Del primer cop de pedra al futur transhumà

Com a espècie, la nostra capacitat de crear codis morfològics o eines —la nostra intel·ligència operativa— ha impulsat una expansió extraordinària de la nostra sociabilitat. L’evolució tècnica i, més tard, la tecnologia, han estat motors decisius d’aquest procés; la història humana és inseparable de la millora constant de les eines.

Durant milers de generacions, la perseverança ha refinat l’eficiència i l’eficàcia tècnica, alternant períodes d’estabilitat amb moments d’acceleració revolucionària. Aquestes innovacions han transformat la manera d’obtenir aliments, d’habitar el món i de relacionar-nos. Estem envoltats de tècnica i tecnologia en tot moment, una constatació que revela fins a quin punt la nostra vida quotidiana depèn d’aquestes adquisicions.

La tecnologia no només ens ha humanitzat: continuarà fent-ho. Imaginem viatges interestel·lars, noves formes d’energia i materials, o sistemes d’adaptació que superin els límits biològics actuals. La transhumanitat i la posthumanitat requeriran conceptes nous, tan revolucionaris com ho van ser en el seu moment la relativitat o la mecànica quàntica. Fora del sistema Terra, la supervivència exigeix estructures exosomàtiques; en el futur, també modificacions endosomàtiques que transformaran la nostra fisiologia.

L’evolució natural deixarà pas a una selecció funcional i tecnocultural, basada en materials nous, mutacions induïdes i biotecnologies emergents. El futur de l’espècie —o de les espècies humanes— dependrà de com sapiguem transferir coneixement cap a formes de vida transhumanes. Tot això és difícil d’imaginar perquè la socialització tecnològica és recent: la revolució industrial té menys de 250 anys, i la revolució cientificotècnica, només unes dècades.

La nostra capacitat d’imaginar i convertir somnis en realitat ha estat decisiva. Allò que era ficció —com el viatge recent a la Lluna— s’ha fet realitat en poques generacions. L’acceleració del coneixement, possiblement seguint la llei de Moore, ens portarà a escenaris encara inimaginables. Els humans, parahumans o transhumans esdevindran vectors d’imaginació i pensament, impulsats cap a formes d’adaptació desconegudes.

Però com va començar tot? Amb un gest simple: colpejant una pedra contra una altra per obtenir-ne una vora tallant. Fa 3,3 milions d’anys, a Lomekwi (Kenya), un homínid va generar el primer codi morfològic. Aquell acte va iniciar una seqüència que culminaria en la ciència i la tecnologia modernes. Les primeres eines de pedra elaborades pels humans, conegudes científicament com del Mode 1 —molt simples i rudimentàries, però que permetien tallar, raspar o trencar materials— van donar pas a cadenes operatives més llargues i producció en sèrie; aquestes seqüències són l’origen remot de les manufactures industrials actuals.

Eina de pedra del Mode 1, se sobre 1,2 milions d’anys, trobada a la Sima del Elefante, a Atapuerca -  Crèdit: Equip d’Investigació d’Atapuerca

Els animals també utilitzen eines, però només els humans han desenvolupat sistemes per fabricar eines amb altres eines, un salt cognitiu que ha permès generar entropia creativa i reorganitzar l’ordre natural. Avui, robots i exoesquelets formen part de cadenes operatives que amplien les nostres capacitats, i la impressió 3D, 4D i 5D, la computació quàntica i la intel·ligència artificial obren un nou horitzó evolutiu.

La intersecció entre tecnologia i biotecnologia anuncia un món on la simulació, la predicció i el modelatge seran immediats. Potser arribarem a copiar i editar animals que tindran vida, una idea que avui sembla quimèrica, però que demà pot ser quotidiana.

Des dels primers balbucejos tècnics fins a la socialització de la ciència, avancem cap a una singularitat conscient, un futur d’alt risc, però també d’enorme potencial. Com deia Kurzweil, «la propera fita serà la tecnologia, que crearà una generació següent sense la intervenció humana». Aquest futur és imminent. La tecnologia i la biotecnologia seran l’estratègia que ens portarà a la transhumanitat, impulsats per la nostra capacitat d’anticipar allò que encara no ha passat.

La continuïtat discontínua —una progressió no lineal, plena de ruptures creatives— defineix el nostre camí. Les construccions humanes acabaran humanitzant-nos de nou, en un diàleg entre humans, posthumans i sistemes autònoms que heretaran el nostre llegat i el projectaran cap al futur.