Resultats de la cerca

Els geosinclinals es localitzen als marges de les plaques litosfèriques el moviment d’aquestes plega els sediments i origina les cadenes muntanyoses, segons la tectònica de plaques Hom en pot distingir de dos grans tipus el parageosinclinal quan se situa en l’escorça continental, i l' ortogeosinclinal , en l’escorça oceànica, o entre l’escorça oceànica i la continental J Auboin 1965 divideix els geosinclinals en miogeosinclinals , propers al crató i amb pocs sediments, i eugeosinclinals , més llunyans del crató amb més abundància de sediments i roques volcàniques

La seqüència és estratificada en capes fines, i els fòssils hi són escassos el gruix varia des de 1 500 fins a 4 500 m, i la seva edat oscilla del Cretaci inferior a l’Oligocè El terme flysch correspon originàriament a una formació dels Alps suïssos, i es generalitzà quan hom trobà, a les cadenes muntanyoses d’Europa, formacions semblants i contemporànies a aquesta dels Alps suïssos Posteriorment, amb l’estudi dels cicles geosinclinals, hom interpretà els sediments del flysch suís com a corresponents a geosinclinals profunds dipositats abans de començar l’orogènia,…

Aquest moviment orogènic, que plegà els sinclinals carbonífers, anà des de les vores dels geosinclinals a la part axial Les serralades muntanyoses formades per aquesta orogènia presenten dues direccions predominants l' armoricana, de NW a SE a la Bretanya, el Massís Central i el Massís Galaic, i l’anomenada varisca , de NE a SW als Vosges i la Selva Negra La zona occidental de la península Ibèrica és ocupada pel massís ibèric o hespèric, d’edat herciniana, que descriu un gran arc amb una direcció NE a Cantàbria fins una direcció E-SE a l’W del riu Guadalquivir Es divideix en…

El cos rocós desplaçat per un encavalcament és anomenat làmina encavalcant o mantell de corriment de dimensions majors Respecte a cadascun dels encavalcaments, la unitat rocosa que hi ha a sobre és anomenada bloc superior de l’encavalcament i la que hi ha a sota, bloc inferior , tot utilitzant la mateixa terminologia emprada per a les falles En la formació de certes cadenes muntanyoses les Rocalloses, els Alps, els Pirineus, etc l’escurçament es realitza en gran part mitjançant encavalcaments cinturó d’encavalcaments aquests separen grans mantells de corriment que, en apilar-se…

Donà origen a dues grans zones orogèniques l’una, circumpacífica, formada a l’E per les alineacions muntanyoses que voregen el continent americà Andes, Muntanyes Rocalloses i a l’W pels arcs insulars de les costes asiàtiques, constitueix la zona anomenada peripacífica l’altra, de direcció general E-W, s’estén des de les Antilles fins a les illes de la Sonda, amb un sector principal constituït pel sistema Alps-Caucas-Himàlaia és la zona anomenada mesogea En el curs del cicle alpí, que succeeix en el temps el cicle hercinià, poden distingir-se diferents fases orogèniques que…

Estudiada ja al segle XVIII per Bouguer a l’àrea dels Andes i el Perú i al segle XIX per Pratt i Airy indistintament a la zona de l’Himàlaia, per tal d’explicar les anomalies de la gravetat i les desviacions anormals de la plomada observades a les proximitats dels massissos muntanyosos Airy fou el primer que en donà, el 1855, una explicació física teoria isostàtica de les arrels muntanyoses l’escorça terrestre és formada per un conjunt de blocs, de volum desigual quant als corticals però de densitat similar, que floten semblantment als icebergs a la mar en un substrat fluid, bé que més dens…

Segons les dades de què hom disposa, només s’ha produït un cicle d’aquest tipus durant la història de la Terra, que acabà amb la formació de la Pangea a partir del desmembrament d’un continent anterior Però a diferents llocs del món es troben situacions actuals de cada un dels sis estadis En el primer, l’escorça sofreix processos d’aprimament i bombament que porten a la formació de valls de rift , com les del NE d’Àfrica Pel que fa al segon, hi ha una progressiva subsidència i comença l’expansió del fons de la conca es forma una mar estreta amb fenòmens evaporítics, com la mar Roja En el…

El terme Juràssic fou començat a emprar per Avon Humboldt el 1795, bé que fou Lvon Buch que li donà el contingut actual És situat entre -213 i -144 milions d’anys Aquest període, eminentment transgressiu, en el qual la mar envaí en tres ocasions els continents, es caracteritza per la calma tectònica Durant el Juràssic l’Amèrica del Nord estigué unida a Euràsia, l’Amèrica del Sud completament aïllada, Austràlia restà unida a l’Antàrtida, i l’Àfrica i l’Índia també estigueren aïllades L’oceà Atlàntic era en plena expansió i la mar de Tetis formava un enorme geosinclinal, el qual s’emplenava…