Resultats de la cerca

La crítica teatral, l’origen de la qual hom cerca a la Poètica d’Aristòtil, va sempre unida a l’establiment de determinades dramatúrgies Cada període estètic ha tingut els seus crítics al renaixement italià hi hagué els treballs de Giulio-Cesare Scaligero, Lde Somi, etc al segle d’or castellà, els de Bde Torres Naharro, Lope de Vega, etc al teatre francès del s XVII, els de N Boileau-Despreaux, Corneille, etc, i a Anglaterra, els de BJonson, JDryden, WCongreve, etc A França, el teatre romàntic fou objecte de treballs de VHugo i, el naturalista, d’ÉZola Al s XX cal destacar les formulacions…

Parteix de l’anàlisi del text i inclou la preparació dels actors, la determinació del moviment escènic, la distribució i illuminació de l’espai i la supervisió del vestuari, de la maquinària, etc Tot i l’atenció especial a l’actor i a d’altres elements escènics per part de teòrics com Jules Mesnardière, Sébastien Mercier o Diderot, la concepció moderna de direcció teatral nasqué amb André Antoine, que des del Théâtre Libre 1877-94 portà a la pràctica els postulats naturalistes d’Émile Zola Partint de la concepció unitària del teatre musical de Wagner, Adolphe Appia i Edward Gordon Craig…

Estudià amb els jesuïtes a Madrid, Alcalá i Salamanca Molt jove participà en els certàmens poètics en honor de sant Isidre i de santa Teresa L’any 1636 era l’escriptor dramàtic més famós de la cort, investit amb l’hàbit de Santiago Després d’una joventut agitada, participà en la Guerra dels Segadors El 1651 fou ordenat sacerdot Gaudí sempre d’un ampli favor reial La seva obra dramàtica cent vint obres majors, vuitanta actes sacramentals i una trentena d’obres menors presenta una estructura que és culminació de les teories de Lope de Vega, alhora que té unes característiques clarament…

En el teatre , l’actor fa realitat sobre l’escena els personatges de l’obra imaginats per l’autor Per això, se serveix de la seva pròpia persona, ajudant-se amb la veu, els gests, el vestuari, el maquillatge i d’altres recursos segons les èpoques i els països, la qual cosa li permet d’interpretar tant l’aspecte físic del personatge, com la complexitat de la seva personalitat moral En la història del teatre occidental, l’actor aparegué quan, a Grècia, Tespis donà un oponent individualitzat, el protagonista, a les raons del cor Èsquil afegí un segon actor, el deuteragonista, i Sòfocles, en…

A Grècia, el teatre tingué origen en les festes religioses companyies itinerants actuaven a les places de la ciutat, i constaven d’un actor i d’un cor Èsquil introduí el segon actor en la representació dramàtica i Sòfocles el tercer L’escenografia, limitada per la decoració del mur σχηνh que servia de fons, es complicà amb el transcurs del temps Èsquil concebé l’εκκύλεμα, petit escenari sobre rodes el Θεολογεῖον era un petit balcó adossat al prosceni en el qual apareixien els déus de l’Olimp Finalment fou emprada una màquina de volar, proveïda de corrioles, que permetia als déus d’aparèixer i…