxit artístic però un fracàs …