Cosmètics de fa 2.000 anys o la bellesa de la química

(CC) Creative Commons

A l’antiga Xina els cosmètics no estaven reservats a les elits socials, sinó que també n’utilitzaven dones que no pertanyien a estaments privilegiats. Així ho demostra l’anàlisi d’un equip de la Universitat de Shandong (Xina), encapçalat per Quanyu Wang. La seva recerca s’ha publicat a Archaeological and Anthropological Sciences.

Els residus analitzats, amb una antiguitat de 2.000 anys, es van trobar en tombes on els cossos estaven acompanyats de molt pocs objectes. Això assenyala que les dones no pertanyien a l’alta societat. L’ús de materials més aviat barats per obtenir els cosmètics també suggereix que el seu ús havia passat des de les elits a altres sectors de la societat xinesa.

La tomba es troba a Jinan, al nord del país, i és de l’època de la dinastia Han. S’hi va descobrir un joc de dos cosmètics, que van ser analitzats amb diversos mètodes: espectroscòpia, difracció de raigs X, ELISA (una tècnica d’anàlisi bioquímica) i mesura de la mida de les partícules.

Els resultats revelen que un dels cosmètics era pols de blanc de plom, una barreja de carbonat i d’hidròxid de plom, que es devia aplicar a la pell, amb l’òbvia intenció de donar-li un to blanquinós. El segon era una pols de mica, color carn, que contenia greixos animals i extractes de plantes refinats. Les partícules tenien una mida molt petita, de cinc micròmetres. Els autors pensen que podria servir per dissimilar el que se’n diu “fer ulleres”.

Si bé els ingredients eren barats, la fabricació devia ser un procés complex. Així, la pols de mica tenia una mida petita i uniforme i això indica un procés acurat i llarg. Per als investigadors, això suggereix que a la Xina, fa dos mil anys, ja hi havia una indústria de cosmètics complexa i que els productes podien arribar a dones de nivells socioeconòmics diferents.

Tornant al primer dels cosmètics, el de blanc de plom, a l’antiguitat no es va fer servir només com a cosmètic, sinó també en l’art. Era un dels pigments blancs més valuosos tant en obres d’art xineses com en el món occidental.

L’obtenció del blanc de plom

L’any passat, un altre equip xinès, encapçalat per Yimin Yang, de la Universitat de l’Acadèmia Xinesa de Ciències a Pequín, va publicar restes d’altres cosmètics antics, descoberts al jaciment de Liangdaicun —també al nord de la Xina però uns 700 quilòmetres més a l’est que Jinan— i datats en el segle VIII abans de la nostra era. Els resultats es varen publicar a Nature.

Les anàlisis varen permetre identificar un dels exemples més antics d’ús de blanc de plom. A l’antiga Grècia s’obtenia pel mètode anomenat de corrosió, exposant el metall a vapors d’àcid acètic en presència de diòxid de carboni i en ambient humit. S’hi posava matèria orgànica que en la fermentació produïa el diòxid i també aportava calor. Amb l’àcid acètic es formava acetat de plom, que amb el CO₂ es convertia en carbonat de plom.

Però els investigadors expliquen en el seu article que amb aquest procés es generaven petits cristalls prismàtics, usualment barreja del mineral cerussita —nom que significa precisament ‘blanc de plom’— i d’hidrocerussita —carbonat de plom hidratat—. En canvi, a Liangdaicun només hi havia cerussita. Per això, consideren que se sintetitzava per un sistema diferent, anomenat de precipitació, en què es dissolia òxid de plom en acetat de plom bullent.

Conclouen que la síntesi de blanc de plom devia evolucionar de manera diferent a Orient i a Occident. En tot cas, la producció a baix cost va estendre el seu ús en cosmètica:

“Va desencadenar una revolució cosmètica i això subratlla que la recerca de la bellesa va estimular el desenvolupament de la química en la història humana, especialment amb la pràctica primerenca de la química humida a la Xina.”

Un blanc menys tòxic i artistes amb artritis

En pintura, el blanc de plom es va continuar fent servir fins al segle XIX, a causa de la seva opacitat i tons càlids. Tanmateix, per culpa dels problemes de salut que provocava el metall, el 1780 el govern francès ja va encarregar al químic Louis Bernard Guyton de Morveau que busqués un pigment blanc que el substituís. I Morveau va proposar l’òxid de zinc. Sembla que la idea inicial no va ser seva, sinó de Jean-Baptiste Courtois, el preparador del curs de química que impartia Morveau a Dijon. De fet, Courtois devia estar predestinat a buscar un substitut d’aquell pigment sense plom, ja que havia nascut en una població que es diu Plombières-lès-Dijon. Per cert, que el seu fill Bernard va descobrir la morfina i el iode.

Morveau va treballar la idea de Courtois i la va presentar el 1782 en una memòria. Però el zinc era massa car i no es va poder estendre el seu ús fins que es varen trobar nous mètodes industrials més barats a mitjan segle XIX. Va ser prohibit del tot els anys setanta del segle passat.

La substitució va tenir un efecte molt positiu en la salut dels artistes, que es degradava no només pel plom sinó també per altres metalls presents en pigments, com mercuri i cadmi. El 1988, dos metges danesos, Lisbet Milling Pedersen i Henrik Permin, dels Hospitals Universitaris de Copenhaguen, varen publicar un curiós article a The Lancet. Varen estudiar els pigments utilitzats per artistes com Rubens, Renoir, Dufy i Klee, que varen tenir artritis reumatoide o altres malalties semblants, i els varen comparar amb els utilitzats per artistes de la mateixa època sense aquests problemes mèdics —com en un assaig clínic actual, amb un grup control—. Varen deduir que les malalties reumàtiques inflamatòries havien estat provocades per l’ús elevat de pigments amb plom o bé amb mercuri, cadmi, arsènic, antimoni, estany, cobalt, manganès i crom, que donaven colors molt brillants i clars.

Curiosament, l’ús de blanc de plom també ha provocat que algunes obres patissin més els efectes de la contaminació. Un cel ben blanc pintat amb òxid de plom s’enfosqueix amb certs agents, perquè l’òxid passa a sulfur de plom, que és marronós. Així, la contaminació no només pot enfosquir el cel actual, sinó també el cel pintat per artistes de fa uns segles. Sortosament, si s’aplica peròxid d’hidrogen el cel torna a ser blanc, perquè es genera sulfat de plom, que és d’aquest color.

Ens hem apartat molt del tema exposat al principi: l’anàlisi de pigments procedents de l’antiga Xina. Però tot plegat demostra que la química i la recerca de la bellesa, sigui en el rostre o en l’art, s’han beneficiat mútuament al llarg dels segles.