Els homínids humans no existeixen

Durant gran part del segle XX el concepte d’homínid va agradar a la majoria d’experts per una raó ben simple: proclamava el que es volia sentir. En aquells temps un homínid, per entendre’ns, era un primat sense cua, o simi, de marxa bípeda i amb un cervell en expansió. D’aquesta manera, tot fòssil que tingués tals trets era immediatament convidat a ser parent nostre evolutiu. Però, com el lector sospitarà, les coses en la naturalesa mai no són tan simples.

En primer lloc, a la dècada del 1980 es va descobrir una novetat sobre el bipedisme. Es va interpretar que altres simis allunyats dels nostres parents també caminaven sobre dues potes. Parlem del bipedisme defensat per Salvador Moyà en l’Oreopithecus [1], per Tim White en l’Ardipithecus [2] o per Madelaine Böhme en el Danuvius [3]. Sobre la base d’aquests fòssils es va inferir que va existir un bipedisme arborícola, anterior al nostre caminador, que avui dia encara conserven els orangutans. És a dir, caminar alçat no era ni exclusiu nostre, ni nou, ni amb avantpassats comuns, sinó que era ancestral, primitiu i compartit.

Això va fer mal a molts paleontòlegs que, majoritàriament, creien en una línia evolutiva humana gradual que anava des de simis corbats a quatre grapes fins a humans alçats i savis. Una idea que, desgraciadament, serveix encara de base per a moltes imatges que omplen equivocadament els nostres llibres. En aquestes imatges continuem veient d’esquerra a dreta, suposo que sense connotacions polítiques, un simi quadrúpede que va adquirint verticalitat cap a la dreta, i també un cap més gran i millors eines, és a dir, es fa homínid. Aquesta imatge fal·laç es troba avui dia en la memòria col·lectiva de molts, i conseqüentment, en els prejudicis de massa gent. Fins i tot, molts missatges publicitaris l’han utilitzat com a eslògan en les seves campanyes.

Però tot això és molt lluny de la veritat perquè l’evolució humana no ha estat ni gradual ni amb tots els homínids implicats sota un sol avantpassat comú, ans al contrari.

El segon pilar del concepte d’homínid és l’expansió cerebral. Doncs bé, aquesta suposada encefalització dels nostres parents homínids va ser descartada per un descobriment a la regió d’Àfar, a Etiòpia. Corria també la dècada dels vuitanta del segle passat quan l’equip del paleoantropòleg nord-americà Tim White va fer una nova troballa que fulminava molts prejudicis en evolució humana. Aquell esquelet trobat, d’uns tres milions d’anys, tot i que no encaixava amb el concepte d’homínid, sí que pertanyia a l’evolució humana. El seu Australopithecus afarensis, batejat amb el nom de Lucy (per l’influx de la cançó Lucy in the Sky with Diamonds, dels Beatles), era un petit caminador bípede, com un sapiens, que tenia una capacitat cranial ínfima, més o menys com la d’un ximpanzé. És a dir, caminava sobre dues potes, però no posseïa un gran cervell, ans al contrari, no passava de mig litre.

En fi, que el taxó dels homínids com a simis bípedes encefalitzats compartint un avantpassat comú fins a arribar a nosaltres, els Homo, es va esfondrar definitivament sota el pes de les dades. Tots els fòssils trobats dels anomenats homínids no ostentaven ni un avantpassat comú, ni un bipedisme i una encefalització conjunts. Els homínids, per tant, no van existir i sols van ser el producte d’una manera d’entendre equivocadament la nostra evolució, si és que li podem dir nostra. Tot plegat havia estat una simple quimera entre prejudicis i interessos, de manera que els homínids han estat una projecció del nostre desig antropocèntric i ara són una idea fòssil entre alguns obstinats.

A finals del segle XX la majoria de paleontòlegs van acceptar la desaparició del concepte homínid. Però "el rei és mort, visca el rei", i la desaparició del concepte homínid va provocar la necessitat, entre alguns, de definir un nou terme que englobés a tots els descendents amb un avantpassat comú del gènere Homo. I sant tornem-hi! Així es va rescatar el terme hominin per definir un nou grup de primats amb un avantpassat comú vinculat amb l’evolució del gènere Homo. D’aquesta manera, una altra vegada hi ha un concepte antropocèntric per tal de buscar classes evolutives exclusives que ens situïn com una finalitat en l’evolució, com una espècie triada pel destí.

El problema és que els hominins no són un grup evolutiu “Homogeni” ni amb un avantpassat comú, sinó que són un calaix de sastre amb primats de diferents orígens evolutius. La prova és que, en algun moment, del concepte hominin es van excloure els australopitecs i els goril·les, deixant de nou al gènere Homo tot el protagonisme. Tanmateix, però, la realitat afirma que alguns exemplars d’Homo habilis, que sí que són considerats hominins per alguns investigadors, s’han demostrat més pròxims als australopitecs que a la resta de tots els Homo, per la qual cosa llavors, en realitat, tampoc serien hominins. D’altra banda, les enormes similituds genètiques entre els Homo sapiens i els ximpanzés són tantes, que es va arribar a l’extrem que es va assignar el gènere Homo als ximpanzés, i per tant els ximpanzés són també considerats hominins.

Tot aquest conjunt de dades ha bufetejat l’orgull humà perquè ens hem adonat que tot és més complicat del que desitjàvem. A més, en certa manera la fiabilitat del concepte hominin també està perdent valor al seu torn per falta de dades clares. Avui dia, majoritàriament hominin agrupa només els gèneres Homo (humans) i Pan (ximpanzés i bonobos) que sí que sembla que van tenir un sol avantpassat comú. Però també hi ha altres investigadors que consideren que els Homo habilis, els australopitecs i altres no pertanyen al grup evolutiu dels hominins. Com podem veure, no hi ha consens entre tots els paleoantropòlegs del món respecte què s’ha de classificar com hominin i què no.

La veritat, i costa sempre d’admetre, és que la naturalesa és molt diversa, que els camins evolutius són múltiples, i que els nostres intents de classificació sorgeixen d’un prejudici, de desitjar modelar la realitat humana sota una estirp pròpia i comprensible. La naturalesa no resulta classificable al cent per cent. Els humans dissenyem arbres evolutius per aproximar-nos a aquesta realitat, però se’ns escapa. Pensem i desitgem fer més comprensible l’evolució, però el cert és que no ho veiem tot. Per exemple, els límits entre espècies, gèneres i altres classificacions se’ns desdibuixen quan augmentem el zoom. És a dir, la variabilitat dins de cada grup resulta tan àmplia que es confonen els límits entre espècies. Per actuar com a científics objectius, cal cenyir-se a la variabilitat de les espècies, a la seva classificació sota la lògica i a la interpretació més d’acord amb les dades. I si no es pot dir més, no es pot dir més, ja que passaríem de la ciència a la ciència-ficció com qui passa de la pedagogia al pedagogisme o de l’ecologia a l’ecologisme.

De tots els parents fòssils descoberts i vinculats amb l’evolució del gènere Homo, molts no tenen un avantpassat comú que ens permeti definir un grup evolutiu propi, tant si es diuen hominins, homínids o altres apel·latius. En aquest sentit, cal un mètode de treball més objectiu. Un d’ells és la cladística, que lluny de ser la solució final al problema, intenta aproximar-se a les semblances i diferències evolutives d’uns exemplars en estudi. L’objectiu de la cladística no és posseir la veritat, sinó acostar-se a la xarxa de relacions entre els nostres parents evolutius deixant homínids i hominins sota la boira dels nostres desigs antropocèntrics. De fet, la cladística defineix a molts més grups com a parents nostres, però sense utilitzar els arbres evolutius. La raó és que aquests arbres, per molt que apareguin en els nostres llibres escolars, són una manera falsa i incorrecta d’explicar l’evolució.

Bibliografia

[1] Salvador Moyà et al. (2003): “La evolución de Oreopithecus bambolii Gervais, 1872 (Primates, Anthropoidea) y la condición de insularidad”. Coloquios de Paleontología, Extra 1, pàg. 443-458

[2] Tim D. White et al. (1994): “Australopithecus ramidus, a new species of early hominid from Aramis, Ethiopia“, Nature 375, 88 p.

[3] Madelaine Böhme et al. (2019): “A new Miocene ape and locomotion in the ancestor of great apes and humans”, Nature 575, pàg. 489-493

Imatge de capçalera: © Imatge generada amb el programa ChatGPT amb instruccions de Marga Pradas.