Resultats de la cerca

Sacerdot 1888 i bisbe titular de Nicea 1900, Pius X el féu secretari d’estat i cardenal 1903 Menà una política intransigent, organitzà la cúria romana i lluità contra el Modernisme Secretari del Sant Ofici 1914, es mostrà favorable al moviment feixista

Fou publicada per primera vegada el 1602, bé que incompleta, i, més tard, entre d’altres edicions, en la general apareguda el 1623 Té com a personatge central sir John Falstaff, noble empobrit per una vida de desordre, de presència voluminosa, cínic i enredaire, que ja apareixia en les dues parts del King Henry IV Falstaff s’acosta a dues dones casades, les senyores Ford i Page, i les cites que aquestes li donen a fi de burlar-se'n millor, la gelosia del senyor Ford i les lluites entre els pretendents d’Anne, filla de la senyora Page, motiven una acció esqueixada i alegre, de final feliç En…

És una de les principals figures del darrer període del cinema mut Els seus films, realitzats en unes condicions difícils, foren implacables sàtires sobre els diversos aspectes de les societats de final de segle i, sobretot, de la imperial vienesa Sovint antimonàrquic, tingué molts problemes amb la part productora dels seus films, que foren mutilats i interromputs, fins al punt que hagué d’abandonar Hollywood i renunciar a la seva tasca de director, i acabà la seva carrera com a actor, a França Dels seus films com a actor hom pot esmentar Hearts of the World 1918 i La grande…

Bon dibuixant del natural, durant la seva etapa italiana es destacà pels apunts a l’oli i els paisatges i escenes d’Assís Via del cardenal Merry del Val Museu de Belles Arts de València Influït després per Sorolla, conreà el costumisme colorista Carme, la Clavariesa Museu de Belles Arts de València, Sortida de missa 1915

A dinou anys fou coprotagonista amb Marlon Brando de Last Tango in Paris , de Bernardo Bertolucci , pellícula que li donà una gran projecció, però que també s’interposà en la seva carrera artística De l’escassa fimografia posterior hom pot esmentar The Passenger 1975, de Michelangelo Antonioni,  La dérobade 1979, de Daniel Duval, i Merry-Go-Round 1981, de Jacques Rivette

Titular de l’orgue de Saint-Merry 1705, organista de la capella reial 1721 i finalment de Saint-Barthélemy 1733 Fou deixeble de Jean-Baptiste Moreau Compongué, amb un estil semblant al de Corelli, les obres següents Sonates en trio 1705, Les caractères de la guerre, ou suite de symphonies 1718, alguns aires 1718-19, Sonates de violon 1721, Pièces de clavecin 1724-34, Premier livre de pièces d’orgue 1739 També publicà un llibre de Principes de l’accompagnement du clavecin 1718

Cantà des del 1909 al Folies-Bergère, influït per la seva amiga Mistinguett Les seves cançons aviat foren populars arreu Valentine, Ma pomme, Prosper, Louise, Y'a d’la joie, etc Interpretà les operetes Dédé 1921 i Là-haut 1923 El 1911 havia començat a actuar per al cinema, però no assolí l’èxit fins a Innocents of Paris 1929, i sobretot amb The Smiling Lieutenant 1931, The Merry Widow 1934, d’Ernst Lubitsch, i Le silence est d’or 1947, de René Clair Entre les seves darreres realitzacions figuren Ma pomme 1950, Gigi 1958, Can-can 1959, Fanny 1961 i Jessica 1962

Estudià cant a Chicago, on debutà el 1924 com a pastor Tosca El 1929 es presentà amb el paper de Cieca al Metropolitan de Nova York La Gioconda , on actuà fins el 1945, destacant-se especialment en òperes de Ch Gounod Faust , G Verdi La forza del destino , G Bizet Carmen i V Bellini Norma El 1934 hi estrenà Merry Mount , de H Hanson, en la qual sobresortí per la subtil interpretació que feu, afavorida per la seva gràcil presència escènica El 1945 publicà a Nova York la seva autobiografia, Come Soon, Tomorrow El 1954 es retirà de l’escena i es traslladà a Florència

Fou el tercer fill d’Armand-Louis Couperin i Elisabeth-Antoinette Blanchet, dels quals obtingué tota la seva formació musical Seguint la tradició familiar, fou organista a diversos centres parisencs, com ara la Sainte Chapelle i les esglésies de Saint-Gervais, Saint Jean i Sainte Marguerite També substituí el seu pare a Notre-Dame El 1792 esposà la cantant Hélène-Narcisse Frey, deixebla seva Arran de la reobertura de l’òpera el 1793, interpretà aires patriòtics amb un petit orgue, i després de la revolució compartí, des del 1810, les funcions d’organista de l’església de Saint Merry…