Com hem menjat i com menjarem

Allò que mengem i com ens ho mengem ens defineix com a espècie, alhora que ens explica i ens condiciona la vida. Per aquest motiu, la manera com els éssers humans ens hem nodrit en el decurs de la història va estretament lligada a la nostra evolució.  A més, l’intercanvi d’energia amb el medi natural forma part del procés vital i la manera de fer-ho marca en molts dels casos les estratègies econòmiques i socials de les comunitats humanes.

Els hominins som omnívors, això vol dir que consumim vegetals i animals, també petites quantitats de minerals. Dels productes de la natura, n’obtenim les proteïnes, els hidrats de carboni i els greixos que permeten que siguem i funcionem com un sistema viu; tot això ho consumim en activitats d’esforç, manteniment, coneixement i pensa­ment.

Des de l’emergència del gènere Homo, fa uns tres milions d’anys, fins a la nostra espècie, Homo sapiens, una sèrie de canvis relacionats amb la ingesta d’aliments, amb l’anatomia, amb el llenguatge, el foc i l’organització social han fet possible la humanització. El carroyerisme, la cacera, la recol·lecció i la pesca van ser les estratègies bàsiques de les poblacions paleolítiques.

Mostra d'aliments consumits a la prehistòria 

En els primers passos de la humanitat, l’alimentació era de proximitat, aprofitant el que donava l’entorn i mínimament tractada; es depenia molt del que propiciava la natura i de l’estacionalitat. Un pas important va ser l’increment del consum de carn, posteriorment cuita gràcies a la descoberta del foc que, entre altres coses, ens va permetre alterar químicament les propietats dels aliments, de manera que la transformació i l’eliminació de tòxics ens va obrir exponencialment l’espectre de consum i de la nostra dieta. Aquest canvi va també permetre que ingerint menys quantitat de carn, respecte als vegetals, s’obtingués més càrrega calòrica i més proteïnes.

A més la nostra col·lega, la paleoantropòloga nord-americana Leslie Aiello, defensa la teoria que quan la ingesta de carn es converteix en habitual disminueix la mida dels nostres budells i l’energia que aquests no necessiten se’n va cap al cervell. Això va permetre que el nostre sistema digestiu evolucionés ràpidament i passéssim de tenir un aparell de grans dimensions, com els primats no humans, a tenir-ne un de més petit, cosa que va suposar un salt evolutiu molt significatiu, ja que aquests canvis van permetre el creixement progressiu del cervell, el nostre òrgan més costós de mantenir, perquè gran part de l’energia que abans es destinava al processament digestiu del menjar, amb els aliments transformats pel foc no li’n calia tanta i la sobrant es derivava cap al cervell.

La primera prova de l’inici d’aliments cuinats la tenim a Sud-àfrica, a la cova Wonderwerk. Allí fa un milió d’anys l’Homo erectus va fer ús del foc per tractar restes d’unes peces caçades. Així ho indiquen una sèrie de registres de tipus arqueopaleontològics, com marques de tall als ossos i ossos cremats o calcinats. De tota manera, la socialització de la cuina no es faria fins uns 400.000 anys més tard.

Les comunitats preneandertals i neandertals eren bones cuineres i processaven sistemàticament la carn a través del foc, com hem pogut comprovar a la cova del Bolomor (València), o a l’Abric Romaní de Capellades (Barcelona). Igual que per als seus avantpassats, els vertebrats herbívors com els bòvids, èquids, proboscidis, etc., eren plats suculents i molt apreciats per aquests homínids del plistocè.

Fa només uns 8.000 o 10.000 anys vam començar a practicar l’agricultura i la ramaderia. Mengem pa des de fa molt poc. Prenem olis i vi des de fa menys, igual que la cervesa; totes les tècniques de fermentació observades a la mateixa naturalesa són adquisicions modernes. Bevem llet des de fa pocs milers d’anys, perquè el nostre cos no acceptava la lactosa.

En els períodes clàssics, amb la formació de les primeres ciutats i, més tard, amb els grans imperis i civilitzacions, l’alimentació comença a diversificar-se. Si bé els nutrients continuen sent de proximitat, alguns ja procedeixen d’entorns més allunyats. D’aquesta manera, al llarg del nostre procés evolutiu hem anat afegint menjar de tota mena a la dieta, i ara tenim una gran sèrie d’aliments carregats de nutrients dels nostres territoris, però també de qualsevol altra part del planeta. La revolució industrial i el transport de matèries primeres, primer el carbó i el ferro i, més tard, el petroli, va accelerar la circulació de tot allò que produïm i consumim.

Actualment, l’alimentació prové d’una sèrie de productes que ja són històrics, fonamentals en la nostra nutrició, i que van començar sent de proximitat: a Europa, els cereals i l’oli; a l’Àsia, l’arròs; a Amèrica, el blat de moro, la carbassa i la patata, etc. Amb el pas del temps, aquests i molts altres s’han fet globals i avui dia els consumim perquè ja els hem plantat al nostre entorn.

Però què passarà en el futur quan arribi la transhumanitat, aquesta fase evolutiva en què deixarem característiques humanes actuals per sobreviure i ens fusionarem amb la intel·ligència artificial i la biotecnologia, abans d’arribar a la posthumanitat plena, que propiciarà una espècie totalment nova?

RethinkX, un laboratori d’idees o think tank independent dedicat a estudiar com les noves tecnologies provoquen disrupcions ràpides en sectors clau de l’economia i de la societat, ha fet una prospecció de l’alimentació en el futur. Fins a la meitat del segle XXI, prediu el col·lapse de la ramaderia i de l’agricultura tradicional de la revolució neolítica i també de la industrial. Alhora, anuncia que els grans animals seran substituïts per organismes i microorganismes que ens proporcionaran proteïnes.

Això canviarà totalment la nostra manera de nodrir-nos. La disminució del consum de vertebrats serà exponencial al final d’aquest segle i, paral·lelament, les grans produccions agrícoles també disminuiran. En la transhumanitat, és a dir, en aquesta etapa evolutiva en la qual la tecnologia haurà modificat molt profundament el nostre cos i la ment, l’alimentació continuarà sent un factor fonamental en gran part de les espècies i paraespècies que haurem fabricat i per als individus que encara no s’hagin modificat.

Els humans primer i els transhumans posteriorment estarem monitorats per poder conèixer en quin estat estem, quantes calories ens fan falta i quantes ens en sobren, de manera que l’alimentació, la internet de les coses, la intel·ligència artificial i la biotecnologia s’enquadraran de manera sincronitzada en el mateix sistema.

El consum de quilòmetre zero serà possible gràcies a l’agricultura tecnològica, amb la modificació i l’edició tant d’espais com de llavors capaces de reproduir-se en condicions inversemblants. En aquest sentit, la modificació i l’edició genètica tindran molt a dir.

Totes aquestes estratègies podran posar-se en pràctica en llocs propers a la Terra, com per exemple Mart, on serà possible la producció tròfica un cop s’hi generin unes condicions com les que disposem ara mateix en el nostre planeta. Això permetrà a les noves espècies establir-se als espais solars i interestel·lars, cosa que assegurarà la reproducció dels transhumants, ja que sense una estratègia alimentària com la plantejada serà difícil ocupar el cosmos.