Llicenciat en lletres per la Universitat de Barcelona, es dedicà activament al periodisme: fundà Hèlix i dirigí Abril i La Terra. Compromès políticament –fou secretari de la Unió de Rabassaires, militant d’ERC i, després, del PSUC, i capità d’infanteria durant la Guerra Civil Espanyola–, s’exilià (1939), primer a França i, posteriorment, a Mèxic i a Veneçuela. El 1937 publicà La ben nascuda –ampliada i modificada en una nova edició (Caracas 1958)–, on definí un arquetipus femení d’extracció obrera oposat al que Eugeni d’Ors definí a La ben plantada. També escriví Com han estat i com som els catalans (1968), una rèplica a d’altres assaigs preexistents, sobretot al de Josep Ferrater i Móra ( Les formes de vida catalanes, 1944), però també als de Jaume Vicens i Vives, Josep Trueta, Valentí Almirall i Carles Pi i Sunyer. D’altres títols rellevants són: Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949); El Centre Català en les seves noces d’or (1970), en què analitza la història d’aquesta institució de Caracas; Catalunya poble dissortat. Els catalans gent sortosa (1974) –assaig premiat als Jocs Florals celebrats a Caracas, on contraposa el fracàs col·lectiu del reconeixement nacional de Catalunya i l’èxit personal dels seus ciutadans–; Josep Robreño. El nou concepte de la Renaixença (1980), i L’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana (1984). La donació dels seus llibres fou una de les bases principals de la biblioteca de Caracas que porta el seu nom, considerada com una de les millors de tota l’Amèrica Lla- tina.