El CERN: dos aniversaris

Aquest any el CERN compleix 70 anys, exactament el 29 de setembre. Però alhora fa 40 anys que Espanya va entrar a l’organització de manera definitiva després d’un acord unànime del Congrés dels Diputats. Per això podem dir que aquest any complim dos aniversaris i és un bon moment per recordar una història d’èxit de la qual ens podem sentir, en part, partícips.

Si bé el CERN és ben conegut pels seus grans èxits científics, és bo recordar que també va ser un èxit polític, ja que va ser una de les primeres entitats que Europa va crear acabada la Segona Guerra Mundial.

Retrocedim als anys de la postguerra, als darrers anys de la dècada dels 40. Europa estava empobrida en tots els sentits (econòmic, científic, etc.) perquè els seus països venien de la guerra, i molts dels seus científics havien hagut de marxar cap als Estats Units d’Amèrica i havien col·laborat en el pla Manhattan. Però hi havia ganes de reprendre alguna mena de cooperació entre els països enfrontats. Així, al cap de pocs anys vindria la creació, el 1950, de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, la CECA, embrió de la Comunitat Econòmica Europea de 1957, origen de l’actual Unió Europea de vint-i-set membres.

Un altre dels sectors amb aquestes ganes de cooperar va ser el de la recerca. Concretament el desembre del 1949, a la Conferència Europea de la Cultura de Lausana, el premi Nobel Louis de Broglie va proposar la creació d’alguna institució científica comuna i es va decidir crear un Institut Europeu de Ciència Nuclear. El següent pas va tenir lloc a la V Conferència General de la Unesco de Florència, el juny del 1950, quan el també premi Nobel Isidore Rabi va aconseguir l’aprovació unànime perquè el director general de la UNESCO promogués la creació de centres de recerca supranacionals i es va començar el disseny d’un laboratori de física de partícules i física nuclear. La idea era poder competir amb els esforços fets als Estats Units, que ja havien aprovat el projecte del seu Cosmotró de Brookhaven i del Bevatron de Berkeley. D’aquesta manera, es va crear una comissió consultiva, presidida pel també Nobel Pierre Auger que l’octubre del 1951 va fixar dos objectius: la construcció d’un accelerador clàssic (el futur sincrociclotró) i un altre de nova generació (el sincrotró de protons).

L’octubre del 1952 es va decidir instal·lar el laboratori sobre la frontera francosuïssa pròxima a Ginebra i es van anar definint les característiques del laboratori. L’any 1953 ja estava definida la convenció del CERN, que va ser signada per una majoria de països, i el 29 de setembre de 1954 va néixer la Convention Européenne pour la Recherche Nucléaire (CERN). Encara que el nom aparenti el contrari, no té res a veure amb l’energia nuclear, sinó que es tractava d’establir un gran centre dedicat a la recerca física bàsica més puntera del moment, que no aixequés oposicions com ho hagués fet alguna col·laboració en el camp de l’energia nuclear. En aquest sentit, cal recordar que Euratom no va arribar fins a l’any 1957.

Des de la seva creació, el CERN ha competit en primera línia amb els grans laboratoris dels Estats Units. Aquesta competició hauria estat totalment impossible per part de qualsevol dels països europeus individualment. En canvi, la sinergia entre països va permetre la competició i, més recentment, el domini europeu a la frontera més avançada amb projectes en què ha participat la comunitat de científics de tot el món, inclosa la Xina, el Japó i els Estats Units.

Els èxits del CERN amb els seus consecutius grans acceleradors i des del seu descobriment dels anomenats corrents neutres han estat fonamentals per a l’establiment precís del model estàndard, un esquema que ha anat permetent encaixar harmònicament els resultats dels experiments. L’esquema predeia l’existència de noves partícules elementals, els famosos bosons Z i W que es van  estudiar amb detall amb el Super Proton Synchrotron, SPS, i el Large Electron Positron, el LEP, cosa que va provocar la concessió del Nobel a

Carlo Rubbia i a Simon van del Meer. Després del LEP, al mateix túnel de 27 quilòmetres de circumferència es va construir l’LHC (Large Hadron Collider) que ha permès, entre altres coses, detectar el bosó de Higgs, responsable de les masses de quarks i leptons. La nova versió de l’LHC, d’alta lluminositat, l’HL-LHC és un dels instruments que guiarà la física de partícules elementals els pròxims decennis.

A més del gran èxit científic que ha proporcionat aquesta col·laboració europea, el CERN també ha constituït un gran centre de transferència tecnològica del qual s’han beneficiat, sobretot, les empreses europees. Seria difícil imaginar l’existència d’empreses europees avançades en els camps més relacionats amb els acceleradors i detectors sense l’existència del CERN. I sense aquestes empreses és segur que el nostre benestar seria menor, encara que, probablement, la influència més gran dels avenços realitzats al CERN ha anat a càrrec del desenvolupament de la world wide web, aquest instrument ideat al CERN que ha representat una autèntica revolució en àmbits cada cop més amplis i diversos, fins al punt que seria difícil imaginar la nostra activitat sense les tres w.

A més dels seus èxits en els camps que li són propis, el CERN també ha estat una peça important per ajudar a mantenir la ciència europea en un alt nivell competitiu amb la resta del món en diferents camps, ja que ha estat un exemple de col·laboració internacional. Exemples de col·laboració han estat el seu suport a la creació de l’EMBO (European Molecular Biology Organization) i el seu laboratori associat, l’EMBL; la creació de l’ESRF, l’European Synchrotron Radiation Facility; i l’ESA, European Space Agency. I fora de l’entorn europeu també ha estat una peça important en l’Orient Mitjà amb el seu paper com a impulsor de SESAME (Synchrotron-light for Experimental Science and Applications in the Middle East), un intent d’establir col·laboracions entre els diferents països. SESAME és una font de llum de sincrotró a Jordània establerta com un centre d’excel·lència en la qual col·laboren, cosa no sempre fàcil, força països de l’Orient Mitjà.

Òbviament, Espanya no estava entre els signants inicials de la convenció del CERN. De fet, s’hi va adherir durant un curt període entre el 1961 i el 1968 que va servir, en certa manera, per estimular la recerca feta a Espanya en els camps relacionats. No va ser fins al 1984, ara fa quaranta anys, quan per acord unànime del Congrés de Diputats s’hi va adherir de nou alhora que s’aprovava un Pla Mobilitzador de Física d’Altes Energies que va suposar la consolidació o creació de nous grups experimentals a algunes universitats.

En el cas de Catalunya, el retorn d’Espanya al CERN va implicar l’inici de les activitats experimentals al costat de les ja conreades a la UB i la UAB i la creació d’un consorci entre la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE), que participa en diversos experiments capdavanters a escala mundial, al CERN i en altres laboratoris, i que és un exemple de bona feina científica i que, al meu entendre, té un model de gestió més adequat a les necessitats del segle xxi que els clàssics models funcionarials.

Foto de capçalera: © Hertzog, Samuel Joseph: CERN