TEMES

Literatura per a la pandèmia: reflexions des d’Homer a McEwan

Les epidèmies estan presents en moltes obres literàries. A part de recordar-les, un exercici interessant és observar certs paral·lelismes i diferències amb la pandèmia actual. Hem escollit unes quantes obres amb referències que permeten fer comparacions amb situacions que s’han donat amb la Covid-19.

Homer i la recerca bàsica

pensador.jpgA la Ilíada (segle VIII aC), el poeta grec Homer mostra uns profunds coneixements sobre la medicina de l’època. I el seu text fins i tot va ajudar en algun avenç posterior.

Així, cap al principi del llibre XIX, quan Patrocle, fill de Meneci, mor, Aquil·les li demana a la seva mare, Tetis, que tingui cura del cos del seu amic, diu:

Molt em temo que les mosques es posin sobre el fill de Meneci i criïn cucs damunt les seves ferides, i que per això aquest cos, ara que ell és mort, es desfiguri i la carn es podreixi”.

Al segle XVII, Francesco Redi, metge en cap i superintendent de la farmàcia ducal dels Mèdici a Florència, va llegar aquests versos. Segons Aristòtil, els cucs sorgien de la carn morta. Era l’anomenada generació espontània. Però, i si en realitat, tal com suggereix Homer, sorgissin de les mosques que es posen sobre els cadàvers? Per comprovar-ho, va realitzar alguns experiments que van iniciar el camí per refutar la generació espontània, teoria a la qual Pasteur va donar, en el segle XIX, l’estocada final. Això va conduir també a conèixer millor els microbis causants de malalties i a esterilitzar els aliments.

D’aquí extraiem que la investigació destinada a resoldre problemes científics bàsics acaba incidint en la pràctica. Els coneixements assolits sobre el virus SARS-CoV-2 es basen en la feina anterior de milers de científics.

Una altra lliçó és que llegir literatura pot proporcionar noves idees als investigadors.

Lucreci, la pesta i els déus

En els dos últims capítols del seu poema De rerum natura (segle I aC), el romà Lucreci parla de les malalties contagioses i de la pesta d’Atenes. I diu:

“Balbucejava la medicina en una tàcita temença, mentre els empestats giraven una vegada i una altra cap a ella els grans ulls oberts, inflamats per la febre i privats de son.” (VI: 117-1181)

La gent mirava amb ànsia cap a una medicina impotent. Però Lucreci recorda en més d’un passatge, en els llibres I, II i III, que “res no neix del no-res” i que la por i el desconeixement indueixen a creure que certes coses provenen dels déus. És com la por infantil a la foscor. I ens explica com combatre-la:

Perquè així com els infants s’estremeixen i s’esveren de tot en les orbes tenebres, així nosaltres, a plena llum, de vegades tenim por de coses que no hem de témer més que allò que els infants redubtes a les fosques i s’imaginen que ha de passar. Aquesta basarda, doncs, i aquestes tenebres de l’esperit, cal que les dissipin, no pas els raigs del sol ni els lluminosos trets del dia, sinó la contemplació de la natura i la seva ciència.” (III: 86-94)

Així, Lucreci coincideix amb Epicur, de qui en divulgava la filosofia, a creure que els déus no tenen res a veure amb els afers humans.

Vint segles després, hem vist com alguns interpretaven la pandèmia com un càstig diví, que Déu eliminaria quan cregués convenient. Però que existeixen coses inexplicables, o encara incomprensibles, no ens ha de portar a la solució fàcil i inútil de fer referència a allò sobrenatural. Serà la ciència, si de cas, la que hi aporti llum.

Boccaccio i la distància social

En el Decameró, Giovanni Boccaccio (1313-1375) descriu l’ambient creat per l’epidèmia de pesta negra que assolà Florència i altres parts d’Europa a partir de 1347. El llibre conté les històries que explica un grup de deu persones, fugides de la ciutat toscana.

En el proemi, Boccaccio assenyala que havia arribat “la mortífera pestilència”, bé per conjuncions astrals, bé per voluntat divina:

“O per actuació dels cossos superiors o per la justa ira de Déu tramesa damunt dels mortals a fi de corregir les nostres iniqües obres.”

Com uns segles abans, les causes es busquen en la voluntat dels déus o en les posicions dels astres. I a falta d’una medicina efectiva que tractés la malaltia, “gairebé tots s’inclinaven a un remei molt cruel, com era esquivar i fugir dels malalts i de les seves coses”.

Amb la Covid-19 hem vist que, a manca de remei, cal mantenir distància física, però també hem observat l’estigma a què se sotmetien certes persones i col·lectius.

Daniel Defoe, l’esforç dels sanitaris i la ira divina

pesta_a_londres-wikipedia_petit.jpg

Bring out your dead, d'Edmund Evans, sobre la pesta a Londres
el 1655

El 1722, Daniel Defoe (1660-1731) va publicar Diari de l’any de la pesta, un extens reportatge sobre l’epidèmia que assolà Londres el 1665. Aleshores, l’autor tenia uns cinc anys i per això Defoe es basa, en la seva obra, en llibres mèdics i històrics i en testimonis.

Tot i valorar l’esforç de molts metges, l’autor anglès es declara escèptic, perquè “no es podia esperar que els metges poguessin aturar la mà de Déu ni evitar una epidèmia que de ben segur havia estat enviada pel cel”.

Tot i així, Defoe no té cap dubte que la pesta té una causa natural i que s’escampa per efluvis a través de la respiració, la suor o les nafres.

Era una època de transició entre els nous coneixements i evidències i les supersticions i creences antigues, i Defoe les barreja. Però, a més, reconeix el sacrifici que, com ara, han fet els metges i tot el personal sanitari per atendre els malalts, fins i tot amb el risc de contraure la infecció.

Manzoni: les mesures es prenen tard

A Els nuvis, Alessandro Manzoni (1785-1873) explica la  història de Renzo i Lucia, dos joves amants camperols perseguits per un noble. I en el rerefons de la història hi ha la pesta que va viure Milà el 1630. La gent creia que l’havien portat els soldats alemanys.

A més, en aquell Milà sota domini espanyol, les autoritats es neguen a admetre, al principi, que es tracta de la pesta i prenen les decisions massa tard. La gent s’indigna, però molts ciutadans també es resisteixen a reconèixer que la causa dels mals sigui la pesta.

Finalment, els jutges condemnen a tortures atroces alguns acusats d’haver-la escampat. Manzoni ho va denunciar el 1842 en una altra obra, Història de la columna infame, un contundent al·legat contra la tortura.

Veiem que en el segle XVII també es buscava què havia portat aquella malaltia de fora. I que les autoritats, com ha passat ara a la Xina al principi, però també a altres països, han trigat a admetre que es tractava d’un problema mèdic greu. Molta gent —i molts científics— també s’han queixat que moltes mesures s’havien pres massa tard. Sembla que, segles després, moltes coses no han canviat.

Thomas Mann: espai per a la reflexió

A Els Buddenbrook, Thomas Mann (1875-1955) narra el declivi d’una família de l’alta burgesia entre 1835 i 1875. En aquella època, els metges de famílies benestants eren també amics i confidents. A més, intentaven restar importància als fets i no volien revelar la gravetat d’algunes situacions. No receptaven medecines que podien ajudar a la bona mort, perquè “els metges no estaven en el món per portar la mort, sinó per conservar la vida a tota costa”.

Però l’obra emblemàtica de Mann sobre la malaltia i el confinament és La muntanya màgica (1924), que narra com el jove enginyer Hans Castorp arriba al sanatori de Davos per visitar un cosí durant tres setmanes. Al cap de poc, li diagnostiquen tuberculosi i acaba passant-hi set anys, de 1907 a 1914.

En aquest immens calaix de sastre hi tenen cabuda actes mèdics, situacions quotidianes i debats d’idees. Entre aquests, els que enfronten, d’una banda, l’italià Ludovico Settembrini i, de l’altra, Elie Naphta, d’origen polonès.

El primer és fill i net de republicans, compromès amb la llibertat i el progrés, ateu i optimista. Nafta, en canvi, professor d’una escola jesuïta, és intransigent i religiós a ultrança i rebutja el progrés, la democràcia ì la ciència moderna.

El confinament deixa lloc a la reflexió i al debat. I aquests temes, el paper i l’impacte de la ciència i la tecnologia, segueixen presents un segle després de l’obra de Mann.

Blai Bonet i els sense futur

El mar és una novel·la que el mallorquí Blai Bonet (1926-1997) va escriure en el sanatori on va estar ingressat els anys 1946 i 1947. L’obra va romandre inèdita fins al 1958, quan es va publicar després d’haver guanyat, l’any anterior, el premi Joanot Martorell.

Està dividida en 32 capítols que corresponen a monòlegs alterns dels personatges —dos malalts de 19 i 20 anys, una monja i un capellà—. El mar crea una atmosfera angoixant en el modest sanatori per a tuberculosos, però el rerefons el converteix en una metàfora de la dura postguerra.

Manuel Tur i Andreu Ramallo, els dos joves, són molt religiosos i arrosseguen sentiments de culpa que en el sanatori no fan més que agreujar-se. Són personatges amb passat i sense futur, com un dels que hi apareixen, Galindo, que a la novel·la té 21 anys i és tuberculós des dels 17.

Bonet retrata amb tota la cruesa. La sang dels esputs està present en molts passatges: “surt amb una força brutal”, “era una sang vermella, brillant, calenta, seva”. Les agonies es retraten sense concessions.

Tot això recorda tant la gent que ha mort sola, potser en un hospital o en una residència. I a tots els que ho han viscut com un final d’etapa sense esperança, gent que potser, com Manuel, Andreu o Galindo, no tenien futur, però tampoc havien gaudit d’un passat.

George Bernard Shaw i les vacunes

El dilema del doctor és una obra de George Bernard Shaw publicada el 1906. El 1911, el seu autor li va afegir un "Prefaci sobre els doctors". L’obra exposa els treballs de Colenso Ridgeon, que manté diferències de plantejament amb altres col·legues metges. Ridgeon els explica les seves investigacions sobre vacunes. Però un altre metge, Ralph Bloomfield Bonington, afirma que “els fàrmacs només poden reprimir els símptomes; no poden eradicar la malaltia”. I se’n riu de les vacunes.

En el Prefaci, Shaw es mostra també contundentment contrari a la vacunació i, fins i tot, considera la bacteriologia una superstició:

“Estem en mans de la generació que, havent sentit parlar de microbis tant com Sant Tomàs d’Aquino va sentir parlar dels àngels, sobtadament conclou que l’art complet de sanar podria ser resumit en la fórmula: busca el microbi i mata’l.”

Mentre científics de tot el món s’han llançat a buscar una vacuna contra la Covid-19, per aconseguir-la en un temps rècord, ens preguntem què passarà amb els moviments antivacuna, que tant de mal han fet i que han facilitat que es propaguin de nou malalties com el xarampió. La vacuna contra la Covid-19 és una de les màximes esperances per reduir al mínim el confinament i permetre novament el moviment de persones per tot el món.

A més, no falten els comentaris falsos de presumptes científics, que posen en dubte el que la ciència va descobrint sobre el coronavirus i critiquen les poques mesures que existeixen, de moment, per fer-li front.

Ibsen i els interessos econòmics

ibsen-wikimedia_commons.jpegUn enemic del poble (1882), obra de teatre del noruec Henrik Ibsen (1828-1906), té com a protagonista un metge, el doctor Stockmann, que descobreix que el balneari que ha aportat riquesa al poble on viu —i del qual és alcalde el seu germà— rep aigües contaminades procedents d’una fàbrica de cuirs. Després de diversos casos de febres tifoides i trastorns gàstrics entre els clients, el metge decideix prendre mostres i enviar-les a analitzar. I així hi descobreix la presència de matèria orgànica infecciosa.

Comença aleshores la batalla contra el seu germà i contra els que es neguen a fer unes obres que obligarien a tancar temporalment el balneari i que podrien afectar de forma definitiva la reputació de l’establiment.

Tot i patir el boicot de gairebé tot el poble i de veure’s impedit d’exposar les seves dades i raonaments, Stockmann manté la seva postura i rebutja tant rectificar com marxar a un altre lloc:

“Som els més forts del món. I els forts han d’aprendre a estar sols.”

Il·lustra el debat absurd sobre salut i economia: s’ha d’aixecar el confinament per no perjudicar l’economia? O  més aviat cal pensar que amb una malaltia descontrolada o amb rebrots que obliguin a tornar enrere l’economia es veurà molt més perjudicada? I, sobretot, quin valor donem a la vida humana en l’equació per prendre decisions sobre l‘economia?

Carlo Levi i els abandonats

Carlo Levi (1902-1975) era fill i germà de metges i ell mateix es va graduar en medicina a Torí el 1924. Després d’exercir i d’investigar i ampliar estudis a París, Levi va decidir dedicar-se plenament a la pintura. Però, a més, va prosseguir amb el seu activisme polític dintre del socialisme i va escriure obres literàries. La més coneguda és Crist s'ha aturat a Èboli (1945).

Levi situa l’acció en una població que anomena Gagliano i que representa Aliano, al sud d’Itàlia, on va ser confinat uns mesos, entre 1935 i 1936, després de ser arrestat pel seu activisme. Allà va exercir de metge.

Els habitants d’aquells pobles pobres i totalment abandonats pel govern no es consideraven cristians —que en el seu llenguatge significava “humans”—, perquè Crist s’havia aturat a Èboli, “on la carretera i el tren abandonen la costa de Salerno i el mar, i s’endinsen en les desolades terres de Lucània”. És una zona infestada per la malària i Levi hi aporta els seus coneixements, però també la seva humanitat.

L’obra ens parla de llocs abandonats a la seva sort o, més aviat, dissort, on no arriben els avenços de la medicina. Llocs que segueixen existint, tant en territoris llunyans com en alguns guetos del nostre món desenvolupat. I on costa que arribin, també, les mesures preventives i els escassos mitjans contra la Covid-19.

Céline: rentar-se les mans

Louis-Ferdinand Céline (1894-1961) es va graduar en medicina a Rennes i va exercir durant anys. Però el coneixem sobretot com a escriptor. Malgrat que la seva obra més coneguda es Viatge al final de la nit, volem recordar aquí la seva tesi doctoral, titulada La vida i obra de Philippe Ignace Semmelweis (1818-1865). Es va publicar el 1924 i tracta del metge austrohongarès que va descobrir que la falta d’asèpsia era la causa de l’elevat nombre de morts en un dels departaments de la maternitat de l’Hospital General de Viena.

En un dels millors exemples d’aplicació del mètode científic, Semmelweis intenta esbrinar per què les morts se succeeixen sense que ningú intenti dilucidar per què uns malalts moren i altres no. Semmelweis observa que al pavelló del doctor Klin es registren moltes morts per febre puerperal —que es dona en els dies immediatament posteriors al part—. En el pavelló d’un altre metge no passa el mateix.

En el primer, els que atenen els parts són els estudiants de medicina i en el segon són les llevadores en pràctiques. Semmelweis investiga i descobreix la causa: els estudiants venen de fer pràctiques d’anatomia amb cadàvers i passen a atendre les parteres sense desinfectar-se les mans.

Les mesures antisèptiques donen resultat. Però Klin lliura batalla i aconsegueix que la majoria dels metges li donin suport. Finalment, Klin guanya i Semmelweis acaba desesperat i boig. Només assolirà una victòria pòstuma.

La higiene és la principal recomanació per evitar el contagi de Covid-19. És de justícia recordar, doncs, el primer metge que va fer una investigació planificada per descobrir que rentar-se les mans, una cosa tan senzilla, evitava moltes morts.

Van der Meersch: la superstició pot matar

Cossos i ànimes és la novel·la més coneguda del francès Maxence Van der Meersch (1907-1951). Es va publicar el 1943 i narra les situacions que viu Michel Doutreval, estudiant de medicina, que comprova la nul·la sensibilitat de molts professors i metges.

Però una cosa molt destacada del llibre és la posició absolutament anticientífica que Meersch mostra en relació amb teories ben establertes en aquell temps, com es fa explícit en el capítol 5 de la segona part. El doctor Domberlé, antic tuberculós, no s’havia curat amb els tractaments usuals, sinó amb purgues i una alimentació frugal. I afirma que “des de Pasteur la medicina clàssica es troba hipnotitzada pel microbi”. A més, està preocupat pel “suïcidi alimentari de la raça blanca”.

La figura de Domberlé està basada en el metge francès Paul Carton (1875-1947), que va promoure el naturisme vegetarià. Domberlé —és a dir, Carton— és descrit com un heroi que s’enfronta a la medicina oficial i al materialisme.

Tanmateix, l’atzar  es mostraria sarcàstic i implacable amb Meersch, que va morir el gener del 1951 de tuberculosi, després de rebutjar els tractaments usuals i sense que el règim que havia defensat i al qual es va sotmetre pogués fer res per salvar-li la vida.

L’escepticisme sobre les mesures higièniques proposades i la rebel·lió respecte al seu compliment han propagat la malaltia en diversos col·lectius. Les raons poden ser diverses, però el dogmatisme anticientífic sovint mata.

Camus: no hi ha temps a perdre

No podia faltar aquí La pesta, d’Albert Camus (1913-1960). L’obra descriu una epidèmia de pesta que assola Orà, aleshores capital de l’Algèria colonitzada per França. Malgrat les connotacions mèdiques, les socials i les ideològiques són encara més evidents. La novel·la es va publicar el 1947, només dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial, i és una metàfora sobre el nazisme i la forma d’enfrontar-s’hi.

Podem fer interpretacions que potser no coincidiran amb les intencions reals de l’autor. Així, potser l’intent de les autoritats d’ocultar, després dels primers casos, que la ciutat està a les portes de patir una epidèmia de pesta es pot interpretar com la falta de resposta contundent quan el nazisme donava els seus primers i alarmants passos. Només el doctor Bernat Rieux sembla conscient del que s’acosta.   

Al mateix temps, podem interpretar-la com una crida perquè tothom faci front al nazisme. Però també es produeix un xoc violent entre el doctor i el pare Paneloux, un jesuïta intransigent que, juntament amb la resta d’autoritats eclesiàstiques, decideix que l‘única forma de lluita contra la malaltia és amb pregàries.

A més de poder utilitzar la pandèmia com una metàfora d'altres amenaces que ens cauen al damunt, també podem recordar les processons i els actes religiosos que s’han fet com a “mètode” per aturar l’epidèmia.

Philip Roth i la poliomielitis

A Nèmesi, novel·la publicada el 2010, Philip Roth narra una greu epidèmia de poliomielitis produïda l’estiu de 1944 a la comunitat jueva d’un barri de Newark, una ciutat de Nova Jersey. Dividida en tres parts i amb girs excel·lents, la novel·la narra la por que es genera en la comunitat i la cerca de culpables —com uns joves italians— per intentar explicar l’epidèmia.

Si l’any 1988 hi va haver uns 350.000 casos de poliomielitis a tot el món, el 2018 se’n van produir només 22. S’ha aconseguit l’erradicació gairebé total de la malaltia gràcies a la vacuna creada per Jonas Salk als anys cinquanta. La seva inexistència explica epidèmies anteriors, com la que narra Roth.

Però el procés s’ha aturat degut a les dificultats per continuar amb les campanyes de vacunació en plena pandèmia de Covid-19. Malgrat això, la novel·la ens mostra com era el món abans que una vacuna acabés amb els milers de casos de poliomielitis que es produïen.

La Covid-19 no només ha provocat morts per ella mateixa, sinó que ha mobilitzat els recursos sanitaris, que han tingut problemes per atendre altres malaltes. La por també ha fet que persones amb certs problemes no anessin a consultoris o hospitals. I ha obligat a aturar importants operacions sanitàries, com la vacunació contra la poliomielitis.

Dongala i la pandèmia a l'Àfrica

El químic i escriptor congolès Emmanuel Dongala (n. 1941) descriu a El foc dels orígens el xoc entre tradició i progrés en un país africà. Mankunku aprèn del seu oncle bruixot a administrar medecines i a practicar rituals per curar. Però també s’interroga sobre l’univers i la natura. Per això busca nous fàrmacs, els assaja, analitza la seva possible utilitat... Tot això fa esclatar la còlera del seu oncle. Al llarg de tota la seva vida, Mankunku elaborarà teories que expliquen el cosmos i el seu propi entorn.

El protagonista també assisteix a la colonització europea, amb les màquines que aporten alguns beneficis, però també destrucció —com la mort per les dures condicions de construcció del ferrocarril—. Dongala retrata el gran xoc que les màquines provoquen, però narra que també porten una  confiança cega en la tecnologia. Un cop les coneix, la gent és incapaç d’acceptar les seves limitacions.

Al final de la novel·la, Mankunku també es veu incapaç d’assumir els nous coneixements que li presenta el besnet d’un vell amic, que ell considera com el seu propi besnet. Aquest li explica que treballa “en el camp de les reaccions moleculars” i que fabrica nous productes que no es troben a la natura. Mankunku no comprèn que es puguin crear coses que no existeixen a la naturalesa.

L'Àfrica és el continent on la pandèmia, de moment, ha causat menys víctimes —sobretot en comparació amb la població—. Les raons poden ser diverses, però segur que no ha estat pel bon estat de les seves infraestructures sanitàries.

Atacada per molts altres problemes de salut, potser les alertes precoces, les mesures per al diagnòstic i l’aïllament i l’exemple d’altres continents permetin evitar que la Covid-19 sigui una plaga més per als habitants d’aquestes terres.

Però cal esperar que també hi arribin els avenços mèdics contra la malaltia i que no siguin novament mers instruments per prosseguir o reiniciar la colonització —sigui europea, americana o asiàtica—. Allà hi trobaran professionals ben formats, com el besnet de l’amic de Mankunku, que treballa en noves reaccions moleculars.

McEwan i el cos com a mecanisme

Ian McEwan (n. 1948) és un dels autors que més referències científiques inclou a les seves obres. A Dissabte (2005), narra un dia en la vida del neurocirurgià Henry Perowne, amb el rerefons de les protestes contra la guerra d’Iraq de febrer del 2003. Perowne, com altres personatges, és el científic sense sentiments:

“És conscient de la seva incapacitat de sentir compassió. L’experiència clínica el va deixar fa molt temps sense aquesta capacitat.”

La seva pràctica inclou delicades intervencions quirúrgiques que McEwan descriu amb tot detall i un ric vocabulari científic, després d’haver-se documentat i haver presenciat diverses operacions per fer la novel·la. És aquest treball precís amb el cervell i els nervis el que ha allunyat Perowne de la fantasia:

Un home que intenta reduir les misèries de ments defectuoses reparant cervells no té més remei que respectar el món material, els seus límits i el que pot contenir: la consciència. Res més.”

Als virus se’ls ataca, d’entrada, amb ciència. Ni són càstigs divins ni enemics als qui es declara la guerra ni ens misteriosos que donin lloc a discursos esotèrics.

Això no impedeix que, com en tota pràctica científica, i encara més si es tracta de la medicina, hàgim de tenir sempre una sensibilitat cap als altres. Hem de seguir tenint en compte que no som simples mecanismes biològics i bioquímics, sinó ésser humans.

El personal sanitari ho ha demostrat amb escreix i la immensa majoria de científics actuen en el laboratori amb la màxima racionalitat, però es mobilitzen contra la Covid-19 per donar un servei a la humanitat.

Contacta amb Divulcat