Resultats de la cerca
Es mostren 18 resultats
al·lòbroge
Història
Individu pertanyent a un poble gal establert a la vall mitjana del Roine.
Els romans enviaren per sotmetre els allòbroges Quint Fabi Màxim, que els vencé el 121 aC i des d’aleshores foren incorporats a la Gàllia Transalpina
sassànida
Història
Membre d’una dinastia persa, originària de Fārs, que substituí la dels arsàcides en l’imperi Persa des del 224 fins al 651.
Els seus fundadors foren Pābagh i Ardašīr en grec Artaxerxes, fills d’un sacerdot de Persèpolis, els quals es rebellaren contra l’arsàcida Artaban IV 224 Ardašīr fou proclamat rei a Ctesifont i el 226 era ja senyor de tot l’imperi, que centralitzà fortament, fonamentà en el mazdeisme i unificà el persa mitjà persa, que convertí en llengua oficial L’amenaça dels pobles germànics en el Danubi i en el Rin li permeté de tenir a ratlla els exèrcits romans El seu fill Sapor I 242-272 estengué el seu poder sobre Armènia i Mesopotàmia i, en la lluita contra els romans, vencé i féu…
mandeisme
Religió
Doctrina de caràcter gnòstic i dualista professada per la secta dels mandeus, coneguts també per natzarens o cristians de sant Joan, per tal com es pretenen deixebles de Joan Baptista.
Sembla que el seu origen arrenca d’una petita comunitat de Transjordània que al segle I o II perdé contacte amb les esglésies judeocristianes de Palestina i evolucionà sota influència gnòstica i maniquea Els escrits mandeus actualment conservats daten dels segles VII i VIII El principal és el Ginzà o ‘Tresor’, dividit en Ginzà de dreta i Ginzà d’esquerra Ensenyen que l’ànima humana resta empresonada en el cos i és perseguida pels dimonis a la fi serà deslliurada per Manda da Hayyé, o ‘Coneixença de Vida’, el qual, en la seva estada a la terra, vencé els dimonis Professen una…
benimerí | benimerina
Història
Individu d’una dinastia berber del grup Zenāta, anomenada també marínida,que substituí els almohades en el domini de l’Àfrica del nord (1269-1465).
Vivien de la ramaderia nòmada, i sorgiren a la vida política arran de la derrota que els inflingiren els almohades 1145 Emigrats cap al nord 1244, foren dispersats per l’imperi regnant Tanmateix, l’emir Abū Yaḥyà ibn ‘Abd al-Ḥaqq ocupà Meknès, Fes, Tâza, Rabat i Salé L’any 1269 els benimerins prengueren Marràqueix i dominaren l’imperi almohade del Magrib Granada en sollicità l’ajut, i el soldà Abū Yūsuf Ya'qūb 1258-86 vencé els castellans a Écija 1275 El 1309 els granadins tornaven a cercar l’aliança benimerina L’època de màxima esplendor fou la dels regnats d'Abū-l-Ḥasan 1331-48…
abbadita
Història
Membre de la família dels Banū ’’Abbad, dinastia àrab que regnà a la taifa de Sevilla durant gairebé tot el s. XI.
El cadi Abū-l-Qāsim Muḥammad ibn Ismā'il ibn ‘Abbād, fundador de la dinastia, aprofità l’esfondrament del califat de Còrdova per a fer-se proclamar rei el 1023 El seu fill Abū ‘Amr ibn Muḥammad al-Mu'taḍid 1042-69, engrandí considerablement el regne de Sevilla amb l’annexió cap a l’oest de diverses taifes fins a l’Algarve L’intent d’entronitzar un fals califa Hišam II ben aviat fou abandonat per al-Mu'taḍid Malgrat la submissió dels berbers andalusos, els abbadites s’annexaren per la violència llurs possessions fins a Ronda Ambicionaren Granada, en poder del berber Bādīs ibn Habūs, però llur…
seljúcida
Història
Membre d’una dinastia turca que governà (segles XI-XIII) l’Àsia Menor i el Pròxim Orient.
Bé que fou fundada pel seu epònim Selǧūq ibn Duqāq , la dinastia no es consolidà fins que Togrïl Beg no vencé els gaznèvides, s’establí a Coràsmia 1038 i es féu reconèixer soldà 1055 pel califa de Bagdad Després dels esplendorosos governs d' Alp Arslān i de Malik Šāh , ajudats ambdós per llur visir Niẓām al-Mulk , l’imperi seljúcida, dividit entre fills i germans, inicià la seva davallada i disgregació els atabegs s’independitzaren i aparegueren diverses dinasties locals, de vida molt heterogènia, a Síria, Mesopotàmia, Armènia i Pèrsia De la branca principal, anomenada dels…
aquità | aquitana
Història
Individu d’un poble preromà de l’oest d’Occitània, situat entre els Pirineus, la vora esquerra del Garona i l’Atlàntic.
Els aquitans eren dividits en un gran nombre de petits grups a les valls pirinenques hi havia els sibuzates, oscidates, onesii campani , a més dels tarbelli , que s’estenien també per la Chalossa, i els garumni , que ocupaven la Vall d’Aran i part de la conca alta de la Garona a les planes subpirinenques hi havia els bigerriones, vernani tarusates a Armanyac, els ausci elusates a Lomanha, els lactoratenses al nord del Condomès, els sotiates , i a les Landes, els cocosates, boii vesates Els autors clàssics encara esmenten altres grups de més petita importància i de difícil identificació…
tennis
AF CEC / CO DE TRIOLA
Tennis
Esport de pilota en què s’enfronten dos jugadors o dues parelles de jugadors i que es desenvolupa en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa.
La superfície de la pista pot ser de ciment, terra batuda, gespa, moqueta o material sintètic El joc consisteix a colpejar la pilota amb una raqueta per fer-la passar pel damunt de la xarxa i que boti en la pista de l’oponent, de manera que l’adversari no la pugui tornar El mot prové del francès tenez , imperatiu del verb tenir , que s’usava quan un jugador servia la pilota ‘tingueu’ Les mides de la pista varien si es juguen partits individuals 23,77 m × 8,23 m o bé per parelles o dobles l’amplada s’augmenta als 10,97 m La xarxa s’eleva fins a 1,07 m però al centre de la pista davalla fins…
escacs
© Fototeca.cat
Escacs
Joc de taula que disputen dos contrincants amb trenta-dues peces movibles o escacs sobre un escaquer.
La meitat de les peces són de color blanc o bé clar, i hom les anomena peces blanques , i l’altra meitat de color negre o bé fosc i hom en diu peces negres Cada jugador disposa, en iniciar la partida, de totes les peces d’un dels dos colors, que són un rei , una reina o dama , dos alfils alfil antigament, orfils , dos cavalls cavall , dues torres torre antigament rocs i vuit peons peó , disposades de la manera següent en el primer rengle el rei i la reina en les dues caselles o escacs centrals, de manera que la reina ocupi el del seu mateix color, i al costat de cadascuna d’aquestes peces,…
enginyeria
Construcció i obres públiques
Art d’aplicar els coneixements científics a la invenció, al perfeccionament o a la utilització de les tècniques en totes llurs determinacions dins el camp industrial.
S'ocupa també de l’aspecte tècnic de la fabricació de mercaderies o del proveïment de serveis a la collectivitat el factor econòmic, però, hi és fortament condicionant i, típicament, les seves realitzacions són un compromís funció-preu Les motivacions més immediates de l’enginyeria són de caire econòmic produir a preu més baix, fer obres que afavoreixin el progrés econòmic, etc Les línies concretes d’actuació són funció de factors circumstancials que evolucionen de manera imprevisible, com ara descobertes científiques, situacions sociopolítiques, etc, i a cada estat són fortament influïdes…