Qui complica l’evolució humana?

Un assumpte en què els prejudicis científics surten més a la palestra és el nombre d’espècies que uns paleoantropòlegs veneren i altres crucifiquen. Els anomenats splitters accepten i publiquen un gran nombre de noves espècies mentre que els lumpers prefereixen agrupar-les en unitats més àmplies. Al final, entre els uns i els altres, el nombre d’espècies humanes és tan diferent que és impossible posar-se d’acord, i encara menys convergir en un arbre evolutiu comú.

La ciència, com qualsevol altra disciplina del coneixement, no aconsegueix mai la màxima objectivitat i el cas entre splitters i lumpers n’és un exemple clar. Tots dos termes, de l’anglès, ens indiquen la ideologia que segueixen els uns i els altres. Els splitters (derivat del terme anglès split, divisió o escissió) són partidaris de definir el màxim nombre possible de paleohumans fòssils. Ho justifiquen dient que el registre fòssil conté menys d’una centèsima part del total de simis parents nostres. Així doncs, d’aquesta manera queden per definir centenars de noves espècies.

Els lumpers (de l’anglès lump, terròs o grumoll) si bé accepten que el nombre d’espècies fòssils conegudes és molt inferior a les que van existir biològicament, prefereixen agrupar-les en grans unitats evolutives donada la ingent variabilitat dins de cadascuna i el risc de confusió. Per exemple, per als splitters Homo antecessor, Homo georgicus, Homo ergaster i Homo erectus són espècies diferents, mentre que per als lumpers les quatre pertanyen a la gegantina variabilitat del grup erectus.

Però això no passa en altres grups taxonòmics fora dels humans. Per exemple, quan vaig treballar fa molts anys amb crustacis del Cretaci i em trobava amb espècies d’elevada variabilitat al llarg de milions d’anys, tothom acceptava un sol nom per a cadascuna. En canvi, en els humans, i en varietats amb només uns milers d’anys de diferència, o fins i tot coetànies, la discussió està a punt, per exemple entre un Homo ergaster i un Homo georgicus. És a dir, per a un crustaci del Cretaci no hi ha cap polèmica entre els seus 132 i 125 milions d’anys d’existència, però per a uns humans coetanis sorgeixen totes les pugnes possibles entre els prejudicis d’uns i els interessos dels altres.

Per exemple, si un splitter no conegués la variabilitat actual d’Homo sapiens, i estigués sol davant dels milers de cranis d’un cementiri, es veuria obligat a definir desenes de noves espècies, segons les seves teories, fet que complicaria l’evolució humana als profans. En aquest sentit, els lumpers acusen sovint els splitters que oculten un prejudici, i és que confonen i barregen espècie paleontològica (fonamentada amb trets) amb biològica (fonamentada amb genètica). Per la seva banda, els splitters es justifiquen adduint que moltes de les espècies biològiques possiblement no van fossilitzar, i que per això ells defineixen espècies paleontològiques i no biològiques.

Aquest argumentari es podria rebatre, perquè encara que sigui cert que només s’ha trobat una ínfima part de les espècies biològiques paleohumanes, això no justifica que es descriguin tantes espècies paleontològiques. El fet és que són coses ben diferents, perquè l’espècie biològica respon a una unitat evolutiva independent que agrupem segons la seva compatibilitat genètica, en canvi la paleontològica és una altra unitat evolutiva que agrupem segons les seves semblances físiques. I és evident que a criteris diferents, coses diferents. Ara bé, qui surt més a la premsa són els splitters que no pas els lumpers donat que descobrir una nova espècie, tot i que dubtosa, és un gran reclam periodístic.

Posem com a exemple un crani de lleó i un altre de tigre. Tots dos pertanyen a dues espècies biològiques diferents que ben pocs especialistes en felins sabrien diferenciar estudiant-ne només els cranis. Això no obstant, els splitter els trobarien paleontològicament diferents sobre la base d’algun tret de variabilitat individual, mentre que els lumpers no determinarien res i deixarien sense resposta si els cranis eren d’una o de dues espècies diferents. Per tant, com veiem, els splitters podrien omplir les vitrines de l’evolució amb més errors que encerts.

Un exemple ben proper el tenim a la península Ibèrica amb l’Homo antecessor d’Atapuerca (Burgos). Malgrat que la variabilitat biològica d’Homo erectus acull perfectament a antecessor, i que aquest últim no és, per tant, una espècie nova, avui dia Homo antecessor apareix en tots els nostres textos escolars com una espècie diferent. És més, i amb tot en contra per als defensors d’Homo antecessor, aquests van postular nous arbres evolutius per als humans on antecessor era l’avantpassat africà de tots els sapiens, fet que també va acabar en els llibres escolars.

Aquestes informacions, però, contradiuen les dades i la lògica, perquè, si l’Homo antecessor va provenir d’Àfrica, com és que no va portar l’instrument de pedra (bifaç) més estès pel continent austral des de feia més d’1,6 milions d’anys? Ara com ara, en el nivell TD6 de Gran Dolina de l’antecessor no s’han trobat lítics d’aquest estil associats a les restes d’Homo antecessor, encara que sí de més primitius.

Avui dia hi ha dades que validen que l’antecessor, com l’erectus, va ser pròxim a l’Homo sapiens, als neandertals i als denisovans, però no va pertànyer al mateix grup ni va ser-ne antecessor, sinó que se’n va separar molt abans, i també que probablement l’Homo antecessor és una espècie incorrecta i sinònima dels erectus. Aquest punt de vista és el que millor s’adiu al principi de parsimònia en ciències, pel qual l’explicació més senzilla i que engloba el menor nombre de contradiccions és la que té més probabilitats de ser la real.

Imatge de capçalera: © Imatge generada amb el programa ChatGPT amb instruccions de Marga Pradas.