El sentit evolutiu del pas enrere

L’evolució humana no és lineal ni sempre progressiva, i les involucions o pas enrere formen part del procés adaptatiu mateix. Des d’un punt de vista sociocultural, la humanitat no avança de manera contínua cap a millors formes d’organització, sinó que alterna moments de progrés amb fases de reculada o desajust. Aquestes involucions no s’han d’entendre únicament com a fracassos, sinó com a respostes a situacions en què les nostres capacitats d’adaptació no aconsegueixen seguir el ritme dels canvis que nosaltres mateixos generem.

Un dels factors clau és la pressió demogràfica. A mesura que la població creix, augmenten les tensions sobre els recursos, els sistemes socials i les estructures polítiques. Això pot provocar conflictes, desigualtats o decisions col·lectives que, en comptes de millorar les condicions de vida, les deterioren. Històricament, moltes crisis socials han sorgit precisament d’aquest desequilibri entre creixement poblacional i capacitat de gestió.

A això s’hi sumen les pressions ambientals i alimentàries. Canvis en el clima, esgotament de recursos o crisis energètiques poden obligar les societats a retrocedir en certs aspectes: pèrdua de qualitat de vida, migracions forçades o fins i tot col·lapse d’estructures complexes. La història humana és plena d’exemples en què avenços tècnics no han evitat retrocessos socials quan l’entorn es torna advers.

En aquest sentit, cal remarcar el concepte de tecnosocietat. Hem creat sistemes tecnològics extremadament complexos que evolucionen a gran velocitat, però la nostra evolució biològica i cultural no sempre pot seguir aquest ritme. Aquesta desincronització genera tensions: dependència tecnològica, desigualtats en l’accés al coneixement o incapacitat per gestionar les nostres pròpies innovacions. Per això hem de reconèixer aquestes reculades com a part del procés evolutiu. És a dir, aprendre’n, analitzar-los i utilitzar-los com a base per reorganitzar les nostres estructures socials i culturals. L’evolució humana no consisteix a evitar errors —cosa impossible—, sinó a desenvolupar una consciència crítica que permeti transformar-los en consciència d’espècie.

Per exemple, el canvi climàtic actual: és en gran part conseqüència del desenvolupament tecnosocial, però també obliga a replantejar models econòmics, energètics i de consum. La crisi ambiental com a involució esdevé així un punt d’inflexió que pot impulsar noves formes d’adaptació més d’acord amb el nostre entorn. La clau és veure com responem com a espècie per afrontar les noves situacions. Involucionem constantment, però aquesta involució s’hi ha d’incorporar, l’hem d’integrar.